Una de les moltes bandes sorgides els darrers anys de l’escena underground angelina són The Monolators. Els caps visibles de la banda són el matrimoni format per Eli Chartkoff a les veus i guitarres i Mary Chartkoff a la bateria. La banda es completa amb altres persones tot completant una formació clàssica de rock. Don’t Dance (Monolator Music/Ninja Star, 2008) és el tercer llarga durada de la seva carrera i el més reeixit fins a la data. La banda de L.A. ha donat una mica de cera al seu so “lletjós”, però aconseguint al mateix temps no perdre ni l’espontaneïtat ni aquells punts clau que els converteixen en una banda que dóna gust escoltar.

I quines són aquestes claus?

Primer un estil descaradament “cool” que passa per mesclar el so del rock’n'roll dels anys 50 amb el punk de la costa oest americana d’entredècades 70/80 i un so més contemporani. Tot això des d’una òptica totalment lúdica i ballable (contra lo que diu el títol del disc) i una màxima: estam aquí per passar-nos-ho bé.

Se nota molt que darrera la taula de l’estudi ha estat el savi Raymond Richards (Idaho Falls, Mojave 3, Parson Red Heads) que és el responsable d’haver aconseguit aquest so tan polit que sense cap complex mescla folk, rock, punk, surf i ska.

Màxim protagonisme també per a la veu de l’espigat líder, el carismàtic Eli Chartkoff, una veu que ens recorda a un Johnny Rotten menys mal lletós però que manté aquesta sensació que si estàs a primera fila acabaràs regat de la seva saliva.

Dels temes destacaria l’opertura rítmica i percussiva de “I Must Be Dreaming”, “Don’t Dance”, “Hearts Going Steady”, “CA 3A 569″ (la història d’un robot enamorat d’una humana) i “Duchess”. Potser només sobra la versió “electrònica” o “disco” de “Don’t Dance” que tanca el disc, una raresa que no aporta més que una nota freak, en, per la resta, un disc realment fresc i ballable.

Per cert, m’encanten les lletres incomplensibles, lleugeres i sofisticades dels Monolators (a sota un exemple de “Hearts Going Steady”). Aquesta banda hauria de tenir un bon grapat de seguidors a Mallorca. Sé perquè ho dic!

Elevator elevator elevator won’t you ever ever come?
I’m up on four with the home décor and she’s back down on one
Women’s shoes and lipstick tubes and curtains by the rung
I spend my days in an endless haze and it makes me come undone

Abans de tancar la crítica recomanar-vos que si voleu fer-vos amb algun treball dels Monolators ben bé podríeu començar pel seu Ep de 2007 Train, una autèntica bomba de punk ballable amb els temes “You Look Good On The Train” o “Eagle Fighting Zebra“. Trallazos que no se poden escoltar asseguts.

I per acabar vos deix amb vídeo de directe on se pot apreciar força bé la locura dels Monolators: