* Agraïm a na Gundula les magnífiques fotografies que ens ha deixat i el suport que sempre ens presta

Sempre ens costa iniciar una crítica d’un concert propi, i, per això, de vegades passen dies o setmanes abans no surt. Perquè? Bona pregunta. Potser perquè ens sentim massa propers a l’esdeveniment com per esser prou objectiu, però potser perquè després d’un concert sempre hi ha com una mena de cansament vital entorn el mateix que senzillament ens costa tan sols pensar-hi. Curiosament aquesta vegada no he hagut de menester més que un parell de dies per pensar-hi objectivament (?).

Començaré per lo negatiu. Bishop Allen sorprenen molt més la primera vegada que la segona.

Ja està lo negatiu

Lo positiu. Abans d’entrar en la pròpia descripció del concert, deixeu-me que tengui unes paraules del més sincer agraïment per a l’Ajuntament de Son Servera i especificament en les persones de Pep Álvarez, regidor de festes i unes  quantes coses més i de na Carme Nebot, regidora de turisme. Quan Bishop Allen em varen avisar de que volien tornar a Mallorca, des del primer instant vaig tenir la idea de fer-ho a l’exterior, de drets i en un lloc que havia de ser bonic. Afortunadament a la nostra illa n’està ple de llocs així i vaig llençar-me a la recerca d’aquest indret ideal. El problema és que necessitava col·laboració de l’ajuntament que fos perquè sinó una cosa així no es pot fer. Totes les portes estigueren tancades, totes menys la de Son Servera que ben aviat varen engrescar-se amb la idea. Tot aquell magnífic muntatge de so i il·luminació que se va poder gaudir a s‘Església Nova va ser obra i gràcia de l’ajuntament. Chapeau per ells! Crec que gràcies a ells vàrem poder tenir el millor escenari i el millor so que mai ha tengut un concert de Pecan Pie!

I si anam a la qüestió artística. Estic contentíssim d’haver enrolat el nou projecte de’n John Tirado per al concert.. Ell i tota la seva nova banda The Slow-Motion Party varen estar impressionants. En John ha sabut reinventar-se i hi ha vida després de The Nash. Aquest nou projecte que es materialitzarà en un nou disc que sortirà abans no acabi l’any té molta qualitat i es mereix fer-se un lloc important. Els 35 minuts tocats a Son Servera només a base de nous temes com Suddently o Gang Of One foren un tast perfecte per quedar-nos amb les ganes d’un concert complet. I la banda! Dóna gust veure els músics dels que s’ha envoltat. En particular, Damià Tejedor a la guitarra impressiona i a més fa unes veus que fan créixer en textures la part vocal d’aquesta banda.

Després, el torn de Bishop Allen. Si bé a l’Auditorium els de Brooklyn varen tenir el públic entregat des del primer minut, en certa manera a Son Servera es donà una situació diferent. Per a una bona part dels assistents Bishop Allen eren uns desconeguts i estaven més a l’expectativa que no pas guanyats des del primer acord. Però aquestes naturals (i des del meu punt de vista, preferibles) reticències varen durar lo que dura el primer tema. Immediatament tothom estava rendit i la gent qui, expontàniament havia agafat cadiretes de plàstic de les capelles de s’Església Nova per seure’s, va aixecar-se de les cadires i va veure que aquell concert era per estar drets i ballant i movent-se.

Bishop Allen varen fer un set curt, similar al de la primera actuació a Palma i amb un sol bis, però la gent volia més i ho va haver de demostrar amb molta insistència per convénce’ls de tornar a sortir a rematar la nit amb dos trallazos pop-rock.

Ara sí que la festa havia acabat.

Però em resta un parell de cosetes per destacar. L’impressionant escenari de s’Església Nova. Aquest lloc té pura màgia. Malauradament vàrem haver de passar-nos quasi tot el concert pendents de la taquilla, però quan vàrem poder deixar-ho estar per posar-nos entre el públic, al bell mig del “meollo”, vaig sentir la màgia d’aquell lloc, es podia tocar! No només és molt maco, és que s’estableix una relació entre públic i artista que et fa realment tenir la sensació de que participes del concert. Aquí s’han de fer més coses!!!

I ara sí, lo darrer és per Bishop Allen. Són tan grans com persones que com músics. D’ells va ser la iniciativa de tornar i tot, tot, tot, han estat facilitats, agraïment i amabilitat per la seva part. El detall. El concert havia acabat, la gent ja s’havia fet fotos, comprat discs, etc. Noltros ens vàrem posar a recollir les cadires… i amb un no-res, teniem a Bishop Allen al complet, ajudant-nos a recollir cadires, quasi jugant. “Matching-chairs game” va dir en Justin en referència a que cada cadira havia d’anar apilada amb les que eren com ella. Són grans!!

Això és tot. Moltes gràcies a tots els qui vareu venir… ho sent pels que haguereu de fer molts quilòmetres, però va valer la pena, no?

Ha començat un nou any i en els 12 mesos que ens queden per davant han de passar moltes coses: algunes les podem preveure; d’altres segur que no. A final d’any segur que parlarem d’alguna cosa que “pensàvem que” i al final no ha sigut i sobretot, parlarem de nous grups i artistes que ens hauran sorprès perquè no els coneixíem.

La guia Pecan Pie del 2009 pel que fa a artistes locals és aquesta:

Nous discs: Esperam amb esperança (val la redundància?) els nous treballs de L.A., John Tirado i My Dear Flotsam.

L.A. s’ha marcat el repte de trencar amb aquest nou treball el que és l’aïllacionisme tradicional dels grups de les illes i arribar a fer-se un espai en el complicat mercat espanyol. No serà per manca de talent i actitud. En justícia hauria de fer-se lloc. Els temes del nou disc valen molt!

John Tirado debutarà en solitari amb el seu primer disc sense l’etiqueta de The Nash. Lo de solitari és un dir perquè per a l’enregistrament del disc s’ha fet envoltar de bons amics i músics de l’illa Pablo Ochando, Toni Toledo, Damià i Carlos Tejedor i un llarg etcètera. Esperam amb ànsia aquest nou disc que portarà per títol “Slow Motion Party”.

Quant a My Dear Flotsam, aquesta banda mig-madrilenya mig-toledana amb el seu líder David Goodman implantat a Mallorca, després d’una sèrie de maquetes brillants, entren finalment a enregistrar nou disc a principis de 2009, per tant és d’esperar que l’àlbum es publiqui cap a la tardor o l’hivern. Esperarem amb ganes perquè són un dels grups amb més talent i actitud sobre l’escenari de la nostra illa.

Disc que han de fer el seu camí:

A finals de 2008 varen aparèixer alguns discs molt interessants: Petit, Oliva Trencada,… que han de seguir fent el seu camí en aquest 2009. Especialment el de Petit, del que fins ara només hem pogut gaudir en un (molt bon) concert al teatre Xesc Forteza.

Promeses:

Nous grups que estan començant a sonar fort i que faríeu bé d’apuntar-vos a les agendes i no perdre oportunitat de veure’ls si actuen: L’espinale (rock canyer amb aires grunge i unes melodies que valen quirats), Astrolabio (Precioses melodies guitarreres a lo Jesus & Mary Chain i festa a l’escenari), White Bear (rock dur atmosfèrico-galàctic), Marlovers (amb el seu pop d’harmonies vocals) i Beach Beach (mestres del punk electrònic).

Aquesta és la triadella de Pecan Pie… però segur que hi haurà sorpreses grates durant l’any! Busque, compare y vaya a los conciertos!

Per altra banda dia 16 de juliol tendrà lloc al claustre del Carme de Maó la final del premi música jove contemporània amb Dhafloouz, The Bankers, Leonmanso, L’espinale i Moix. Hi ha cantera! Més info a: http://recplay-ib3radio.blogspot.com/

El següent esdeveniment destacat són els tres concerts consecutius que faran Satellites, tot presentant més capítols del seu projecte d’EPs (sembla que DVD-EPs). Els dos primers tendran lloc al Polaroid Club, un nou local guanyat per a la música en directe i els bons DJ que neix amb força i al qual animam fortament des d’aquesta plana. Els concerts seran el dijous 10 i el divendres 11 de juliol a les 21:30 i per un preu de 5 euros. Com que les entrades són molt limitades, convé reservar a colectivopolaroid@gmail.com. Per a aquests dos concerts contaran amb col·laboracions molt especials d’artistes britànics. El tercer concert tendrà lloc diumenge 13 a Sa Cova des Ases de Portocolom.

Un altre esdeveniment que també té lloc el 10 de juliol és un concert dels darrerament inactius Sterlin. Serà també a les 21:30h a la plaça del Passeig de l’Artesania i és un concert gratuït.

I ja que parlam d’inactivitat, molt benvinguda és la notícia de que L.A. torna a programar concerts. Per ara dos: un al Bluesville diumenge 27 de juliol i un altre a Ses Voltes el 31 de juliol. Per cert que L.A. estrena amb nova banda en aquests concerts!

Una altra estrena destacada serà la de Carlos Tejedor. El conegut membre de Casa Rusa presentarà en directe els seus primers temes en solitari en el concert que des de Pecan Pie organitzam el dia 31 dels germans canadencs The Minnikins. El concert doble tendrà lloc al pati d’ARCA al carrer de la Pau 5 de Palma a partir de les 21:30h. Per a començar a assaborir els temes de Carlos podeu escoltar un avenç al seu MySpace. Temes com Abatidos o Con Ansia, se’t claven al cap a primera escolta. Dels Minnikins us parlarem properament…

Fotos: Gundula (gràcies!) i Pecan Pie

M’he promès a mi mateix que no escriuria enfadat pel poc públic que va assistir al concert palmesà de Senior, primer de l’artista valencià a Mallorca i, després d’uns dies de certa frustració, m’han vengut ganes sinceres de fer aquesta crònica. Per si no ho sabeu, tota la història comença a València quan Senior i John Tirado compartiexen escena en tres cites pel País Valencià, força exitoses segons tenc entès. Entre l’artista valencià i l’americà-mallorquí hi hagué sintonia i John volgué muntar una rèplica a la nostra illa, per a la qual em va oferir col·laborar. Fou la música de Senior, a més de l’amistat a en John, el que em feu decidir a donar un copet de mà que en realitat no es veié per dissort.

Quant a John Tirado, assumí un paper de teloner i va aprofitar per presentar els temes del que serà el seu primer disc en solitari, que esperem que aparegui el 2008. Als que fa temps que el seguim cançons relativament noves com Jodie, Winter By The Sea o Dissolve ja ens semblen del seu cançoner habitual. Com sempre, en John només amb l’acústica i la seva gran veu, omple l’escena.

Lo de Senior és diferent. Supós que cal no tenir complexes per poder acceptar un cantautor valencià que canta en valencià i que beu del millor de la cançó d’autor americana. Me’n vaig adonar ràpidament que a mi no tan sols no em va semblar extrany, sinó que, ans al contrari, era com això que sempre m’ha corprès, però fet més proper. El cas és que Senior va tocar molts dels temes del seu disc L’experiència gratificant, molts d’altres que no apareixen en aquest disc i un grapat de versions que fàcilment us ajudaran a situar-lo. Segur que me’n deix alguna però caieren versions valencianitzades de M. Ward, de Will Oldham i d’Iron & Wine.

Mentre durava el set, Senior no deixà de conversar amb un públic una mica fred, tot intentant rompre el gel, però era un gel espès, mal de rompre i potser només el va esqueixar una mica. Llàstima.

Personalment crec que va fer una demostració de molt talent i les composicions pròpies i alienes se mesclaven de forma tan natural que era pràcticament impossible de distingir-les. Si bé va tocar l’acústica, els millors moments els aconseguí amb una preciosa guitarra elèctrica de finals dels 50, d’aquelles de l’època del rock’n'roll, amb un so càlid i visceral alhora. Senior no té la veu de John, però ho compensa amb l’estomac que li posa a la interpretació.

Senior a Llubí: El cant del consol

A l’actuació del Sans, s’ha d’afegir una altra el dia següent al Cafè s’Acústic de Llubí. Pensava jo que si el públic de Palma havia estat fred, no passaria el mateix amb el d’un poble, on potser Senior trobaria terreny propici a un humor més directe. Però l’artista dissabte donà una lliçó ben diferent. Un set més curt, només a base de l’acústica, més farcit de temes propis que de versions (només record una de M. Ward, diferent que la del dia anterior) i que evocava tristor. El públic fou majoritàriament indiferent, llevat d’uns pocs, els més majors del local, els quals, tot i poc preparats per l’espectacle que veien, se sentiren indefectiblement tocats a dins per l’atormentada ànima del valencià.

Al final, només un grapat de mallorquins hauran escoltat Senior. Massa pocs. Tant de bo hi hagi una segona part qualque dia, prest.

Aquest divendres tendrem la possibilitat de gaudir d’una estrena molt especial a Ciutat. Es tracta del concert que el valencià Senior i John Tirado compartiran a l’escenari de l’emblemàtic Teatre Sans.

Tot va començar perquè Miquel Àngel Landete (Senior) i John Tirado compartien una forta admiració pel grup americà Guided By Voices (si sou seguidors de The Nash coneixereu de sobres aquesta dada). La qüestió és que d’aquesta admiració comuna va néixer la idea de convidar John Tirado a fer una sèrie de concerts pel País Valencià on Senior encetava les nits. Aquests concerts varen tenir lloc el passat febrer. Ara, John Tirado torna la convidada al seu amic i podrem veure una versió emirallada d’aquelles dates al Teatre Sans.

Quant a Senior dir-vos que està al món de la música des de fa un grapat d’anys, tocant en diverses bandes de rock alternatiu del País Valencià com Surfer Joe, Landy i sobretot els coneguts Euro-Trash Girl (nom extret d’un tema de Cracker). Ara com a Senior, continuen predominant les influències americanes, tant les roqueres com les del vessant més singer-songwriter (versiona Tom Waits i M Ward) amb una característica poc habitual: canta en valencià (o en català de València, com volgueu).

Així doncs acompanyat de la seva Gibson Les Paul del 77 i un bon grapat de temes, enregistrats recentment a Montevideo per formar part del seu primer llarga durada, Senior es presentarà per primera vegada davant el públic mallorquí acompanyat per John Tirado, qui també aprofitarà perqué sonin alguns temes del seu proper disc en solitari “Slow Motion Party”.

Així doncs, molta música, en anglès i en català per a un concert que recomanam efussivament des de Pecan Pie.

Ha costat una miqueta que aquesta crònica veiés la llum, però és que ha coincidit amb la remodelació total de la pàgina de Pecan Pie i la seva integració amb l’antiga s’Altraweb: una feina titànica tant de migració de dades com de disseny de la nova web.

Començarem per la part xunga. Sí, només 70 persones (inclosos convidats) es donaren cita al bonic teatre del poble de Calvià per veure aquest concert. La constant deslocalització dels concerts de Pecan Pie? La coincidència amb el retorn dels Satellites? Potser una mica de cada cosa, perquè la raó que no era segur, és la qualitat de la proposta perquè Danny & The Champions Of The World era engrescadora, però bé.

La nit va permetre assistir a diverses primícies: Pecan Pie s’estrenava a Sa Societat. Eek actuava per primera vegada en directe i la recent banda Danny & The Champions Of The World oferia el primer concert fora d’Anglaterra.

Quan Eek va aparéixer en escena se notava la presència de bastants incondicionals (sort d’ells!). Per aquest concert Alberto Santolaria (Eek) va tenir un acompanyament de luxe: els germans Damià i Carlos Tejedor (Casa Rusa) a la guitarra i el baix respectivament. Eek va presentar els temes que formen part del seu primer treball que està actualment enregistrant. La seva actuació, molt recolzada, va patir de diversos problemes de so. El millor moment va ser quan interpretà “You”, un dels millors temes del repertori, una cançó especialment bella que mostra quin nivell pot arribar a tenir Alberto.

A continuació aparegueren en escena els Champions encapçalats per un Danny George Wilson ataviat qual spaguetti-western amb un ponxo i un capell. Les seves primeres cançons estigueren dedicades a recuperar temes dels enyorats Grand Drive, la banda que comparteix amb el seu germà Julian que tan bons records va deixar en les dues visites que feu de la mà del Waiting For Waits. Després d’aquest detall d’en Danny cap al públic (entre els quals hi era en Tomeu “WFW” Gomila) va deixar que Joe Bennett (guitarrista, trompetista, violinista i més coses) interpretàs un tema en solitari de Goldrush (la banda de què forma part, ja sabeu que els Champions són tots membres de diverses bandes del panorama UK). Per ventura aquest tema en solitari de Joe Benett amb l’acústica va ser el moment més emocionant del show. Per favor, feu-vos un gran favor i comprau el darrer disc de Goldrush: una delícia.

Després li tocà el torn a John Tirado, un convidat molt especial que va pujar a escena sense estar previst per indicació de’n Danny. En Danny i en John s’havien conegut la nit anterior i en John va fer cantar en Danny dos temes al Cultura Club. En Danny s’hi va tornar!

Finalment, els Champions al complet desgranaren els temes del seu disc, convidant al final a Alberto Santolaria i als germans Tejedor a un final èpic en què tots tocaven percussió i en què Carlos Tejedor va improvisar un magnífic solo de guitarra elèctrica que em va deixar flipat.

La gent va sortir prou entusiasmada del concert que va cobrir les expectatives. Personalment ha estat un dels concerts en què més gent ha vengut a felicitar-nos i a donar-nos ànims a continuar muntant festes com aquesta. Un plaer!

12►