Podeu reservar aquí les vostres entrades.

Amb tota aquesta història d’organitzar concerts hi ha un plaer insuperable, i és conèixer i, sovint, connectar amb els artistes que convidam a venir a tocar a la nostra illa. Ens han fet notar que darrerament repetim artistes. És ver. És que quan tens la sort de trobar-te amb gent amb tan de talent com a humilitat, amb un tracte tan amistós i educat, doncs aleshores és molt difíciil no voler tornar-los a veure. És com retrobar-te amb vells amics, és molt gratificant.

El primer artista que vàrem convidar a venir va ser en Gabriel Minnikin, perquè acabava de treure el seu primer disc i perquè era un super fan de la seva banda The Guthries. Va ser una bonica experiència. En Gabe és tot un cavaller, supereducat i amb una facilitat per tocar folk amb un toc una mica noir excel·lent. Uns quants anys després vàrem poder repetir amb en Gabe, qui va venir acompanyat aquest cop de la seva germana Ruth, una artista impressionant, una dona amb una veu meravellosa (per a mi la millor veu del folk contemporani) i una compositora de cançons inoblidables, eternes com Stairs, Snow Day, My Way With Words o la recent Animals Of Bremen. Molts artistes s’han aprofitat del talent de Ruth, des dels canadencs The Heavy Blinkers que la varen tenir com a cantant en els seus millors discs, els francesos Orwell, Reels on comparteix banda amb la seva actual parella, The HaveNots, Joel Plaskett i una llarguíssima llista d’artistes que l’han reclamada per cantar i tocar als seus treballs.

A Sa Pobla Ruth Minnikin ens presentarà, acompanyada pel seu germà, el seu nou treball Depend On This (2009, Song Mill Music). En aquest nou disc els arranjaments són més orquestrals i per moments recorden més als Heavy Blinkers que al seu darrer treball, molt més folk. A Sa Congregació potser podrem escoltar la versió que ha enregistrat Ruth d’un tema clàssic de Eric’s Trip, Sun Coming Up. La versió de na Ruth és impressionant, així que insistiu en que la toqui!

I aquest concert té un motiu més pel qual serà molt especial. Tendrem d’artista convidat a Craig Macintosh. El que fora líder de la banda escocesa Dogs Die In Hot Cars (una de les més prometedores bandes sorgides d’Escòcia dels darrera anys, no vos perdeu el disc “Please Describe Yourself”, un disc fresc i renovador) viu des de fa un temps a la nostra illa i ha iniciat una carrera en solitari com sota el nom de Moy. Craig interpretarà alguns temes amb la col·laboració especial de Maria Bennàssar (Blueberry Hill). Es tracta d’un debut molt il·lussionant perquè Craig ha estat fora dels escenaris durant més de tres anys i ha escollit Pecan Pie per tornar a actuar en públic. Ens honora. Vos deman que mireu un dels vídeoclips del seu projecte “The Lie” que apareix a sota i vos convencerà de venir segur.

Aquí podeu veure en Gabe i na Ruth interpretant un tema de’n Gabe, encara inèdit, anomenat Halifax Blues:

I aquí “Don’t Turn Back” del projecte Moy de Craig Macintosh. Per a veure el projecte complet format per nou vídeoclips anau a http://www.madebymoy.com.

Podeu reservar aquí les vostres entrades.

Quin artefacte més raro ens ha facturat na Ruth Minnikin Després d’aquell magnífic “Folk Art”, veritable discarro de folk, ha publicat un nou treball diríem… estrany.

I ho és des del mateix art del CD. La portada és una fotografia en blanc i negre on apareix ella mateixa i uns quants de la seva pandilleta (“her bandwagon”) asseguts en una paret d’un cementeri. Als voltants, entre els arbres i les tombes compareixen alguns altres amics de la nombrosa colla que ha participat en el disc., però si giram el disc, ens trobarem amb una versió dibuixada amb estil psicodèlic, de la mateixa foto. Sentit de l’humor canadenc?

Però anem a la música, per descobrir la veritable raresa d’aquest disc i és que ens trobam anb 12 cançons que no són tals, ja que se tracta de 6 cançons repetides. La prima tongada són les cançons en la seva forma “estàndard” i la segona tanda són les mateixes 6 en versió “remix”, per cert amb unes mescles que se surten del que podríem haver mai esperat per trobar uns arranjaments que no queda clar on volen arribar i que, segons la meva opinió, sobren del tot. Només “salvaria” la versió disco de Sleeping And Dreaming, però justet justet.

Així que, en el fons, la única cosa que valoraré són les versions normals, és a dir, els primers 6 talls del disc, que no hauria d’haver estat res més que un EP.

Oblidem doncs tot l’anterior i pensen en que na Ruth ha editat un petit treball de 6 temes que comença amb The Theme Song. Només iniciar-se sentim una sensació similar al que passava amb Folk Art i és que na Ruth sembla que escriu cançons per a una banda sonora. Així sóna The Theme Song, i la sensació persisteix en la resta de temes. Sleeping and Dreaming s’aferra, però molt més ho fa Four Churches, un dels millors temes que ha escrit, una melodia de folk atmosfèric i molt 60s, amb un cert aire centre-europeu que li escau molt. Amb un cert aire a jazz, a cançó antiga, comença Depend On This, que ràpidament esdevé en una melodia molt aferradissa i és que les cançons d’aquest disc tenen una variabilitat en elles mateixes que les fa mutar a mesura que avancen. Potser el tema més destacable de tots és també el més clàssic i el menys pretenciós de tots. Estic parlant de Animals Of Bremen, una cançó de pur folk que m’ha enamorat a la primera escolta i que em recorda molt al que feia en Ronnie Lane. Comença amb sons d’animals de granja i immediatament es guanya un lloc en el panteó de les cançons que sempre t’acompanyaran. Bingo per na Ruth. El disc es tanca amb un experiment de combinar diverses cançons en una de sola, un experiment fallit que se diu Finale.

Comentar que a la pandilla de na Ruth hi trobam els “sospitosos habituals” com són el seu germà Gabriel, la seva parella i company també al grup Reels Craig Buckley, a la cantant Anna Plaskett i a diversos ex Guthries com els germans Dale i Brian Murray i a Serge Samson (ben mirat només falta en Matt Mays!). Cal destacar també que el disc sona de fàbula, s’han esmerat en l’enregistrament i la producció.

És una llàstima que hagi experimentat tant amb aquest CD perquè tot més normalet hauria estat millor, però bé, això és el que hi ha.

Interpretació en directe d’Animals Of Bremen:

Data: 31 de juliol
Lloc: Pati d’ARCA (Palma)
Públic: 60 persones

L’actuació dels Minnikins marca una fita, si més no sentimental, en la “vida” de Pecan Pie. Marca tres anys de programació d’actuacions i tanca un cercle ja que començarem amb l’actuació de Gabe Minnikin. Aquesta vegada vàrem programar dues actuacions: una que pensàvem que era força arriscada a Campanet però que se va muntar gràcies a l’entusiasme i el suport de na Núria Abad del Museu de Biniatró i una segona a Palma en el sempre segur i agradable entorn d’ARCA.

A l’hora de la veritat, sempre s’ha d’estar preparat per a la sorpresa.

Després d’un matí ocupat amb entrevista i actuació en directe a l’emissora Ona Mallorca, dins del programa Pinball dirigit per Ferran Vallès, els Minnikins es preparaven per a una vetllada agradable a la fresca del pati exterior del museu de Biniatró. El contagiós entusiasme de na Núria es va transmetre al poble i un bon nombre de campaneters vingueren a veure el concert dels dos germans canadencs. Es tractava d’un públic heterogeni on hi havia gent del poble (de totes les edats), diversos habituals dels concerts i jovent de la part nord de l’illa.

Per la seva banda Gabriel i Ruth, especialment aquesta darrera, sintonitzaren ràpidament amb l’audiència gràcies a la seva natural simpatia i el seu impecable recital de country i folk. Per la seva part, el públic demostrava al final de cada tema com gaudia del concert amb aplaudiments i xiulos que agraien els Minnikins des de l’escenari. Va ser una vetllada molt entranyable. En acabar el set la gent no se movia de les cadires fins que els artistes no tornaren a l’escenari a despedir-se amb un parell de temes més.

En el seu set The Minnikins anaven intercanviant-se el protagonisme (ara temes de na Ruth, ara temes de’n Gabe) i els instruments musicals (guitarra acústica, mandolina, harmònica i acordió). També varen ser generosos a l’hora de recuperar uns quants temes de la seva enyorada ex-banda The Guthries i també varen sonar alguns temes inèdits com el boníssim Halifax Blues de’n Gabe.

Per aquelles coses que un s’acaba mai d’explicar, l’actuació del dia següent que pareixia que hauria d’haver estat igual o més afortunada si cal, fou una vetllada molt menys intensa. Molt poca gent acudí a ARCA, incomprensible quan hi havia l’oportunitat afegida de veure per primera vegada a l’illa a Carlos Tejedor tocant els seus primers temes allunyat de Casa Rusa. Carlos va estar acompanyat als teclats del solvent Emili Gené. Carlos va poder demostrar als assistents la intensitat de les seves composicions (grans Abatidos, Marosh i Con Ansia, temes plens d’una poesia i una forma d’escriure molt intensa i personal) i va tenir el bon detall de tocar una versió d’El Niño Gusano de recent desaparició. Quant a la seva actuació va notar-se el poc rodatge i que es tractava d’una situació (la de frontman) per a la que encara Carlos no s’ha acabat de trobar. Però el material és tan bo i ell pot arribar a ser tan bon intèrpret que lo únic que cal és que segueixi tocant aquests temes. Quan enregistri el seu primer treball, serà d’una qualitat molt alta.

Per la seva banda ni els Minnikins tengueren una vetllada tan brillant com el dia anterior ni el públic va reaccionar amb el mateix entusiasme que la nit passada. S’ha de dir que feia una calor asfixiant i angoixant al pati d’ARCA. Així i tot hi va haver grans moments, especialment gràcies a la veu de Ruth Minnikin, senzillament preciosa. El meu moment preferit va ser quan varen interpretar el tradicional Will The Circle Be Unbroken per tancar la nit.

Per cert, en el futur sentirem parlar del que faran aquests germans. En Gabe acaba de ser acollit al conegut grup britànic The Earlies, ni més ni menys que com a frontman cantant i aportarà temes propis al grup, per la seva banda Ruth Minnikin està a punt de publicar (ho farà aquesta tardor) nou disc acompanyada sota el nom de Ruth Minnikin and her Bandwagon, amb col·laboració de membres de The Guthries, Heavy Blinkers i Reels!

Al següent enllaç em permet de dur-vos a les impressions d’un espectador del concert.

The Minnikins: Halifax Blues @ Ona Mallorca

The Minnikins: Will The Circle Be Unbroken @ ARCA

Galeria de fotos:

The Minnikins
Dimecres 30 de juliol de 2008, 21:00h
Posada museu de Biniatró (Campanet)
Preu: 5 euros

The Minnikins + Carlos Tejedor
Dijous 31 de juliol de 2008, 21:30h
Pati d’ARCA (c. de la Pau, Palma) – Mapa
Preu: 10 euros

Tot va començar…

El primer concert que Pecan Pie es va animar a muntar, amb el que vàrem néixer, va ser el juny de 2005 i la primera persona que gentilment va acceptar la invitació no era altra que el cantautor canadenc Gabe Minnikin. Coneixia Gabe més pel grup al qual tocava i que recentment s’havia dissolt: The Guthries. Encara els tenc mitificats: tal acumulació de talent i jovent feien de The Guthries una maquinària de crear fantàstica. Aquell primer concert muntat al Cafè Lisboa amb pocs mitjans i molts amics em deixà tan bon regust que vaig continuar endavant.

Ara han passat tres anys i 11 concerts i quan en Gabe em va proposar venir amb la seva germana Ruth (també dels Guthries, i a altres bandes com The Heavey Blinkers, Reels) no m’ho vaig pensar. Si en Gabe té aquell punt fosc de cantant que ha transitat pel costat fosc de la vida (i n’ha sortit), na Ruth tot mantenint un punt melanconiós, també és de vegades la lluminositat més vitalista.

Hem preparat dues dates, especials les dues. Dimecres 30 de juliol tocaran a la posada museu de Biniatró (Campanet) en una terrasseta des de la qual es veu la badia d’Alcúdia, tot deixant que la nit caigui a poc a poc. Dijous 31 de juliol s’acostaran al pati d’ARCA de Palma i compartiran escenari amb Carlos Tejedor (Casa Rusa) que presentarà els seus primers temes en solitari, jo de vosaltres no m’ho perdria perquè és una estrena que sorprendrà per la qualitat de la proposta i per quant allunyada de la música de Casa Rusa i quant a prop de gent com Mark Lanegan. Hi haurà begudes i menjar per poder fer una mossegada mentre o entre, i a més els beneficis del bar seran per a Intermon-Oxfam.

La primavera i la tardor es faran presents en dues nits d’estiu i a la fresca.

Esper que vengueu, serà molt agradable.

http://www.myspace.com/gabrielminnikin
http://www.myspace.com/ruthminnikin
http://www.myspace.com/carlostejedor

La immediata visita del cantautor canadenc Gabriel Minnikin és una fantàstica oportunitat per publicar la crítica del seu darrer disc, “Wandering Midnight” aparegut a finals de l’any passat i només adquirible en format digital a través de la web www.zunior.com.

Aquest és el segon disc en solitari del que fou membre de la gran banda de country alternatiu The Guthries. El primer, “Hard Feelings” (2004) va ser l’excusa perquè Pecan Pie inauguràs les seves activitats i aquest segon ho és perquè ens visiti de nou.

Que en persona és una home afable, rialler i simpàtic és una cosa que no es pot deduir directament de la seva música, que sovint és espessa i profunda, molt marcada per aquesta veu tan cavernosa que posseeix. En aquest nou enregistrament no podia ser d’altra manera… però ho és una mica. Gabe modula la veu perquè no resulti tan inaccessible i aconsegueix al mateix temps més textures i matisos. A més, hi ha un cert aire més optimista o esperançador en aquest enregistrament.

Quant a la instrumentació, Gabe ha repetit jugada i és ben clar que les instrumentacions minimalistes no van amb ell. Flautes, trompetes, banjos, piano, violins, cellos, glockenspiel i molts més instruments acompanyen la guitarra acústica en un tot que a voltes sembla encertadíssim i en alguna ocasió excessiu fins al punt d’amagar una mica l’essència de la cançó.

Però el disc arrenca amb Montague un tema pur folk-rock molt animat amb guitarra elèctrica i bateria, i coros a càrrec de la germaneta Ruth (qui, per cert, l’acompanya amb més o menys protagonisme a quasi tots els temes del disc). Un tema estiuenc fins a on ho poden ser els temes de’n Gabe. Amb forma de cançó de bressol Two Fifteen amb melodia de piano i arranjament de cordes és un dels més bonics temes que ha escrit Gabe, delicat. Blackwater Sky és un altre tema de folk però amb esperit de tema ideal per tocar en un pub irlandès, doncs demana aquests coros de tot l’auditori i creix a poc a poc als voltants d’un senzill i efectiu riff de guitarra al que segueixen mil i un instruments (violí, pianola, pedal-steel…). Que és un tema “tavernari” queda prou clar quan al final se sent renou de tassons de vidre. Un altre tema que m’ha agradat des de la primera vegada que el vaig escoltar és Seventy Six. Senzill, curt i directe és l’exemple perfecte del material que produeix Gabe com a cantautor i en aquest cas no està excessivament adornat. A Chimney Weeping trobam un tema que en principi sembla anodí però que, coincidint amb l’entrada de Ruth, s’obre fins a esdevenir una de les melodies més guapes i tristes del disc amb un corus que diu “do you think it’s easy for me to live alone and unforgiven”. Un altre punt fort se troba a X, una altra nostàlgica melodia acompanyada de cordes i vents. Hi hauria més temes a destacar, però bé, allò que sí voldria que quedàs clar és que aquest home domina la cançó americana, sembla que li surt tan natural com si formàs part d’ell mateix.

Segons els crèdits del disc, hi han participat tots els seus ex-companys dels Guthries (potser molts d’ells a l’animada Blackwater Sky), però és una pena que no hagin gaudit de més protagonisme, dit això amb excepció de Ruth Minnikin que sí té un destacat paper.

Per només 9 dòlars americans (que al canvi deuen ser uns 6 o 7 euros) us podeu baixar el disc i preparar-vos pels concerts que The Minnikins (Ruth i Gabe) faran a Mallorca. Valgui també aquest vídeo del tema X com a avançament:

Publicació:04/12/2006
http://www.mattmays.com

Hi ha coses extranyes en aquest mon i aquest disc i l’home que hi ha al darrere en són un bon exemple. No m’estendré en explicar qui eren els Guthries perquè emprant el cercador d’aquesta web ja us en podreu fer una idea. La qüestió és que quan Matt Mays deixà la banda el 2000 pareixia voler seguir una carrera de singer-songwriter a l’ús en aquells moments i, de fet, el seu primer treball, “Matt Mays” (Sonic, 2003) anava per aquest camí, tot aconseguint un bon disc amb temes amb molta personalitat i una veu realment apreciable. La primera sorpresa arribà amb el seu segon treball “Matt Mays & El Torpedo” (Sonic, 2005) per al qual havia reunit una banda de rock i els resultats foren uns temes molt més agressius, gairebé semblava que volia actualitzar aquell so hard-rock que a finals dels 80 lideraven els Guns N’ Roses. I ara arriba el seu tercer treball, de nou en solitari, que porta per títol “When The Angels Make Contact” i que és també la banda sonora d’un film del mateix títol, atenció, dirigida pel mateix Matt Mays!!!

La sorpresa no acaba aquí perquè entrant en com sóna aquest disc se podria dir, amb la boca petita, que és una tornada enrera, fins al seu primer disc. En part. Ho és perquè torna a cercar la cançó simple (que no simplista, en absolut) amb la instrumentació justa, a voltes acústica, però no sempre. I en part no. Perquè es tracta del primer disc en què els samplers i les bases pre-enregistrades, tenen un paper fonamental. Un altre element important, per a mi, tot i que sigui anecdòtic, és que hi han col·laborat Dale Murray i Serge Samson dels Guthries, posant el seu granet d’arena i qui sap si sentant les bases d’una futura reunificació (falten només els germans Minnikin).

El handicap més gros del disc és el fet de ser banda sonora i el que això suposa d’inclusió de diàlegs, temes instrumentals, temes que no tenen entitat suficient per a un disc però sí per emplenar una escena de film i temes massa allargats. Tot plegat fa que els temes realment interessants es redueixin molt. També passa que el to general del disc és força fosc, en comparació amb els altres treballs més lluminosos del sr. Mays. Axò sí, si el comparam amb el que acabam de revisar de Bright Eyes, aquell és un disc on hi manca talent, del qual Mays no n’està gens mancat.

Els millors temes d’aques disc són The Past que arriba seguint a una intro instrumental i que del qual destaca la veu de Mays, un riff de guitarra i un ritme sincopat. Un gran tema. El tema que dóna nom al disc té força i una certa ràbia continguda. És un altre bon tema. L’acústica, noir i polsosa One For The Motor em recorda molt als discs en solitari de Jay Farrar amb qui Mays té força punts de contacte. Never Saw It Coming recorda, per moments, als vells Guthries. Heroin és un tema lent, acústic i malenconiós. Tanca el disc un altre bon tema, Mornin’ Sun, un tema acústic acompanyat d’òrgan i una guitarra elèctrica, amb un creixement èpic i molt molt de la “frontera”.

En definitiva, potser Matt Mays es troba en el moment més lucid i madur fins a la data i ofereix les millors cançoms, però al mateix temps és un disc excessiu, irregular i amb passatges oblidables.

Publicació:01/11/2006
http://www.ruthminnikin.ca

La màgia del folk de na Ruth Minnikin prové de la infinita malenconia que desprèn la seva veu. És indiferent si està cantant un tema més country, més folkie o més pop (que tot ho toca), el tema és que t’envaeix una sensació de tristor, fins i tot de llàstima perquè sembla que aquesta dona les hagi passat realment negres en la seva vida. Reconec no saber-ho en absolut, però això és el que pot semblar. “Folk Art” és el segon llarga durada d’aquesta cantautora canadenca i segueix en la línia del seu anterior treball, “Marooned And Blue”, del 2004 i del primer EP, senzillament titulat “Ruth Minnikin” de 2003. En tots tres casos es tracta d’enregistraments fets de forma molt artesanal, fets en molt poc temps, ajudada per uns quans amics i amb un acabat absolutament amateur, autopublicat i distribuït només a través de la seva pàgina web (molt cutre per cert) i en els concerts.

Reconstruirem una mica la història per explicar qui és Ruth Minnikin. Als fidels lectors de s’Altraweb els sonarà el nom de The Guthries efímera i seminal banda canadenca d’allò que als anys 90 es va donar en anomenar el country alternatiu. Bé doncs Ruth era una de les seves peces fonamentals. La quàdrupla de cantautors es completava amb una sèrie d’artistes que des d’aleshores segueixen pul·lulant en el món de la música. Tenim en Matt Mays i la seva banda El Torpedo intentant fer-se un nom important en el món del rock. Tenim el Dale Murray que ho va intentar en solitari sense gaire èxit i que ara es troba en les files dels recomanables Cuff The Duke, tenim en Gabe Minnikin que segueix la seva carrera en solitari i que va estrenar les promocions de Pecan Pie pel juny de 2005, i tenim na Ruth, la seva germana, que no només porta aquesta carrera en solitari que abans descrivíem, sinó que a més és membre fixa del grup de pop orquestral The Heavy Blinkers i col·laboradora habitual de la cantautora Kate Maki.

Però tornem a “Folk Art”. Obre i tanca el disc una tornada instrumental anomenada Bad Dreams que faria les delícies de Tim Burton on sonen guitarra, trompeta, castanyetes, percussió i un theremin. Durant tot el disc la instrumentació és força homogènia i tot i que arriben a sonar molts instruments, la veritat és que ho fan d’una forma molt discreta, acústica i sense llevar un bri de protagonisme a la veu de na Ruth, esporàdicament acompanyada de la del seu germà Gabe. El disc conté realment pocs temes, si llevam els instrumentals ens queden només 7 temes. Entre ells hi ha alguns realment inspirats com Chicken Cooped Up In Country Music o Nunny Jones, però hi ha un tema digne de figurar entre els millors temes del 2006 (llàstima que l’haguem conegut el 2007). Se titula Stairs i és una de les cançons més meravelloses que mai no havia escoltat. Gràcies Ruth per fer-la!