Un dels concerts que hem organitzat i que més ens ha tocat la fibra fou el del cantautor canadenc Hayden. És molt mal d’assimilar que aquest veritable geni sigui tan desconegut. La seva figura com a singer-songwriter hauria d’estar a l’altura d’altres companys de generació molt més reconeguts i venerats que  ell (cas de Jeff Tweedy, Will Oldham o M Ward per posar alguns exemples). Crec que aquest sentiment és compartit per tots aquells que pogueren gaudir del seu màgic concert del Xesc Forteza. Bé, doncs, si en aquell moment ens presentava (en exclusiva i tot just un mes abans del seu llençament) el disc “In Field & Town”, enguany ha aparegut un nou disc, cosa força extraordinària ja que Hayden no és precisament un artista prolìfic.

Aquest nou disc, “The Place Where We Lived” (2009, Hardwood Records), contràriament a l’anterior, opta de vell nou per uns sons acústics i intimistes, els territoris on Hayden es demostra més còmode. I que consti que en cap cas això no suposa una renúncia a les melodies més animades, sinó que senzillament el disc té una factura artesanal i d’artista en solitari que es pot presentar en directe amb una acústica, un piano i una privilegiada veu com la del canadenc.

El disc s’obre precisament amb la cançó que dóna títol al disc i és una de les tornades més melòdiques i màgiques de Hayden. Ens fa pensar en una nit d’estiu al voltants d’una foganya als boscs més recòndits del salvatge Canadà. És molt bella, cristal·lina i melanconiosa. A Disappear la melodia del piano, molt acompassada, pareix que ens acompanya per un laberint sonor amb extranyes derivacions que van de Neil Young al flamenc… tranquils que quasi no es nota Més endavant no podràs evitar enamorar-te’n de When The Night Came And Took Us, una cançó només a piano i veu com només Hayden sap fer. Contrasta amb la immediatament posterior i animada Let’s Break Up, un tema molt més adornat amb instrumentació country. Però atenció que per a country el tema que ens espera a continuació The Valley un tema instrumental a base de pedal-steel guitar, banjo i harmònica. És Dilapidated Heart un d’aquest temes creixents, que comença poc a poc i es va donant forma a mesura que passa, se podria dir que és el moment èpic del disc. De preciosa he de classificar Never Lonely, senzilla i adornada melodia on de nou la pedal-steel (per cert a càrrec d’un gran cantautor i músic com és Dale Murray, antic component de The Guthries).

És de ressenyar la bonica portada del disc, que reflecteix bé el que hi trobam. Al bell mig d’un gelat paisatge del Canadà, unes lletres a colors vius, com destacant que no tot és blancor i fred, composen el nom de Hayden. Ara per ara, sembla que no es prepara cap nova vinguda del canadenc a l’antic continent, però no dubteu que si en el futur torna, procurarem que vengui a casa nostra a presentar-nos aquest immens disc.

A manca de videoclip d’aquest nou disc, vos deix un clip de Worth Of Your Esteem, acompanyat de la banda Cuff The Duke i que apareixia al seu anterior treball:

Publicació:15/01/2008
http://www.wasteyourdaysaway.com

Crec que no m’erraré gaire si afirm que el concert de Hayden al teatre Xesc Forteza va permetre el públic de la nostra illa descobrir un grandíssim cantautor. Quan vàrem emprendre l’aventura de convidar Hayden a Mallorca feia 3 anys bons de la publicació del seu darrer disc, un meravellós “Elk Lake Serenade” (2004) que havia format part del meu imaginari musical una bona temporada (inoblidable Woody sempre present al meu cap), però hi havia una incògnita sobre en quina mena d’estat podia trobar-se aquest cantautor poc amant de les gires i dels directes. Al final tot fou un èxit i Hayden mostrà que se trobava en un estat de forma brillant. Això s’ha traduït en un disc que ja estava enllestit quan Hayden s’embarcà en la seva llarga gira europea i ara ha aparegut al seu país d’origen.

Aquest enregistrament, és només el sisè llarga durada en una carrera de ja 14 anys, porta per títol “In Field And Town” (2008, Hardwood) i és una obra mestra. Sempre passa que arribarà final d’any i costarà enrecordar-se d’un disc aparegut el mes de gener, però “In Field And Town” hauria de figurar en totes les llistes del millor de l’any perquè és un disc espectacular.

Hayden ha optat per un format que transmet un aparent “minimalisme” instrumental i una forma de cantant propera, com si t’estigués xiu-xiuejant les cançons a cau d’orella. Però les aparences de “minimalisme” no són tan senzilles d’aconseguir, només escollint per a cada tema amb molta cura quins seran els instruments i quines les notes que tocarà, s’aconsegueix aquest efecte de “quasi directe” del cantautor canadenc. Hayden toca gairebé tots els instruments dels temes (guitarres, pianos, bateries, campanes, baixos, etc), deixant que alguns amics participin puntualment (el seu colega Howie Beck toca la bateria en dos temes, l’exGuthrie Dale Murray toca la pedal-steel amb mestria al tema final, etc.

Per no enrollar-me en excés només donar els noms dels millors temes d’aquest disc: More Than Alive preciós tema de piano que va tocar a Palma; The Van Song amb les trompetes tot contant una petita història… d’amor?; el primer single Where And When; la meva preferida actualment és la curta The Hardest Part un tema sobre la fi de l’amor, a veu i piano, que només veig a l’abast dels millors compositors del món; evidència que es repeteix a la darrera cançó del disc, Barely Friends.

Crec que aquest enregistrament ens mostra al Hayden més personal, al més deslligat de les seves influències més evidents (tot i que encara pesa una mica Neil Young com a Did I Wake Up Beside You?). Veurem quans discs de l’altura d’aquest apareixeran el 2008.