http://www.markmandeville.com/

Com saps que un disc t’ha agradat per damunt els altres? No per lo rompedor que és, no perquè la premsa especialitzada el marca com lo més de lo més, no perquè t’ho digui un connaisseur. Jo opin que quan passen els mesos i segueix al reproductor del cotxe i a les preferències del reproductor de MP3 i per suposat el tens copiat a tots els PCs per on passes. Un enganxe d’aquests és el que he tengut amb el nou treball de Mark Mandeville.

Crec que Mark Mandeville amaga un secret i és el de fer les coses aparentment senzilles. Rere l’aparença de disc d’una sonoritat country clàssica s’amaguen unes melodies que t’impregnen, te calen com la pluja fina fins de sobte estàs ben moll. Mandeville ja havia demostrar amb els seus anteriors treballs com a The Accident That Led Me To The World i, sobretot, amb el seu anterior disc en solitari, que era un gran trovador, però l’encert de Old Constitution és haver format una banda al complet en la que hi ha la seva habitual parella Raianne Richards als cors i baix, el guitarrista Zach Peckham que realment afegeix una paleta de colors acollonant i Dylan S. Clark a la bateria. Junts han aconseguit sonar com una banda de so Nashville extraordinària, tot i que provinents de Massachusetts ben lluny del centre espiritual del country americà.

Aquí i allà aquest disc em recorda John Prine, Kris Kristofferson, els Creekdippers de’n Mark Olson, Bonnie Prince Billy i molt molt molt al primer disc de Ryan Adams post-Whiskeytown, aquell gran Heartbreaker ja llunyà en el temps.

Si entram a destripar el disc aquest arrenca amb la rítmica Ted Kaczynski Blues, un tema que sóna més a rock de carretera que a blues. La segueix Land Of Plenty un d’aquests temes que vénen per quedar-se, hímnica i arrelada canço folk. El festival de grans temes segueix amb Underneath The Costs un dels millors del disc i un treball de pedal-steel considerable. A aquestes alçades no pots més que rendir-te davant les tornades que composa Mandeville. El disc continua a gran nivell però la següent obra mestra arriba amb No More Feeling. Quin tema! Sensible i captivador. Mandeville te una faciltat per composar temes universals i una veu privilegiada i en aquest elegíac tema ho desplega tot amb un toc elèctric que es va fent gran a mesura que avança. Per ventura el darrer terç del disc perd una mica de força, però encara ens queda una joia per descobrir i és el darrer tema, Sleep When You’re Dead, un tema vitalista i reivindicatiu per acabar un magnífic disc.

Seria ideal que Mark Mandeville no abandonàs aquesta formació de quartet electro-acústic, crec que és la formació ideal perquè surti tot el que aquest jove cantautor de la costa est tregui tot aquest art que du a dins. És extrany que un compositor com ell segueixi al costat més independent de la música auto-publicant-se els treballs, auto-gestionant-se les gires i posant en marxa iniciatives tan curioses com els Walking Tours. Tan de bo pegui el bot a Europa i poguem gaudir un dia del seu directe.

http://www.danielahearn.com

Els nostres habituals lectors ja sabran que si una cosa ens dóna gust és trobar artistes desconeguts al gran públic als quals trobam gràcies en aquesta xarxa global que és internet. Daniel Ahearn n’és un. I no un qualsevol, és un dels cantautors més encantadors que he tengut el gust de trobar-me. Prové de Brooklyn, a Nova York, on es va donar a conèixer amb la banda Ill Lit, però els darrers anys s’ha mudat a la costa oest i és a Los Angeles on ha trobat l’escena adient on desenvolupar-se com a artista i ha publicat alguns Eps amb més bones intencions que resultats, fins que ha arribat l’hora d’un llarga durada i ha estat quan els ha regalat un meravellós treball.

Long Way Home és una col·lecció impecable de cançons tocades amb el cor, amb convicció, despullades de tot artifici i presentades d’una forma acústica que, en aquest cas, no vol dir de cap manera, senzilla o austera, ans al contrari, és un disc acústic ple d’instruments que sempre estan al servei de la cançó i de la suau veu de Daniel Ahearn. En una de les diverses entrevistes concedides arran de la publicació de Long Way Home, Ahearn comenta que volia fer un disc sobretot maco, un disc que reflectís aquesta nova època de la seva vida que a més s’ha vist transformada amb el naixement del seu fill, potser aquesta era la intenció i maco ho és, molt, però també és un disc a voltes “espectral” o com a mínim, nocturn.

El que si és, és una impecable col·lecció de cançons d’arrels americanes per cantar i per tocar, ideals per un repertori de directe. Per fer-lo Ahearn s’ha envoltat dels amics i de la família. Aquí es troben els seus antics companys de Ill Lit, es troba la seva parella actual i mare del seu fill Mindy Gaspar, una multiinstrumentista amb una veu encisadora o amb Angela Correa, líder de Correatown, una de les bandes de l’actual escena que envolta Echo Park (podeu veure a les dues dones al vídeo de sota).

El primer single del disc ha estat el tema incial I Will Let You Go, inclòs a la banda sonora del film No Strings Attached. Un bon tema però clarament inferior a algunes de les joies de Long Way Home com són Waiting For You To Leave (una de les melodies de l’any, sense dubte), la rítmica Half Crazy o l’himne country Do Not Be Afraid. I n’hi ha més, és un disc a descobrir on cada tema és com un ésser viu que neix, creix i es desenvolupa, donant-te sempre sorpreses agradables.

Escoltau el disc i, si vos agrada, comprau-lo per ajudar l’artista. Per fer-ho hi ha un bandcamp: http://readingsfromwheelingmotel.bandcamp.com/album/long-way-home

I el vídeo promès:

http://www.theparsonredheads.com

Ha hagut de passar-ne una de molt grossa per treure les recomanacions de discs de la letargia en què es trobava. Aquest esdeveniment no és altre que l’aparició del segon llarga durada de la banda nostra banda més estimada: The Parson Red Heads.

Moltes coses han passat des d’aquell primer i extraordinari disc King Giraffe (2007). La banda ha sofert canvis importants. Ja no són aquell immens col·lectiu que es vestia tot de blanc i arribava a col·locar nou persones en escena; ja no hi ha entre els seus membres alguns il·lustres músics de l’escena angelina com Raymond Richards (The Idaho Falls) o Andrew Creighton i Aaron Ballard (The World Record), entre d’altres (tot i que sí participen a l’enregistrament del disc); fins i tot, ja no podem comptar The Parson Red Heads com a una de les excitants bandes de rock de L.A. perquè s’han mudat a Portland (Oregon), de fet el seu lloc d’origen.

Molts canvis que ben segur han tengut influència en aquest nou disc Yearling (2011, Arena Rock) on es fa palès un canvi radical respecte King Giraffe, un canvi que no és negatiu en absolut sinó totalment congruent en l’evolució de la banda que ja podíem intuir a través dels diversos EPs que havien publicat aquests anys.

Yearling és abans de res un disc grandiós, un disc que ha passat des de la primera escolta a ocupar un lloc privilegiats al nostre particular museu del rock americà. I això és sobretot gràcies al seu indiscutible líder i alma-mater Evan Way. Evan és clarament un dels millors compositors dels nostres dies i Yearling el troba en un moment de maduresa (tot i que no arriba a la trentena d’anys!) extraordinari, ideal.

Comparant Yearling amb King Giraffe podríem dir que si K.G. era un disc que representava L.A., Yearling pot representar perfectament San Francisco. És un disc hippy, ple de referències a l’amor com a força universal i troba més semblances amb Buffalo Springfield o Crosby Stills Nash & Young que amb el rollo més glammy de L.A.

Però sobretot Yearling és un disc que vessa per la qualitat de les seves cançons. Moltes d’elles ja les havíem pogut conèixer els seguidors de la banda (Burning Up The Sky, When You Love Somebody, Time Is Running Out) però descobrim noves gemmes marca de la casa com Seven Years Ago, Banking On The Sun (un final de disc apoteòsic que em recorda molt al malaurat Chris Bell de Big Star) o Unemotional (la meva preferida). El disc conté a més dues apreciables aportacions a càrrec de Sam Fowles d’un estil proper al de George Harrison.

Sense cap dubte vos recomanam aquest disc perquè l’escolteu les horabaixes del mes d’agost mentre el sol cobreix de colors rogencs el paisatge. Vos deixam amb el primer vídeoclip del disc, un vídeo on descobrireu quant d’entranyables i quant de talent s’amaga als Parson Red Heads i, musicalment, Seven Years Ago és un tema que representa a la perfecció l’ànima de Yearling.

http://www.myspace.com/frankel

Si bussejau per la web trobareu la crítica que vaig fer el seu dia del primer disc de Frankel. Han passat tres anys i tenim aquí el seu segon llarga durada, i val a dir que la millora és espectacular. Frankel, àlies de l’home de nas prominent Michael Orendy, ha facturat un disc preciós, un disc ple de melodies suaus i agradables, acompanyat dels seus moments de pur power-pop. Frankel és el més semblant a Elliott Smith que he sentit des del traspàs d’aquell àngel caigut del pop que tants bons discs va facturar als anys 90. A part d’aquesta referència, cal dir que quant al ritme i l’estil de composar em recorda força a un dels artistes del moment com és Cass McCombs.

Potser el punt clau que diferencia els dos discs és que per aquest segon treball, Frankel no ha pretès ésser qui no és, ans al contrari, amb el mínim necessari, veu, guitarra acústica i piano, ha aconseguit treure el més pur del que porta a dins. Crec que es just parlar de la impecable producció i de lo genial que sona el disc.

A “Anonymity Is The New Fame” (Autumn Tone, 2009) hi ha temes realment espectaculars com el que obre i dóna nom al disc, o com Faux Science, perla power-popera imperdible, però en el que supera àmpliament al seu predecessor és en els temes més tranquils. Recorda mimèticament a Elliott Smith, com dèiem, a la bonica Nowhere, un d’aquests exemples de cançó riu que va suaument fluint amb zones més tranquil·les i alguns ràpids. Igual de senzilla i impressionant és Weather Balloon on les veus són genials. Weary Mind no desentona i és un sorprenent country western. Podria seguir perquè la resta de temes segueixen a gran altura. De la resta em qued amb Comfortable i When I Grow Up.

Superrecomanat.

Vos deix amb una versió acústica i en directe del tema que dóna nom al disc:

http://www.myspace.com/drdog

Ja deu fer un parell d’anys que un bon amic, un tal Tomeu Gomila, em va dir que escoltàs aquest grup que m’agradaria. M’ho vaig apuntar mentalment (error!) i pensant que després hi pensaria, me va fugir del cap. Ha hagut d’arribar el dia de veure’ls en directe al Primavera Sound d’enguany per fer-me recordar de tot plegat.

Shame shame! Però gràcies a Déu que he arribat a trobar-me amb ells. Quanta raó tenia el meu amic! Ara en sóc fan.

Dr. Dog són una gran banda. “Shame Shame” (Anti, 2010) és ja el seu sisè llarga durada -porten des del 2001 en marxa- i només l’exemple més recent del gran nivell que tenen. El primer que cal dir és que la banda practica un pop-folk amb molta inspiració sixties i les justes gotes de psicodèlia. Dr. Dog està formada per cinc membres i té dos líders. Per una banda està el baixista Toby Leaman i per l’altra el guitarrista Scott McMicken. Les seves personalitats es tradueixen en cançons tan diferents que quasi estam davant de dues bandes. Els temes de Leaman estan més en l’estil dels Humble Pie d’Steve Marriott, amb un punt sempre èpic i roquer. Per la seva banda el misteriós McMicken, sempre amagat darrera d’unes grans ulleres de sol, està més influenciat pels grans cantautors de folk i indie com Ronnie Lane, Gram Parsons o Alex Chilton. McMicken és un d’aquests no-tan-estrany casos en que un bateria ha passat al davant de la formació (com Dave Pirner de Soul Asylum o L.A. de… L.A.).

No és gratuït recordar ara Dave Pirner i és que el tipus de música que fan Dr. Dog em fa recordar una certa època, aquells primers anys d’allò que es va donar en anomenar “americana”, on bandes com Soul Asylum o The Jayhawks eren els reis. No és que sonin com ells, és que hi ha quelcom en el seu so i en la seva actitud que m’ho recorda molt i molt. Ja posats als que sí que em recorden molt és als enyorats Golden Smog on Pirner, Murphy, Louris, Tweedy i Johnson passaven el temps lliure de les seves respectives bandes passant-s’ho bé. I aquesta sensació de passar-s’ho bé la transmeten Dr. Dog.

Per altra banda, en les veus, especialment en els coros, m’han fet recordar els meus estimats Attic Lights, uns altres reis de les melodies vocals. També com amb els escocesos, la producció és molt important per a Dr. Dog. Els discs estan hiperadornats, plens d’instruments i efectes a les veus, molt Beatles en la seva època més psicodèlica.

Per entrem a “Shame Shame” que comença amb Stranger, fantàstic inici, vitalista i èpic a càrrec de Leaman. De la resta de les seves aportacions em qued amb la sofisticada Someday i el tema que tanca i dóna nom al disc, Shame Shame, una gran cançó, de les que van guanyant i creixent. Quant a les aportacions de McMicken -qui per cert té una veu mimètica amb Danny George Wilson- em qued amb la nostàlgica Shadow People, la molt ronnielaneniana Where’d All The Time Go? i la rítmica i ballable Mirror Mirror, una passada.

Seria preciós poder gaudir a Mallorca d’aquesta banda. Jo crec que un dia “cauran”, no?

Com a mostra del seu talent, podeu guaitar aquest vídeoclip:

http://www.myspace.com/theidahofalls

Definitivament la millor sorpresa d’aquest inici d’any ha estat trobar-me, quasi per sorpresa que The Idaho Falls, la banda de l’entranyable Raymond Richards ha tornat a la vida i ni més ni menys que en forma de disc, el tercer de la seva discografia i el primer en un grapat d’anys! Cinc ni més ni menys!

Des d’aquell darrer “Concrete Prairie” (2005, Tone2) que m’havia permès enamorar-me d’aquest grup i de la personalitat del seu cervell, la vida de Raymond Richards havia estat ocupada en altres menesters, adreçats sobretot a la producció d’una gran quantitat de bandes joves de l’àrea de Los Angeles i també de més enllà. Des dels Parson Red Heads (amb qui també va tocar la pedal-steel durant diversos anys), Red Cortez, The Monolators, Brothers And Sisters, The Broken West i un caramull més. Tots ells han passat pel seu estudi Red Rockets Glare, on ara mateix The Parson Red Heads estan enregistrant el seu segon llarga durada.

De fet, tot i que en aquests anys alguns dels temes que conformen aquest “The Spark” (2010, auto-editat) havien anat apareixent al seu MySpace, ha estat una sorpresa absoluta trobar-se amb aquest treball quan ja no sabíem si The Idaho Falls eren encara una realitat.

I lo millor és que “The Spark” és un treball impecable. És un disc que te guanya des de la modèstia -no és espectacular, a pesar que conté el tema més ballable dels Idaho Falls, una Hard Weather amb un toc a post-punk britànic que els més fans feia dos anys que coneixíem- però cada un dels temes està parit des de l’honestedat i tractat fins al més mínim detall amb molt d’amor. Un amor, de fet, no correspost, perquè la majoria dels temes del disc -dels millors temes- tracten sobre el desamor. Richards es va separar de la seva companya a Idaho Falls i els temes ens conten sobre com la rutina romp l’amor, com quan ha passat un temps de convivència les caretes cauen i les benes també. Per sort el tema The Spark que dóna nom al disc marca el punt feliç i dóna a entendre la nova felicitat, més madura, que ha trobat Richards actualment amb Angela Correa, líder de Correatown i que acompanya Richards en aquest disc a les veus, fent, sigui dit de passada, un treball espectacular.

Musicalment aquest disc és molt diferent a l’anterior. Menys country, més psicodèlic, més pop, menys rock, més complet i divers (curiosa és aquesta incursió al blues de Die Tonight). Les influències són moltes i molt barrejades, però en molts moments pensareu en Wilco, això sí, sense les decoracions i efectes marca d’O’Rourke i molt més en la línia de Summerteeth. De fet instrumentalment el disc opta per la discreció. Hi ha una gran profusió d’instruments (reals, res de digitals) però posats de forma que el disc manté el to baix i una certa sensació de que res se passa de la ratlla que fa que l’escolta sigui molt agradable.

Els meus temes preferits són Blood In The Wine, Cloudy Day, Secret Sign, The Spark i el tema que tanca el disc My Love Is A War You Can’t Lose que són realment com a dues cançons en una. Vaja cinc temes genials que s’ha marcat el sr. Richards, musical i literàriament impressionants. Les coses que contenen grans veritats i són simples em guanyen! Per cert que el disc conta amb diverses col·laboracions curioses. Els Parson Red Heads al complet fan els coros de My Love Is A War You Can’t Lose, més anecdòtics que una altra cosa. Brian Wheelan de The Broken West posa el piano en diversos temes i també hi participen altres membres de The Sweet Hurt i Correatown.

Deixau que en Raymond vos expliqui a cau d’orella històries de la seva vida i no vos decebrà. Comprau el disc contactant amb en Raymond a través del MySpace i us enviarà una còpia a canvi d’una donació per PayPal. Malauradament és un somni quasi irrealitzable pensar que poguem veure The Idaho Falls a Mallorca. Snif.

http://www.myspace.com/snowglobe

Seguim recuperant el temps perdut i rescatant discs de l’any passat i em venia molt de gust xerrar-vos d’Snowglobe, un grup americà de Memphis que ja va produir uns discs molt interessants uns anys endarrere i que el 2009 varen publicar un EP preludi del que serà el seu quart llarga durada, cosa que, sigui dit de pas, tampoc no és gaire segur perquè per a un fan, Snowglobe és una banda complicada de seguir. Mai no arribes a saber què passarà… o què ha passat. Però vaja, el que està clar és que aquesta petita col·lecció de cinc cançons sota tan llarg títol és un dels enregistraments que més han perviscut dins la meva banda sonora particular.

Snowglobe és la feliç unió de dos amics músics, Tim Regan i Brad Postlethwaite. Tots dos són molt bons compositors i cantants. Junts fan un folk-pop força psicodèlic. Cada un d’ells té una personalitat fàcilment identificable: Postlethwaite és el més psicodèlic dels dos i el que tira més cap a les anades d’olla, mentre que Regan té uns peus més a prop de terra.

De No Need To Light… (2009, Makeshift Music) dir que pràcticament no té despercidi: Nothing I Can Do em recorda a Bishop Allen; Seems Like és un preciós folk molt ben cantat; Teenage Queen amb tot de sons d’aparetets i un riff de guitarra ben marcat és un single en potència; Get It On és una joia pop, senzillament preciosa i infecciosa com poques; i Ms. June Remastered és un rock orquestrat força èpic que podria recordar a Shearwater. Només Comforted Full Version flaqueja un poc.

Us deix amb un avançament del seu proper disc, la cosa pinta mooolt bé!!! I feu-vos seguidors de Snowglobe. No us decebran!

http://www.myspace.com/cassmccombs

A finals d’any va ser quan vaig sentir parlar per primera vegada d’aquest cantautor americà. Va ser al bloc de’n Joan Cabot, que el destacava com de lo milloret que havia vist al festival francès Les Trans Musicales. Quan es Joan diu quelcom com “uno de los mejores compositores americanos del momento” hi ha que parar atenció perquè no ho diu de bades!

Catacombs (2009, Domino) no és sinó el darrer llarga durada de McCombs, qui, en realitat, porta ja mitja dècada en actiu i dos discs més en el seu compte. Lo primer que enganxa de McCombs és la veu, clara però amb un petit punt de languidesa. No és una veu personal com les d’altres cantautors, és més, si sorprèn és per la seva claretat, però té un punt. De fet, aquesta és la paraula que em ve al cap tota l’estona: en Cass McCombs té un punt. Les seves cançons enganxen perquè són absolutament cantables, fins a cert punt són estàndard, però tenen un puntet. Musicalment Catacombs és un disc bàsicament melòdic amb un punt de melancolia. Per fer una comparança criticable diríem que recorda una mica a Chris Isaak. La banda que l’acompanya no deixa de ser un simple acompanyament que pareix molt típic de músics d’estudi, cosa que confirma lo que en Joan Cabot va trobar en directe.

Si entram al disc comença amb Dreams-Come-True-Girl, un dels temes estrella que defineix perfectament aquestes atmosferes “soft”, “lànguides”, en un tema que té una miqueta d’aire a blues de teatre-bar sorgit de la imaginació de David Lynch. Aquest clima domina tot l’enregistrament, on trobam, puntualment, temes que sorgeixen pel seu talent, per la seva melodia, una mica per sobre de la resta. Exemples: Don’t Vote, irònica i al·leccionadora; Harmonia me recorda molt a Ferraby Lionheart, un altre jove monstre del que xerraré ben aviat; Lionkiller Got Married és pel seu ritme contundent i sincopat el tema que més se surt del to general del disc. N’hi ha més, personalment em qued amb Jonesy Boy, potser menys personal que d’altres, amb un to molt Beatles època Let It Be i realment enganxívola. A One Way To Go s’embarca en un tema molt més folk i lluminós que la resta del disc, un tema on em recorda als germans Avett, un tema molt bonic que tanca aquest disc.

Atenció als interessats. Aquest disc de McCombs sembla trencar amb els anteriors, més roquers, cosa totalment desapareguda a Catacombs. Només perquè no us agafi desprevinguts!

Vos deix amb That’s That, un tema del seu anterior treball:

El tercer llarga durada de la banda de pop de Brooklyn Bishop Allen no fa sinó refermar-los com un dels millors noms de la música pop actual. Melodies universals, instrumentació mesurada i boníssimes veus farceixen “Grrr…” (Dead Oceans, 2009). Escoltant aquest disc, es diria que la banda s’ha pres molt en serio el segon disc per a Dead Oceans, subsegell de la gran discogràfica indie dels darrers anys Secretly Canadian (casa de gent com Anthony & The Johnsons, Magnolia Electric Company, Okkervil River i una bona grapada més de noms essencials de la música actual).

Els cants de sirena que podien suposar que Sony hagués emprat música del seu segon disc “The Broken String” (Dead Oceans, 2007) per a un anunci de TV o apareixer en el film “Nick y Nora” sembla que no han tengut un efecte negatiu, sinó que, en tot cas, han forçat les ments creatives de la banda: Christian Rudder i Justin Rice, a prendre’s molt en serio el proper enregistrament. I en que s’ha convertit això: en una col·lecció de temes enfocats en la melodia pop i, potser, un punt més seriosos que al disc anterior -heus ací l’únic emperò que se li pot posar-.

El disc hauria d’arrencar naturalment amb Tiger Tiger, precisament el tema que conclou el disc, pel que té de petita joia poètica que passa més desapercebuda al final de tot, però Bishop Allen ha decidit arrencar amb el tema més imponent, Dimmer, un tema single rítmic, ballable i “molón”. A banda de Dimmer, l’altre tema que m’ha deixat descol·locat i enamorat és South China Moon, preciós i ultra-cool, que et remet a una calorosa nit d’estiu, amb una exagerada i provocadora pronuncia de les “t” finals (night, bright, quite, etc). Un tema molt “de banda” és Dirt On Your News Shoes, bonic folk-pop. Però, en canvi, persisitirà molt més en la memòria de tothom qui l’escolti l’espasmòdica The Ancient Commonsense Of Things, un tema fet per perdurar i ser recordat. La sensual veu de Darbie Nowatka -qui hauria de cantar les veus principals a més temes- omple la tropical True Or False que recorda al bo de Paul Simon dels 80 (dues vegades el mateix dia he recordat aquest menut gran home… modes?), i és que la següent i folkie Rooftop Brawl em recorda, en canvi, a l’època de Simon & Garfunkel (que sí que sí), però més moderna i ballable. He de reconèixer que m’agraden els temes com Don’t Hideaway amb aquest ritme de fer petar els dits i bellugar el cap.

En resum, “Grrr…” és un disc impecable que hauria de situar Bishop Allen al capdemunt del pop, amb referents immediats com The Decemberists o Okkervil River, però en versió lleugera, són un dels grups interessants del panorama, i els podreu veure el 27 d’abril a l’Auditorium cortesia de Pecan Pie.

Us deix amb True Or False, d’una original sessió en una mena de vinoteca, esper que vos animi. Podeu veure tota la sessió al web de Art In The Age.

Art In The Age Presents…Bishop Allen “True or False” Live from Art In The Age on Vimeo.

S’acaba de publicar el segon treball d’Elvis Perkins, artista del qual és inevitable recordar que és el fill del malograt actor Anthony Perkins. Contra altres opinions que podreu llegit aquí i allà, crec que aquest segon treball, titulat amb el mateix nom que coneixem el grup, és a dir “Elvis Perkins In Dearland” (XL, 2009), supera amb escreix aquell primer i prometedor “Ash Wednesday” (XL, 2007).  Record que a la crítica que fèrem en aquell moment comentàvem que si bé el disc patia d’una certa irregularitat, en canvi el seu directe convencia 100%. Doncs aquest disc, en tot, recorda molt més al que és un directe de la banda d’Elvis Perkins.

Les referències estilístiques als grans cantautors del folk americà dels 60 i 70: Bon Dylan, Leonard Cohen, Tom Waits, o, fins i tot, Paul Simon, continuen i es refermen. Referències que no fa més que reforçar el mateix Elvis amb la seva imatge d’intel·lectual post-universitari (ulleretes a lo Lennon, bufanda de punt, etc.) i és que Elvis és sobretot un novaiorquès universal, d’aquests que agraden tant de visitar el vell continent (París, Londres, Berlín) a l’estil de Woody Allen.

Però xerrem de música. En principi no trobareu gaires diferències entre el seu primer treball i aquest que ara presenta. Si de cas, una producció més crua, que fa la sensació de tenir-lo a casa tocant, un toc una mica més camperol que l’aproxima de tant en tant a The Band, però en essencia, el mateix Elvis del primer disc. Quant als temes, l’inicial i primer single Shampoo és brillant, un dels millors temes de folk-rock de l’any, segur. Segueix la intranscendent, per bé que destacada tornada de referències tropicals, Hey, un bonic contrapunt a la serietat que ens té acostumats. M’agrada també la declarativa I Heard Your Voice In Dresden per lo que té d’emblemàtica amb aquests udols característics i un aire un xic a espiritual. El nivell no baixa amb Send My Fond Regards To Lonelyville, un tema que sembla ideal per començar un concert intimista. Amb I’ll Be Arriving, plena de sorolls, s’acosta a Tom Waits. Amb Chains Chains Chains confirmam una banda i un cantautor en estat de gràcia, les mil i una referències convertides en quelcom d’únic (Tim Hardin i Fred Neil també sonen per aquí). El festival no atura amb Doomsday, un tema positiu a pesar del títol i que em fa pensar en una mena de comitiva d’inauguració de l’arribada del ferrocarril a un remot poblet de l’Oest (a sota el podeu veure en vídeo, què en pensau?). Un parell de temes més que no desmereixen i una clausura del disc amb la suavitat de How’s Forever Been Baby.

Seria molt xulo poder tornar a veure Elvis Perkins ara. Està en un moment de gràcia. I seria molt guapo pensar en ell tocant a Mallorca… ja veurem!

“Doomsday” d’Elvis Perkins (Gold Room Session)