Ha començat un nou any i en els 12 mesos que ens queden per davant han de passar moltes coses: algunes les podem preveure; d’altres segur que no. A final d’any segur que parlarem d’alguna cosa que “pensàvem que” i al final no ha sigut i sobretot, parlarem de nous grups i artistes que ens hauran sorprès perquè no els coneixíem.

La guia Pecan Pie del 2009 pel que fa a artistes locals és aquesta:

Nous discs: Esperam amb esperança (val la redundància?) els nous treballs de L.A., John Tirado i My Dear Flotsam.

L.A. s’ha marcat el repte de trencar amb aquest nou treball el que és l’aïllacionisme tradicional dels grups de les illes i arribar a fer-se un espai en el complicat mercat espanyol. No serà per manca de talent i actitud. En justícia hauria de fer-se lloc. Els temes del nou disc valen molt!

John Tirado debutarà en solitari amb el seu primer disc sense l’etiqueta de The Nash. Lo de solitari és un dir perquè per a l’enregistrament del disc s’ha fet envoltar de bons amics i músics de l’illa Pablo Ochando, Toni Toledo, Damià i Carlos Tejedor i un llarg etcètera. Esperam amb ànsia aquest nou disc que portarà per títol “Slow Motion Party”.

Quant a My Dear Flotsam, aquesta banda mig-madrilenya mig-toledana amb el seu líder David Goodman implantat a Mallorca, després d’una sèrie de maquetes brillants, entren finalment a enregistrar nou disc a principis de 2009, per tant és d’esperar que l’àlbum es publiqui cap a la tardor o l’hivern. Esperarem amb ganes perquè són un dels grups amb més talent i actitud sobre l’escenari de la nostra illa.

Disc que han de fer el seu camí:

A finals de 2008 varen aparèixer alguns discs molt interessants: Petit, Oliva Trencada,… que han de seguir fent el seu camí en aquest 2009. Especialment el de Petit, del que fins ara només hem pogut gaudir en un (molt bon) concert al teatre Xesc Forteza.

Promeses:

Nous grups que estan començant a sonar fort i que faríeu bé d’apuntar-vos a les agendes i no perdre oportunitat de veure’ls si actuen: L’espinale (rock canyer amb aires grunge i unes melodies que valen quirats), Astrolabio (Precioses melodies guitarreres a lo Jesus & Mary Chain i festa a l’escenari), White Bear (rock dur atmosfèrico-galàctic), Marlovers (amb el seu pop d’harmonies vocals) i Beach Beach (mestres del punk electrònic).

Aquesta és la triadella de Pecan Pie… però segur que hi haurà sorpreses grates durant l’any! Busque, compare y vaya a los conciertos!

La paraula “especial” s’empra sovint, tant que queda una mica desgastada, però crec sincerament que en aquesta ocasió s’esqueia emprar-la ja que, no només es tractava de veure L.A. després de molts mesos d’inactivitat, sinó que el concert tenia lloc en el dia de nadal. Si no m’equivoc des de l’estiu que no hi havia hagut cap oportunitat de veure L.A. en directe i amb totes les expectatives creades als voltants del nou disc de’n Lluís Segura em feia moltes de ganes veure’l.

La primera sorpresa fou veure coa a l’entrada del Bluesville. Si podia un pensar que el dia de nadal la gent no estava per concerts, estau ben errats perquè una ben nombrosa cort de fidels es congregaren a veure L.A. aquella nit. És curiós, i és tot un mèrit de’n Lluís, haver aconseguit una base de seguidors tan fidel. A dins el local estaba ben ple. Només els que havien estat previsors varen aconseguir asseure’s en una de les cadires de prop de l’escenari. Els que arribarem més justs mos haguerem de conformar de veure el concert de drets… però “this is rock’n'roll” així que no passa res.

Des del moment en que la banda (en forma de trio) va aparèixer en escena, va quedar palès que sortirien triomfadors: el públic estava entregat i a en Lluís se’l veia amb més ganes que mai. La banda per a l’ocasió estava formada per Lluís A. Segura a l’acústica i veu, n’Àngel Cubero al baix i Toni Alorda a la bateria. Per les característiques del local, la veritat és que fou un encert.

El repertori va consistir d’una mescla de temes que anava des del primer disc (és fantàstic que encara es mantinguin en actiu temes com “Purified” o “Movie Star”) fins a molts molts temes del seu proper i encara no publicat disc. No publicat, efectivament, però del qual la gent ja sap les lletres, gràcies al MySpace i als pocs concerts que ha donat en Lluís en els darrers mesos.

Com comentava abans, la formació de trio semi-acústic té les seves limitacions, i una repetidament comentada per en Lluís era que no se podia reproduir en directe tota la quantitat de pistes que en les mescles en estudi adornen els seus nous temes… a lo qual jo respondria “ni falta que fa!”, i és que en el cas de L.A. les filigranes no són per emmascarar la manca de veritables cançons; ans al contrari, en Lluís és sobretot un cantautor, un singer-songwriter i ell sol només amb una acústica és perfectament capaç de defensar qualsevol dels temes que composi, per molt que en estudi la cosa quedi molt més treballada.

Res més, a banda de destacar el bon moment de forma d’aquest artista i de desitjar-li tota la sort del món en aquesta aventura del nou disc i la probable projecció a nivell nacional que tindrà. Tot el de bo que arribi, s’ho ha guanyat a pols.