Als prolífics germans Taylor no hi ha qui els aturi i abans d’acabar el 2008 han publicat un nou llarga durada, que vé afegir-se a l’altre LP d’enguany, “Dot The I”, ja revisat en aquest web, i a l’EP “Killing Time”. Com de costum en cada treball d’aquests escocesos d’Edimburg, cada enregistrament està artesanalment fet per ells mateixos fins al darrer detall, i el fet que el segell suec Sound Asleep l’hagi publicat, no deixa de ser encara un producte artesanal de la banda.

Pels que llegeixen sobre aquesta original banda escocesa, comentar que està formada pels germans Alastair (guitarra i veus) i Andrew Taylor (bateria, veus i múltiples instruments) i pel no-germà Ross Taylor (guitarra i veus). Els dos primers són els membres originals de la banda i la seva música és un power-pop fresc i directe, amb tocs de country alternatiu, molt guitarrer i profundament influènciat per aquesta mena de “padrins” del pop escocès que són els Teenage Fanclub; mentre que Ross prové del grup The Sundowns, efímera i brillantíssima banda de rock americà que se separà prematurament; de les seves cendres ha sorgit el grup The Wynntown Marshals que ja hem portat a Mallorca. Tanca el quartet el baixista Scot Tobin, abans al grup Slowjet, que ha substituït a Start Low, baixista fins a aquest enregistrament.

Aquest és el tercer enregistrament en què Ross és membre de Dropkick i si bé al principi pareixia que estiguessis escoltant dues bandes diferents quan eres cançons dels germans o quan eren temes de’n Ross, poc a poc s’ha anat produint una sinèrgia que ha donat lloc a que el so Dropkick sigui actualment un aliatge del netament “americana” d’un i el més pop dels altres. I crec que això ha fet crèixer la banda.

Entrant a sac amb “Patchwork”, aquest disc és el complementari a “Dot The I”. Aquell era un disc primaveral, pop; mentre que aquest és adequadament otonyal. Dóna cabuda a les melodies més malenconioses i folk del grup. Arrenca el disc amb la preciosa melodia d’aires a balada western “Nowhere Girl”, composada per Alastair i Ross i recuperada del bonus CD de “Turning Circles”, el seu LP de 2007. “Making Time To Talk” és una composició d’Andrew cantada per Ross i una mena de carta adreçada a algú perdut, mentre que “Breakdown” és el primer respir veritablement pop amb uns cors realment encertats estil Beatles. Avançam una miqueta i ens trobam amb la primera composició a soles de Ross, una meravellosa i trista cançó de rock “Lucky That The Heart” on agraeix que el cor no duri gaire… cant trist on els hi hagi. “Lucky” té la particularitat que està cantada a mitges amb Andy Tucker, l’imponent cantant d’una altra gran banda escocesa, The Dead Beat Club, dels que també revisarem el seu disc de debut. Un altre tema destacable és el que dóna nom al disc “Patchwork”, una agradable tornada de folk-pop a càrrec d’Andrew. Un pas més enllà, la més profunda malenconia torna amb “The State That Remains” on de bell nou podem adonar-nos de la fantàstica veu de Ross Taylor i de com és capaç de crear les més belles melodies. Seria injust no fixar-se en que els temes d’Alastair tenen un nivell més alt que mai, com ho demostra amb “What’s Going On”. El darrer tema signat per Ross, “To You”, torna a ser una altra brillant mostra de cantautor d’arrels i vistes les seves aportacions per aquest disc, se pot apreciar que hi ha una forta influència dels Jayhawks etapa “Rainy Day Music”. El disc es tanca amb la millor aportació d’Andrew, una “Travelling Song” que amb un riff d’eco western va creixent a poc a poc.

Un altre gran disc en la carrera de Dropkick, i una passeta més que els acosta al dia que podran tocar a la nostra illeta… ja falta menys!

Publicació:10/02/2008
http://www.myspace.com/thewynntownmarshals

Sí, una altra banda escocesa! No em demaneu que està a aquest país del nord de Gran Bretanya però la veritat és que estan facturant una música molt molt bona. No és habitual que dediquem crítiques a EPs a s’Altraweb però l’ocasió és especial. El que tenim al davant és el primer enregistrament d’un nou grup, anomenat The Wynntown Marshals, un grup que en el fons no és tan nou… i sí ho és. Keith Benize, cantautor al front del grup, era també el líder dels Sundowns, grup amb base a Glasgow, on compartia protagonisme amb Ross Taylor. Junts facturaren un disc molt recomanable titulat “Calabassas”, però el grup es va desfer. Ross va passar a formar part de la banda d’Edimburg Dropkick, mentre que de Keith vàrem deixar de sentir parlar. Afortunadament no ha passat gaire i Keith ha refundat els Sundowns sota el nou nom, però la banda es manté bàsicament igual.

Hi ha però una diferència; potser Ross aportava una mica més de feeling pop-rock, perquè ara el so dels Wynntown Marshals beu molt més directament d’un so alt.country que remet a les formacions més clàssiques de principis dels noranta com The Jayhawks, Son Volt o, sobretot, Whiskeytown. Per a mi és evident que Keith Benzies té els discs clàssics de la banda de l’ara erràtic Ryan Adams com a discs de capçalera. Estic parlant de “Faithless Street” (1996) i “Stangers Almanac” (1997), dos discs fonamentals, mai no prou valorats, de la música americana dels 90. A mi personalment no em molesta que The Wynntown Marshals prenguin aquest referent, ans al contrari consider que és necessari seguir fer present el llegat de la que fou la millor banda de country alternatiu del món, amb aquest geni inestable al seu davant, fins als nostres dies i, per altra banda, Keith Benzie no és Ryan Adams, sinó que és ell mateix i té molt de talent.

Només sis cançons són poques i el disc s’acaba en un suspir, escoltar-lo et deixa la sensació de que tot just acabes de començar un àpet de luxe, però que et manca molt per sentir-te ple. A destacar tres temes dels sis: After All These Years, on la nostalgia dels temps passats i les ganes de passar pàgina sense ira… serà un tema amb dedicatòria oculta?; Blindsided és la més preciosa i enganxívola cançó d’aquest treball, un tema que no et podràs treure del cap en una bona temporada i un altre exemple d’aquest songwriting malenconiós del que Keith Benzie se mostra tan expert; i I Should’ve Guessed que tanca l’EP i on no puc evitar pensar constantment en aquells duets de Ryan Adams i Caitlin Cary (aquí Leigh Benzie germana de Keith).

Un treball tan meravellós com curt i una banda que necessàriament ha de fer-se un nom en molt poc temps.