La idea inicial era posar una llista de deu treballs discogràfics però per molt que ho he intentat la versió més reduïda que he aconseguit són 11, que rima amb 2011 així que ho donam per bo.

Aquí vénen, us pos enllaços perquè els pogueu tastar ràpidament. Si vos agraden seria un detall que compràssiu aquests discs que són força artesanals i fareu feliços els seus creadors:

1. Mark Mandeville & Old Constitution

Fa ja un anys que venc seguint en Mark Mandeville, des dels seus temps liderant la banda de folk noir acústic The Accident That Led Me To The World. Aquest nou disc ja és el segon sota el seu nom i el primer en què incorpora més instruments, incloses guitarres, baixos i bateries elèctriques. Els resultats són espectaculars. Temes country que sonen a pur Nashville, però mantenint un punt d’insurgència i una veu ideal que pot recordar el primer treball de Ryan Adams. Un dels discs que més m’ha acompanyat els darrers mesos.

Escoltau: Sleep When You’re Dead

2. The Parson Red Heads: Yearling

Són encantadors. Què puc dir d’ells que no es reflecteixi en la seva música i en la seva imatge. La banda encapçalada pel matrimoni d’Evan i Brette Marie Way representa una bufada d’aire fresc provinent del seu carisme, del seu bon rollo i de la seva humilitat. Evan Way és clarament un geni a l’alçada de Jeff Tweedy, però només som uns pocs que ho gaudim. A mi em fa sentir molt bé.

Vegeu: Burning Up The Sky

3. Astrolabio

Ha valgut la pena esperar per tenir entre mans el primer disc d’Astrolabio. Amb la seva psicodèlia noise Astrolabio et porten fàcilment al seu món d’homes cavall, dones bala i Aleister Crowley. Dels Beatles a los Planetas però amb una frescura i convenciment que els fa realment especials. Descàrrega gratuïta !

Escoltau: Sr. Caballo

4. Daniel Ahearn: Long Way Home

Un descobriment d’enguany. No coneixia res d’aquest home fins que el vaig veure en una sessió acústica del web Little-Videos.com i des d’aleshores en som fan. Amb una veu suau, però no dolça, escriu cançons de veritat, d’aquelles que basta sentir un cop perquè ja t’acompanyin per sempre. Melòdic, country i ben acompanyat per la seva parella Mindy Jones (multiinstrumentista i veus), Ahearn ha teixit un disc íntim i brillant.

Escoltau: Do Not Be Afraid

5.,Petit: The Blackbird Daisy EP

El talent sempre havia estat amb Petit però mai aquest nivell de maduresa i de tenir les coses clares com ha demostrat enguany amb aquest curt EP de quatre cançons. Petit en llargària i petit en instrumentació i molt acústic. Potser ha estat balsàmic canviar la Mallorca natal per la capital catalana o potser el procés hagués estat parell aquí, però la veritat és que en qüestió de dos anys Joan Castells ha arribat a una seguretat amb la seva pròpia proposta que ens permet gaudir-lo com mai abans.

Escoltau: Blackbird Daisy

6. Senior i El Cor Brutal: Gran

El que més m’agrada de’n Landete (líder de Senior i El Cor Brutal) és que sempre fa el que vol, sense pensar en més que satisfer les seves idees. Com sinó podria tenir l’ocurrència d’enregistrar un disc de cançons tan pures i preocupar-se de deconstruir-les totes i cada una d’elles en el procés d’enregistrament fins que sonin completament diferents que com eren originalment, deixant fer a Raul Fernández Refree? I sabeu el pitjor de tot? Què li ha sortit bé! Aquest disc és irrepetible i només el podia fer un kamikaze com Miquel Àngel Landete.

Escoltau: La Sort Adormida

7. The Hazey Janes: The Winter That Was

The Hazey Janes publicaren fa uns anys un meravellós disc anomenat Hotel Radio (2006). Ja ha plogut des d’aleshores però per problemes legals el seu segon llarga durada va quedar inèdit. Això podria haver enfonsat una banda però aquest quartet de Dundee ha sortit reforçat. Les seves noves composicions mantenen les melodies pop i les harmonies vocals dels vells temps però sonen espectacularment més intenses i, fins i tot, agressives. Aquest disc no és dolç en absolut, però te donarà un xute d’adrenalina i t’escanyaràs cantant-lo. Garantit.

Escoltau: Everything Starts Again

8. Dropkick: Time Cuts The Ties

Hi ha discs on queda reflectit el moment que està vivint una banda. Ho pots palpar, ho pots sentir. Dropkick és una banda hiperprolífica. Un o fins i tot més discs anuals surten de la factoria dels germans Andrew i Alastair Taylor. Aquest any ha estat molt mogut per a la banda, canvis importants en la formació amb la sortida de Ross Taylor i Scott Tobin, la reentrada -i la posterior sortida- del membre original Ian Grier, canvis repetits en els locals d’assaig i paternitats, matrimonis, etc. Canvis i més canvis en lo personal i en lo musical que tenen el seu reflex en un disc que tot i que dispers i desorientat m’ha fet companyia, especialment en els moments de soletat. Possiblement si el nucli central de Dropkick no fos un home persistent com Andrew Taylor, aquest període hagués pot ser mortal per a la banda. Per fortuna segueixen aquí i preparant nou disc per a 2012 !

Escoltau: It’s Time

9. Eek: Maybe I’m Wrong

De les cendres dels Melancholy Mechanics va sorgir un projecte que va començar molt individual de n’Alberto Santolaria. Al principi una col·lecció de cançons molt acústiques que entren als estudis Caja de Ruido de Lloret i amb l’apadrinament i producció dels germans Tejedor de Casa Rusa creixen i es converteixen en quelcom tan valuós que cal posar en marxa una banda amb nous membres i vells coneguts. Els que som fans d’Alberto esperam ara el que serà realment el primer enregistrament de Eek com a banda. Mentrestant gaudim de les perles d’un disc que no anava gens errat.

Escoltau: You

10. Liam Dullaghan: Making History

Sempre hem preferit els perdedors i Liam Dullaghan n’és un dels més entranyables. Després que el seu grup The Have Nots es dissolgués per afers sentimentals aquest músic anglès ha estat clarament perdut dins un laberint del que li ha costat bastants anys sortir. Per sort ho ha fet amb un disc emotiu i profund on no hi manquen també temes power-popers.

Escoltau: What If We Win

11. Tim Easton: Since 1966 (Vol.1) & Beat The Band

Sempre m’ha semblat que treure un disc doble o dos discs alhora és força arriscat. Les 22 cançons que ha publicat enguany crec que se podrien haver comprimit amb un sol disc perquè entre la nova col·lecció podem trobar uns quants temes que podem afegir al seu impressionant repertori, però també d’altres de menys nivell. Per a aquestes festes nadalenques Tim Easton ofereix a la seva web un 2×1 amb els seus discs de 2011.

Escoltau: Daily Life

Que aquest sigui el primer disc d’una banda no ha estat mai tan extrany com en aquest cas. Quants d’anys fa que toquen Petit? Tres? Quatre? Record el primer concert que els vaig veure al Lisboa on Joan Castells -aka Joan Petit- es feia acompanyar de Pep Toni Ferrer (ara Oliva Trencada), Kike Pérez i Michael Mesquida, tots ell (re)coneguts músics de l’escena rock mallorquina. És cert que pel camí va aparèixer un testimoni d’aquella època en forma d’EP artesanal: “Soulsaver Bird”. Tot i les grans crítiques que rebia Petit en aquells primers mesos amb participacions a concursos, amb bons resultats per cert, els temps han estats difícils per a Petit, de forma que la banda ha sofert diverses destruccions i reconstruccions i l’estabilitat de la formació sempre sembla penjar d’un fil. I enmig d’aquest complicat procés la persistència de Joan Castells ha permès que finalment el primer llarga durada veiés la llum.

I, fins a cert punt sorprenetment, és un gran disc. Les composicions de Petit sempre han estat molt bones, sempre han estat lo millor. Castells té un talent especial per a les cançons, un talent que molts músics més experimentats no tendran mai, el talent del veritable cantautor. Entrant a parlar del disc, té un so homogeni, amb una instrumentació molt mesurada, mai parca. Les múltiples influències convergeixen en un producte que no és ni un disc de rock americà, ni un disc de cantautor, és com un disc d’una banda imaginària que estigués ja de tornada després d’haver passat una època de rock directe i canyer, després d’haver-se prostituït a fer un disc pop a la moda i que finalment treu un disc que deixa testimoni del que realment volen dir… però és un primer disc! És molt difícil parlar-ne…

“Faster” és exemplar: rock’n'roll furiós i distorsionat, i delicadesa i mesura alhora, i melodia, molta melodia. “Empty”, en canvi, potser sobra. És testimoni de la primera època i tot i que ja no se sembla a qui era fa 3 anys, potser queda anacrònica dins aquest treball. “People In Love” és tot el contrari, és el que són Petit en el moment d’enregistrar el disc: un grup en evolució que troba nous sons més enllà del folk-rock d’arrels americanes i juga amb saviesa amb el llegat britànic. “Sixteen” amb una bonica melodia de piano és una altra brillant cançó que no tothom seria capaç de crear; mentre que “Just Enough”, també al piano, melanconiosa ella, és una cançó feta perquè la canti una veu femenina. En Joan hauria de convidar na Lisa Germano per cantar-la. Pop i rock se donen de la mà a “Seeds” com una promesa de ser un d’aquests temes que en directe tota la banda disfruta de cantar i tocar. I “Flatspin” és un preciós tancament per aquest primer disc, acústica i pelada, atmosfèrica.

Sincerament pens que aquest és millor disc del que Petit podia oferir. És un gran disc. Si la formació actual amb Llorenç Rosselló a la guitarra, Gaspar Reixach al baix i Bernat Company a la bateria s’estabilitza finalment i comencen a tocar amb regularitat, aleshores potser siguin certes aquestes esperances que tants crítics músicals i periodistes especialitzats hi han dipositat. Veurem què passa! Mentrestant el que està ben clar és que “Loveshines Firefly” és el millor disc que ha vist la llum enguany a Mallorca.

“People In Love”