http://astrolabioband.bandcamp.com/

És un plaer poder escriure quatre línies sobre el primer disc llarga durada d’Astrolabio. Una banda jove i alhora prou experimentada, que ha recorregut ja diverses de les habituals sendes (concursos, gira estatal, etc) però a la que encara els manquen moltes més, especialment les que menen a l’èxit. Astrolabio són, per molt que habituals dels escenaris illencs (existeix això?), uns outsiders. La seva no és una música a la moda. Ni se tiren al rollo comercial d’uns Last Dandys, ni al nou folk independent d’inspiració “americana” que poden representar Petit, L.A. i altres. Lo seu és un rock d’inspiració clarament seixanter amb un especial gust per les guitarres ben renoueres i pels passatges psicodèlics que deixen prou lloc a les improvitzacions i a les anades d’olla quan cal. Inspiracions de MC5, The Beatles -especialment de George Harrison-, Velvet Underground, David Bowie o Los Planetas.

A més Astrolabio són una banda, com diria l’amic Landete, “democràtica”. Els egos de cada un dels membres estan per sota del concepte de la banda. La banda no seria la mateixa sense un dels seus components. Astrolabio són clarament els quatre fantàstics, la primera família de l’indie mallorquí. No entrarem en discusions sobre qui és La Cosa o qui la Dona Invisible, però els marvelites entendreu el concepte.

Després d’un parell de maquetes a la fi ha aparegut el seu primer disc i ha estat en Rafa Rigo, referència imperdible són els seus estudis Urban, qui els ha enregistrat i jo diria més, qui els ha entès i ha sabut portar-los a un camí on un so professional no col·lideix amb la bogeria psicodèlica i noise d’aquests herois locals.

Dit això, el que sempre m’ha enamorat d’Astrolabio és que rere aquest mur sonor hi ha grans, molt grans melodies plenes de la més sana follia. Si bé el disc arrenca amb el seu himne Astrología i altres temes ja coneguts pels seus fans com Debe Haber Siete Niveles, és en nous temes com l’espasmòdica (i mòdica) Vegetales, la power-popera Thelema o la melanconiosa i èpica Flores Muertas on Astrolabio donen el seu màxim. Destaca també Sr. Caballo, veritable himne noise amb el segell marca de la casa i la més psicodèlica Luzazul a ritme de sitar made in Harrison.

Impressionant debut que ens deixa amb la certesa que el proper treball d’Astrolabio serà la confirmació d’una gran banda, sempre i quan segueixin només el seu propi camí sense interferències de la modernitat. Mentre el moment no arriba, el millor que podeu fer és accedir al seu bandcamp i descarregar-vos de forma gratuïta aquest primer treball, fresc i variat, del milloret que s’ha fet a Mallorca en bastant de temps.

Aquest segon enregistrament d’Oliva Trencada pren la forma de llibre-disc-DVD amb un motiu molt concret: musicar poemes de la poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà en el cinquantè aniversari de la seva desaparició. En principi sembla un arriscat format pel que tot just és el segon llarga durada de la banda encapçalada per Pep Toni Ferrer, ja que per un costat es publica en un format agosarat i, per altra banda, suposa la submissió de les composicions, no tan sols a unes lletres escrites fa gairebé un segle, sinó musicalment adaptades a una ambientació específica que ha de ser versemblant amb el poemari adaptat. I com se n’ha sortit, en la meva opinió? Doncs molt bé!

Per començar, en aquest enregistrament queda ben palès que hi ha una banda ben formada i sòlida, per altra banda Pep Toni ha trobat la seva veu (que a estones és com un lament de va i vé que pareixen ones que reboten contra la costa rocosa), i la producció, el so, està perfectament equilibrat. És un enregistrament que troba Oliva Trencada en un punt de maduració molt superior al de “La música de la Calma” (Fona, 2007).

Entrant a parlar del contingut, certament la poesia de Maria Antònia Salvà és interessant. Els temes que hi trobam tenen a veure amb la pagesia d’aquella època; un mode de vida dur, de contacte directe amb una naturalesa que podia ser generosa o cruel, però que, en qualsevol cas, marca fermament la vida de les persones que en vivien, d’ella. És una poesia nostàlgica i onírica. Les músiques composades per Oliva Trencada s’han d’adaptar en aquest entorn i ho fan a la perfecció. Un folk mallorquí, més folk i més mallorquí que mai, perfectament assimilades les bases musicals de la tradició anglosaxona que Pep Toni Ferrer porta a dins. Dir ben clarament que dins d’aquest disc trobarem alguns dels temes que ben segur passaran a formar part del seu millor cançoner, però per contra, indefectiblement han desaparegut trets d’Oliva Trencada que apreci molt i que aquí, evidentment no hi són. Estic parlant d’aquesta vessant de cantautor de l’actualitat mallorquina/palmesana, vista amb un ull entre innocent i entremaliat, i aquest punt un xic naïf, fins i tot m’atreviria a dir, un xic “manga”, i, com no, del component més “rock”. Malauradament, aquests aspectes han desaparegut en aquest enregistrament… podríem dir que “per exigències del guió”.

Però com deia abans, hi ha un bon grapat de cançons que no m’estaré de dir que són senzillament brillants. Arrenca el disc amb un “El bé de l’aigua”, amb una fronterera melodia que recorda a aquell extraordinari grup anglès que es deia Lincoln, algú sap que se’n va fer? Potser el tema que em té més enamorat és “No-Ni-Nó”, amb una melodia preciosa, uns dels millors temes bressol que mai he escoltat, una bonica cançó on si arribam a albirar aquest component naïf del que parlava. Igualment meravellosa és la tornada 100% mallorquina de “Casa Pagesa”, un altre dels encerts del disc portada, amb va-i-vé, per una melodia al piano. “Enigma” és també fantàstica i una oportunitat per a tota la banda de lluir-se, un d’aquests temes que demana a crits ésser tocat en directe i deixar-se anar més enllà d’on s’arriba en l’enregistrament, pot convertir-se en el moment Crazy Horse d’un concert! “Lluneta de pagès”, tema que dóna nom al disc, és una tornada molt apreciable que encisa pel que té de balada western, amb xiuleig a lo Morricone inclosa. Certament la darrera part del disc és una mica ensopida i no arriba a l’altíssim nivell dels temes que hem destacat.

Tornant al principi, ja vos deia que aquest ambiciós projecte consta d’un CD -que és el que hem revisat aquí-, un llibre amb els poemes, acompanyat d’unes boniques il·lustracions, i un DVD d’un concert d’Oliva Trencada amb col·laboració de l’escriptora Maria Antònia Oliver. Aquest producte el podeu adquirir a través de la web de Fona, però existeix una edició de només el CD que podeu comprar directament de les mans dels artistes als seus concerts.

Aplaudim aquest CD però ens quedem amb les ganes d’un proper producte on Oliva Trencada en sigui l’autor total!

“El bé de l’aigua” en directe a Heliogàbal

Que aquest sigui el primer disc d’una banda no ha estat mai tan extrany com en aquest cas. Quants d’anys fa que toquen Petit? Tres? Quatre? Record el primer concert que els vaig veure al Lisboa on Joan Castells -aka Joan Petit- es feia acompanyar de Pep Toni Ferrer (ara Oliva Trencada), Kike Pérez i Michael Mesquida, tots ell (re)coneguts músics de l’escena rock mallorquina. És cert que pel camí va aparèixer un testimoni d’aquella època en forma d’EP artesanal: “Soulsaver Bird”. Tot i les grans crítiques que rebia Petit en aquells primers mesos amb participacions a concursos, amb bons resultats per cert, els temps han estats difícils per a Petit, de forma que la banda ha sofert diverses destruccions i reconstruccions i l’estabilitat de la formació sempre sembla penjar d’un fil. I enmig d’aquest complicat procés la persistència de Joan Castells ha permès que finalment el primer llarga durada veiés la llum.

I, fins a cert punt sorprenetment, és un gran disc. Les composicions de Petit sempre han estat molt bones, sempre han estat lo millor. Castells té un talent especial per a les cançons, un talent que molts músics més experimentats no tendran mai, el talent del veritable cantautor. Entrant a parlar del disc, té un so homogeni, amb una instrumentació molt mesurada, mai parca. Les múltiples influències convergeixen en un producte que no és ni un disc de rock americà, ni un disc de cantautor, és com un disc d’una banda imaginària que estigués ja de tornada després d’haver passat una època de rock directe i canyer, després d’haver-se prostituït a fer un disc pop a la moda i que finalment treu un disc que deixa testimoni del que realment volen dir… però és un primer disc! És molt difícil parlar-ne…

“Faster” és exemplar: rock’n'roll furiós i distorsionat, i delicadesa i mesura alhora, i melodia, molta melodia. “Empty”, en canvi, potser sobra. És testimoni de la primera època i tot i que ja no se sembla a qui era fa 3 anys, potser queda anacrònica dins aquest treball. “People In Love” és tot el contrari, és el que són Petit en el moment d’enregistrar el disc: un grup en evolució que troba nous sons més enllà del folk-rock d’arrels americanes i juga amb saviesa amb el llegat britànic. “Sixteen” amb una bonica melodia de piano és una altra brillant cançó que no tothom seria capaç de crear; mentre que “Just Enough”, també al piano, melanconiosa ella, és una cançó feta perquè la canti una veu femenina. En Joan hauria de convidar na Lisa Germano per cantar-la. Pop i rock se donen de la mà a “Seeds” com una promesa de ser un d’aquests temes que en directe tota la banda disfruta de cantar i tocar. I “Flatspin” és un preciós tancament per aquest primer disc, acústica i pelada, atmosfèrica.

Sincerament pens que aquest és millor disc del que Petit podia oferir. És un gran disc. Si la formació actual amb Llorenç Rosselló a la guitarra, Gaspar Reixach al baix i Bernat Company a la bateria s’estabilitza finalment i comencen a tocar amb regularitat, aleshores potser siguin certes aquestes esperances que tants crítics músicals i periodistes especialitzats hi han dipositat. Veurem què passa! Mentrestant el que està ben clar és que “Loveshines Firefly” és el millor disc que ha vist la llum enguany a Mallorca.

“People In Love”

Publicació:06/09/2007
http://www.myspace.com/melancholymechanics

Avui en dia, tot projecte musical tira endavant per la caparrudesa dels seus integrants. No es pot esperar que una discogràfica vengui a la teva porta, ni tan sols pots esperar que es fixin amb tu si els envies la maqueta, així que molts artistes opten per l’autoedició. Tal és el cas d’alguns dels grups que hem revisat a s’Altraweb com els escocesos Dropkick o els americans Hymns i en el mateix cas es troben els autòctons Melancholy Mechanics, l’àlbum de debut dels quals ha sortit enguany sota el títol de “Life Before Prius”.

Pels que no conegueu als Mechanics dir-vos que es tracta d’un quartet afincat a la Serra de Tramuntana (sic) i que el seu bessó el formen el cantautor Alberto Santolaria i el guitarrista solista Joan Tomás. Tot i que l’origen dels temes està en composicions d’Alberto la veritat és que el resultat final és un treball clarament de banda de rock.

Si entram a descobrir el disc el primer que centra l’atenció és la veu d’Alberto, que destaca per la seva capacitat de transmetre sentiment. És una veu amb prou personalitat, amb un lleuger toc emo que dóna molta vida a les cançons. Si ens fixam en la instrumentació, aquesta està molt ben ubicada, sempre en la seva mesura, tot i que no haguessin estat de més alguns passatges més alliberats, menys polits. En general es tracta d’un disc que ofereix uns resultats quant al so molt per sobre de l’altura del que podria esperar-se d’un primer enregistrament d’un grup novell i ben segur que la mà tant dels germans Tejedor de Casa Rusa com del productor John Tirado alguna cosa han tengut a veure.

I ja si ens posam a revisar els temes, el primer que es detecta és la varietat estilística que hi ha entre els 11 talls que el composen. Moltes i diverses influències: des del rock dur fins a l’indie-pop. Pens que potser en algun aspecte pugui ser un disc una mica prematur, perquè es pot apreciar com la banda encara està resercant el seu propi só. Però al mateix temps ofereix alguns temes que ben segur passaran a formar part del repertori permanent de la banda i, personalment, em satisfaria que els prenguessin com a referent per assentar les bases del seu estil. M’estic referint a temes com “Heroin”, un tema curt, preciós, èpic i brutal; no li va gens darrere “Sometimes” on de bell nou tenim un portentós Alberto; o com amb “Thank You” una altra joia amb un excel·lent treball de guitarres i una melodia brillant. Hi ha altres temes destacats com “Come With Me”, “Fall Down”, “Cabaret”, “Train”… pràcticament tots els temes son apreciables, però el trio que destacava primer em sembla el millor de la seva producció.

A pesar de la seva recent publicació, aquest disc que podeu adquirir als concerts de Melancholy Mechanics i a través de la seva adreça de correu mailmelancholymechanics@gmail.com té ja un any de vida des que es va enregistrar. Esperem que en breu els Mechanics s’animin a passar per l’estudi, ni que sigui per fer un single o EP en que puguin demostrar la seva evolució en un any.

Publicació:28/01/2007
http://www.thenash.com

La insistència, la constància i el talent de John Tirado no han aconseguit que The Nash arribassin a fer-se un lloc de privilegi entre els grups d’èxit internacionals, ni tan sols nacionals. No sé que pensaran d’això ni el bo de’n John ni els seus il·lustres companys Brett Lomas (guitarra), Angel Cubero (baix) i Lluís Segura (bateria), un veritable supergrup. A mi personalment no m’importa sempre i quan la banda segueixi fent concerts per la nostra illa: nosaltres sí que som uns privilegiats!

Molt s’ha torbat en arribar aquest “Kicks And Glory” (Blau Discmedi, 2007) que és la continuació d’aquell “Four Wheel Dynasty” del 2003 (!) quan a la banda encara hi havia en Pep Lluís a la bateria i en Javi Ruiz a la guitarra solista. Molt ha plogut, fins i tot a Mallorca! Ha valgut la pena esperar? Sí, però per Déu que ha estat una llarga travessia al desert!

El primer a dir dels 12 temes que composen “Kicks And Glory” és que ni un, cap ni un era desconegut per als fans i seguidors de The Nash. Feia anys que coneixíem aquests temes, i ja no podíem esperar més, volíem ja com a locos poder tenir a casa i poder posar a l’equip de música perquè són genials. Hi ha una claríssima, i també hauria de dir, un xic brusca, línia que separa els temes més rockers i marxosos dels temes més lents del disc, que recorden a l’altra cara, més singer-songwriter de John Tirado (ara seria el moment de que Dreamville desempolvàs el projecte de fer un disc del seu alter-ego Twin Engine). Ara faré el dur exercici de destacar alguns temes damunt els altres. El disc arranca fort amb “Kicks And Glory” i “Island Made Of Wax”, però quan em tenen completament guanyat és quan arriba “Go On” un tema que si no et posa la pell de gallina i no pots deixar de moure els peus és que estàs mort definitivament i ja et poden portar baix terra. Una cosa que m’encanta de’n John i The Nash és que tenen un bon parell de collons. La verborrea incontinent de’n John va al gra, no deixa lloc a una llarga “intro” ni res. Ell a saco, només en el primer segon ja ha amollat la primera frase. I “Go On” no només és una mostra del seu rock atemporal sinó que és una pua declaració d’amor etern a la música i a la vida “cause when the music’s inside you know all you can do is go on”. M’encanta sentir-me aficat en el mateix destí fatal del sr. Tirado, lligat per sempre a la música i tirant endavant. És tan simple que no se podia dir millor, ni en la música ni en la lletra. Un altre hit és “Said And Done” que ja coneixíem del single de l’any passat amb el mateix nom (i on apareix també el recomanable tema “Mighty Fade Out” que no ha entrat a l’àlbum), però encara m’agrada molt més “Turn To Plastic” amb un altre d’aquests començaments que et lleven el singlot i un tema molt glammy on en John reclama durar per sempre, si has de seguir com ara vot per a que fos vera! “Feathers” és el tema que potser haureu sentit a la ràdio però no és el meu tema preferit perquè sembla obra d’uns Nash una mica més domesticats. “The Lady Stone” no només és la demostració més clara de la versió més intimista de John Tirado sinó de que aquest home pot escriure unes lletres delicades i magnífiques. Tot seguit arriba un altre dels meus temes preferits d’aquest disc, una “Two Of A Kind” que recorda als Nash de tota la vida i que dóna la sensació que és la mena de cançó que John escriu amb més naturalitat i és, bàsicament una cançó d’amor a ritme de rock’n'roll. El darrer tema que m’arriba a la medula ve tot just a continuació i és “Runaway From Nowhere”, un tema que recorda molt als millors moments dels gal·lesos Manic Street Preachers (i d’això ja fa uns anyets) i fins i tot en John canta amb una cadència molt similar a James Dean Bradfield. Rock infectat de glam!

En total només dotze temes que se’ns fan un poc curts i que, segurament pel fet de ja conèixer-les tant em fa sentir que vull sentir coses noves. A més, una petita queixa: hi ha temes com “Acoustic Saint Crash” o “Shadows” que al final no han entrat al disc i les volem tenir com sigui. Tant de bo treguin un single o algo! Mentrestant jo de vosaltres no em perdria cap de les oportunitats que tengueu de veure’ls en directe perquè són una locomotora que passa per damunt de tot!

Publicació:31/10/2006
http://www.lasecretplace.com

Welcome Halloween (Dreamville Records, 2006) és el tercer treball de L.A.. El mallorquí Lluís A. Segura, alterego de L.A., està treballant dur i aquest ja és el seu tercer enregistrament en tres anys… i aquesta vegada a més a més és un disc doble! Si a això hi juntam la seva activitat com a bateria de The Nash, Glycerine i Los Valendas la veritat és que un se demana si aquest home té temps per dinar cada dia. Centrem-nos. El primer que crida l’atenció d’aquest enregistrament és que, com ja és costum, el producte final està cuidat en tots els detalls. Doble digipack de cartró, llibret interior amb les lletres, dibuix de la coberta del CD simulant un vinil, etc. Aquesta dura part del treball de disseny i concepte corre a càrrec del dissenyador Carlos Padilla i el mateix L.A. (“as one”). Als dibuixos que il?lustren el digipack (amb portada desplegable) i el llibret interior hi ha deixat la seva emprempta l’artista búlgara Iskra Karadzhova amb una certa inspiració burtoniana. En definitiva un bonic envoltori pels CDs. I que trobem a dins?

Welcome Halloween és fins a la data el treball més desfermat del seu autor ja que ens presenta una diversitat de registres superior als seus precedents treballs. M?ha costat fer aquesta crítica perquè un disc doble sempre és més mal de pair que un de senzill. Una de les primeres coses que cal avariguar és si l?autor ha volgut distribuir d?alguna forma els temes entre els dos discs. Després de diverses escoltes un diria que no, al manco no conscientment (en Lluís em pot desautoritzar en qualsevol moment), però el que és evident és que en el primer disc hi ha molts dels temes més cridaners, mentre que en el segon hi ha un nombre superior de temes delicats i intimistes. Entrarem a repassar-los, però abans comentar un parell de punts més. Primer, la veu, com ja s’ha demostrat durant aquest any en què L.A. ha tocat tants directes, és un punt fort i té més registres que mai. Una altra diferència respecte els anteriors treballs és que Lluís no toca aquesta vegada tots els intruments de tots els temes del disc i aparéixen multitud d’amics en els diversos temes. Entre aquests hi ha molts dels seus companys dels directes en banda, els Dirty Diamonds (Javi Ruiz, Kike Pérez, Angel Cubero), també hi ha la col?laboració del saxofonista Manolo Cuesta, el pianista Emili Gené i, per damunt de tots, el qui ha estat màxim col?laborador darrera la taula de mescles i “gurú” declarat de L.A., Antoni Noguera (Los Valendas).

Ara sí, tornant al tema concret de les cançons. Globalment és un disc molt ben balancejat entre temes rockers amb fusta de hits, temes intimistes estil cantautor, temes un xic més experimentals i un gran nombre de mig temps. Al primer disc, com déiem, trobem la majoria dels hits: “What I’m Fighting For?” és el primer single i realment és un tema que ràpidament se’t clava a la memòria, però no és l’únic. Just un poc abans tenim ?So Dramatic?, un dels temes més roquers i pretesament el segon single, i acabam el repàs dels hits del primer disc amb el meu tema preferit, un ?Hopeless Situation?, un mig-temps èpic que recorda els millors Pearl Jam dels seus inicis. Hi ha una mica d?espai també per a petites sorpreses com és la molt agradable ?Too Many Reasons?, un tema amb aires entre folk i jazzie i que és indicatiu d?una de les noves facetes d?L.A..

Si fins aquí estic realment meravellat de la progressió de L.A. és quan posam la cara B (el disc 2 vaja) quan aquest treball creix de forma impressionant, gràcies a una col?lecció de temes que estan a un nivell tan alt com qualsevol altre treball que hagi pogut escoltar enguany. Tot i que aquest segon disc comença amb ?Resurrection Song?, un tema marxós amb algun que altre record a Neil Young i un cert aire psicodèlic, i que ben segur ha de funcionar molt bé en directe, no deixa de ser una excepció en un segon disc ple de temes diferents, molt més originals. Per llevar-se el capell, realment petites genialitats destinades a perviure en la memòria són ?Your Flowers In A Vase?, ?A Walk In The Park? (de vell nou en la confluència del jazz i el folk), ?Lost In The Marketplace? i ?About July?, quatre temes que conformen el millor de Welcome Halloween en la meva opinió.

És curiós com,al mateix temps que aquest és el disc que més de veritat mostra tot el que L.A. porta dins, és també aquell en què més influències directes podem trobar. L?empremta de Pearl Jam és molt evident, aires de Wilco, Ryan Adams, la veu de Shawn Smith de Brad, Neil Young i, fins i tot, Coldplay (algú m?ha recomanat que escolti ?We Never Change? del disc Parachutes del 2000). Crec que aquest disc podria arribar ben lluny si L.A., acompanyat pels Dirty Diamonds, són capaços de moure?l pel país, i, perquè no, fora d?ell. El que tenc clar és que Welcome Halloween és perfectament exportable perquè no té res que envejar a cap dels productes que es puguin generar des de les illes britàniques o el país de l?oncle Sam.

Publicació:07/11/2005
http://www.dreamvillerecords.com

Si no coneixeu en Lluís per la seva recent carrera com a L.A. possiblement el coneixeu com a propietari d’aquella entrenyable tenda de discs anomenada Stereo on se solien fer mini-concerts acústics d’events promoguts per Tomeu Gomila, o potser com el bateria-cantant-líder de Glycerine, o potser com a bateria dels The Nash, o potser com a redactor de l’edició balear del Mondosonoro, o bé com a impulsor i fundador del segell Dreamville Records… o potser és amic vostre! I és que en Lluís és un tipus conegut i molt molt inquiet. Doncs L.A. és el seu darrer projecte, més íntim que Glycerine, també és on el seu talent està fluint més clarament, i ara acaba de sortir el seu segon treball, també autopublicat sota el segell Dreamville.

Hi ha moltes coses a destacar d’aquest segon treball de L.A. i deixau-me començar per la que consider més dolenta: la durada. Aquest segon treball dura menys de mitja hora i si contam en que hi ha dos temes que pràcticament no conten (el preludi “Dream Dancing II” i l’interludi “Gypsy Marching Circus”) converteix el treball en una mena d’EP. A partir d’aquí hi ha moltes més coses a destacar. A pams.

Primer un disseny espectacular del digipack. Una presentació realment cuidada amb un llibret interior amb les lletres tan bonic com l’envoltori. Més coses, el só és molt bo. Els temes estan bàsicament enregistrats a casa seva com el primer i també ell toca tots els instruments, però en aquest segon treball sóna molt millor. Llavors he de destacar com ha millorat la veu de’n Lluís, cada dia sóna millor, tant en directe com enregistrat. I si entram als temes que formen aquest segon treball he de dir que la majoria són grans cançons, però vull destacar-ne algunes. “A Boring Conversation” és un tema potent que no necessita d’una lletra per aguantar-se. Només amb la frase “a boring conversation here” que pareix que clama a una manca d’inspiració a l’hora de posar la lletra, aconsegueix un dels highlights del disc, em recorda al tema “Losering” de Whiskeytown, en aquell cas només amb un parell de paraules. També és curiós que aquest sigui el tema més llarg del disc! El següent tema, “Too Soon”, sóna molt a Ryan Adams una recent i potent influència en L.A. i és un tema que funciona molt bé en directe. Arriba després “Love Affair” que recorda per primera vegada al seu primer treball i és un tema preciós amb una harmònica a la Neil Young i tocant el dobro. “Scarlett” és un tema inspirat per la pel·lícula “Road To Perdition” i en la meva opinió l’única que no acaba d’encaixar en el conjunt. La cosa se redreça amb “C’Mon Little Bird” un altre tema concís i de lletra breu, com una mena de petit poema. “Morning Star” és una versió més accelerada del tema que ja coneixíem a través del segon sampler de Dreamville, particularment em qued amb la versió del sampler. “Heavenly Roses” és possiblement el tema que més recorda la gran influència de Lluís: Pearl Jam i Eddie Vedder en particular. Tanca el disc “Her Taste” per mi un altre encert del disc.

Més temes intensos, mantenint encara el toc “acústic”, històries senzilles i molt talent. Això és el que està dins aquest (massa) curt segon treball de L.A..

Publicació:10/04/2005
http://www.sterlin.es

És un fet que Mallorca és un territori petit. I també ho és que hi ha a Mallorca una concentració de talent pel pop i el rock superior a la mitjana d’altres llocs de l’estat i del món. I dins aquest petit territori i dins el petit món del pop i el rock d’aquí s’estableixen unes curioses jerarquies i dins la business class d’aquest avió (que no és, per capacitat, ni molt menys el nou airbus) hi ha, entre d’altres, Sexy Sadie i Sunflowers. Per tant, un projecte on participen Toni Toledo dels primers i Adela Peraita cantant dels segons, ha de cridar necessàriament l’atenció. Però Sterlin són, primerament, el projecte personal d’Steve Withers, un cantant anglès provinent de l’escena punk del seu país que per atzars de la vida aterrà a Mallorca i volgué tirar endavant el projecte de muntar un grup per tocar les seves composicions, que un cop superat la vessant punk, s’aproximen al pop-rock més convencional. Escoltada la veu d’Adela, Withers tengué ben clar qui havia de posar veu als seus temes i, després de convençuda Adela, se pot dir que Sterlin deixa de ser el grup de Withers per passar a ser quelcom més semblant a la unió de talents, perquè l’aportació vocal d’Adela canvia totalment allò que podia ser i ho porta al seu territori d’innocència sensual. La resta de músics es van afegint i sortint (cas de Joan Vich) fins a conformar l’aliniació definitiva amb Toledo a la bateria, Juanjo Rosselló al baix i Paco Torres a la guitarra.

Quant a la música, els temes de Withers tenen quelcom d’atemporal (recurs fals per dir que té ben filtrades les músiques precedents dels 60 i 70) i quelcom més de contemporani. O sigui que si escoltant Sterlin pensam en Beatles, Bowie, inclús Dylan, pensam bé. Hi ha molts temes que valen la pena al disc: “Underground”, primer single, és un tema ja pensat com a tal, amb una cadència de mig temps molt ben portada pel piano “a-la-Lennon”, més èpica és “The Loneliest Girl In The World” que dóna nom al disc i que situaria més a prop d’alguna cosa com Oasis, influència que em sembla palesa en tot el disc, per bé que dissimulada mercès a la veu d’Adela. “For You” torna a ser un bonic mig-temps de pop. “Rave On” és una respectuosa però transformada versió d’un tema de Buddy Holly. “They Love You” és d’una envejable perfecció pop, el tema que voldria fer tothom i no tothom sap fer. Després de “Times Comes Around” una altra bona melodia amb el canvi adequat que permet el tema créixer encara ens han amagat un tema extra, “Wellwisher”, canya en pla The Stooges que ens permet pensar que a Sterlin no tot és delicadesa pop i que saben roquejar fort. Precisament trobar-nos aquesta amagada joia em sap greu perquè mostra una cara un poc oculta d’Sterlin que personalment desitjaria que mostrassin molt més al seu següent disc. Un altre emperò que he de fer és la sobreproducció. Crec que Sterlin, a pesar de ser un grup jove, tenen prou química com perquè no calgui produir tant el disc i pens que ha llevat part de la força que una producció més austera hagués permés veure per part d’Sterlin. Només un petit retret per a un grup que es posa al capdevant de l’escena mallorquina i que ben segur tendrà una apropiada projecció internacional.

Ah! Al single d’“Underground” apareix un tema inèdit, “Light You Up”, que permet apreciar una cara més d’Sterlin (adonau-vos que ja no és la primera), un tema acústic a càrrec d’Adela i Steve que permet l’oient imaginar com serien aquelles primeres sessions de contacte quan Sterlin s’estava formant i la química compositor-cantant començava a funcionar. Un vessant, l’acústic, que m’agradaria poder escoltar algun dia en directe.

Publicació:16/01/2005
http://www.dreamvillerecords.com

Una presentació molt cuidada i un preu súperassequible (5 euros!) és la targeta de presentació dels productes de Dreamville Records el segell discogràfic germà d’Stereo Records dedicat especialment als projectes més personals i paral·lels d’alguns dels artistes amb més talent de la nostra illa. Després del recomanable sampler de la discogràfica amb 4 temes repartits entre L.A. i Twin Engine, aquest “Grey Coloured Melodies” és el primer treball en solitari de Lluís Segura, alma mater de Glycerine i també l’home darrera aquest nou segell discogràfic.

El que mostra L.A. és una vessant absolutament allunyada del rock contundent i sense paliatius de la seva banda habitual per descobrir-nos uns temes molt més desposseïts de les habituals vestimentes vocals i instrumentals. Com hom sap, aquesta sempre és una aposta arriscada per a qualsevol músic avessat a estar envoltat de l’electricitat. L.A., però, se’n surt amb nota alta. En aquest treball romànticament estructurat en dues cares trobem una diversitat de temes on s’empren des de la guitarra acústica, l’harmònica, la guitarra slide, acordió, etc, però sempre amb un predomini dels intruments acústics i una veu especialment apreciable. Els temes destacats del disc: l’aferradissa “Purified”, “Midnight Call”, la meva preferida és “Something In Her Heart” que respira pols de carretera d’Arizona i la quasi instrumental “Back To The Mountains”, una senzilla melodia repetida amb l’acordió, una petita joia, un haiku de la música. En general “Grey Coloured Melodies”, títol molt ben trobat pel treball, destila una guanyada maduresa del seu autor.

Tot plegat acosta L.A. a l’òrbita de personatges com John Frusciante (“Midnight Call”), Dave Grohl (“Everything, Everywhere”) o Damien Jurado (“Something In Her Heart”), a més de les més clàssiques referències com Neil Young o Bob Dylan, però sobretot ens descobreix una cara de Lluís Segura que desconeixíem i que volem encoratjar a que segueixi cultivant.

Publicació:20/05/2003
http://www.thenash.com

Advertirem primer: The Nash és una banda de rock. The Nash està liderada per John Tirado que composa, canta, toca la guitarra i en definitiva, és l’alma matter d’aquest grup, John va venir a parar a l’illa fa quasi una dècada des del seu NY original. Allà formava part de l’escena rock de la ciutat i quan va arribar a Mallorca va muntar, quasi immediatament, una banda de rock, acompanyat de músics mallorquins (Àngel Cubero al baix, Josep Lluís Garcia a la bateria i el fantàstic guitarrista solista Javier Ruiz). The Nash guanyaren una edició de l’extint Festival Pop-Rock de Palma i enregistraren un primer LP “The Last Cigarette” (1997). Aquell àlbum va passar desapercebut, llevat de l’escena local de Mallorca. La tenacitat de John Tirado l’ha permès madurar molt com a cantautor i trobar un espai en què desenvolupar-se com a músic. Això ja ho trobau a l’EP del 2001 anomenat “Amps On” i especialment en aquest seu nou treball “Four Wheel Dyansty”.

Què ofereix “4WD”? Bàsicament és una bomba de rock i amb un percutor de pop i de metralla unes composicions fantàstiques. Arranca amb un fantàstic tema de rock-glam, “Rock-n-roll Afterlife”, que ens fa recordar el millor de Bowie o New York Dolls als 70, avança per aquest territori amb algunes picades d’ullet al power-pop, al punk o a l’indie, però sempre sustentant-se en el rock. En aquest sentit hi destaca també “Avalanche Right Now”. Més “indie” o “alternatiu” sóna “And I Do”. Per una altra banda, hi ha alguns temes que són més de singer-songwriter, un xic més allunyats del rock, com “Guy From The City” o la fantàstica “Use The Moon”. I me reserv el millor pel final un tema que podria haver escrit Bowie els temps de Ziggy Stardust i que, extranyament, em sóna també a The Cure, una joia anomenada “Brain Waves” (cançó de l’any!).

En definitiva un disc que no puc més que recomanar si vos agraden: Bowie, The Clash, Manic Street Preachers o The Cure (per posar alguns noms). I aprofiteu que The Nash i també John Tirado en solitari ofereixen molts concerts per l’illa (chequejau l’agenda de concerts!).