Darrerament em costa trobar bons discs de rock alternatiu que no em semblin excessivament comercials i acomodaticis o bé insuportablement experimentals. Per sort fa uns mesos va caure a les meves orelles el darrer disc de Brakes, una banda britànica que no inventarà res de nou, però que m’ha donat una bona ració de bons moments amb l’i-pod. Si m’heu vist cap a les 8 del matí caminant per Palma amb els auriculars i bellugant el cap amb cara de xulito, probablement estava escoltant aquest disc.

Brakes (també anomenats Brakesbrakesbrakes) són una banda britànica amb una certa carrera ja, doncs es varen formar el 2003. El seu líder és Eamon Hamilton, qui aporta la seva imposant personalitat al grup. A la resta de la banda trobam algns il·lustres músics britànics com són els germans Tom i Alex White, líders dels famosos brit-popers The Electric Soft Parade. Però no intenteu trobar similituds entre Brakes i The Electric Soft Parade: Brakes és una banda de indie-rock al més pur estil de les que regnaven fa 20 anys.

Aquest reconfortant disc de rock alternatiu arrenca sense concessions amb un super-hit en potència com és Two Shocks, un arrogant tema tan ballable com contundent que remet directament al rock hipnòtic de The Jesus And Mary Chain. Un començament brillant que s’aguanta amb la següent Don’t Take Me To Space (Man) on la referència més directa passen a ser Breeders. Una miqueta més enllà el tema Worry About It Later sorprèn per tenir uns aires una miqueta folkies, mentre que Crash On You és 100% Pixis. Una altra peça sorprenent segueix, és Eternal Return, tema directament punxable en una verbena perquè tothom es posi a ballar line-dancing (flip!). Do You Feel The Same? torna als postulats del rock-indie i remet als pares de la cosa (Big Star, Replacements) i una miqueta als Wilco més intrascendents. Amb Ancient Mysteries tornam a The Jesus & Mary Chain, igual que amb la sostinguda Oh! Forever que també ens podrà recordar a Velvet Underground. Avançam i Hey Hey és pur homenatge a Ramones. I si ja no us esperau res més, els bons de Brakes despedeixen el disc amb un clar homenatge al folk britànic exemplaritzat en Ronnie Lane.

Definitivament, un disc que no descobreix Amèrica sinó que ens la re-descobreix. Gaudiu-lo!

Vídeo-clip per a Hey Hey: