La idea inicial era posar una llista de deu treballs discogràfics però per molt que ho he intentat la versió més reduïda que he aconseguit són 11, que rima amb 2011 així que ho donam per bo.

Aquí vénen, us pos enllaços perquè els pogueu tastar ràpidament. Si vos agraden seria un detall que compràssiu aquests discs que són força artesanals i fareu feliços els seus creadors:

1. Mark Mandeville & Old Constitution

Fa ja un anys que venc seguint en Mark Mandeville, des dels seus temps liderant la banda de folk noir acústic The Accident That Led Me To The World. Aquest nou disc ja és el segon sota el seu nom i el primer en què incorpora més instruments, incloses guitarres, baixos i bateries elèctriques. Els resultats són espectaculars. Temes country que sonen a pur Nashville, però mantenint un punt d’insurgència i una veu ideal que pot recordar el primer treball de Ryan Adams. Un dels discs que més m’ha acompanyat els darrers mesos.

Escoltau: Sleep When You’re Dead

2. The Parson Red Heads: Yearling

Són encantadors. Què puc dir d’ells que no es reflecteixi en la seva música i en la seva imatge. La banda encapçalada pel matrimoni d’Evan i Brette Marie Way representa una bufada d’aire fresc provinent del seu carisme, del seu bon rollo i de la seva humilitat. Evan Way és clarament un geni a l’alçada de Jeff Tweedy, però només som uns pocs que ho gaudim. A mi em fa sentir molt bé.

Vegeu: Burning Up The Sky

3. Astrolabio

Ha valgut la pena esperar per tenir entre mans el primer disc d’Astrolabio. Amb la seva psicodèlia noise Astrolabio et porten fàcilment al seu món d’homes cavall, dones bala i Aleister Crowley. Dels Beatles a los Planetas però amb una frescura i convenciment que els fa realment especials. Descàrrega gratuïta !

Escoltau: Sr. Caballo

4. Daniel Ahearn: Long Way Home

Un descobriment d’enguany. No coneixia res d’aquest home fins que el vaig veure en una sessió acústica del web Little-Videos.com i des d’aleshores en som fan. Amb una veu suau, però no dolça, escriu cançons de veritat, d’aquelles que basta sentir un cop perquè ja t’acompanyin per sempre. Melòdic, country i ben acompanyat per la seva parella Mindy Jones (multiinstrumentista i veus), Ahearn ha teixit un disc íntim i brillant.

Escoltau: Do Not Be Afraid

5.,Petit: The Blackbird Daisy EP

El talent sempre havia estat amb Petit però mai aquest nivell de maduresa i de tenir les coses clares com ha demostrat enguany amb aquest curt EP de quatre cançons. Petit en llargària i petit en instrumentació i molt acústic. Potser ha estat balsàmic canviar la Mallorca natal per la capital catalana o potser el procés hagués estat parell aquí, però la veritat és que en qüestió de dos anys Joan Castells ha arribat a una seguretat amb la seva pròpia proposta que ens permet gaudir-lo com mai abans.

Escoltau: Blackbird Daisy

6. Senior i El Cor Brutal: Gran

El que més m’agrada de’n Landete (líder de Senior i El Cor Brutal) és que sempre fa el que vol, sense pensar en més que satisfer les seves idees. Com sinó podria tenir l’ocurrència d’enregistrar un disc de cançons tan pures i preocupar-se de deconstruir-les totes i cada una d’elles en el procés d’enregistrament fins que sonin completament diferents que com eren originalment, deixant fer a Raul Fernández Refree? I sabeu el pitjor de tot? Què li ha sortit bé! Aquest disc és irrepetible i només el podia fer un kamikaze com Miquel Àngel Landete.

Escoltau: La Sort Adormida

7. The Hazey Janes: The Winter That Was

The Hazey Janes publicaren fa uns anys un meravellós disc anomenat Hotel Radio (2006). Ja ha plogut des d’aleshores però per problemes legals el seu segon llarga durada va quedar inèdit. Això podria haver enfonsat una banda però aquest quartet de Dundee ha sortit reforçat. Les seves noves composicions mantenen les melodies pop i les harmonies vocals dels vells temps però sonen espectacularment més intenses i, fins i tot, agressives. Aquest disc no és dolç en absolut, però te donarà un xute d’adrenalina i t’escanyaràs cantant-lo. Garantit.

Escoltau: Everything Starts Again

8. Dropkick: Time Cuts The Ties

Hi ha discs on queda reflectit el moment que està vivint una banda. Ho pots palpar, ho pots sentir. Dropkick és una banda hiperprolífica. Un o fins i tot més discs anuals surten de la factoria dels germans Andrew i Alastair Taylor. Aquest any ha estat molt mogut per a la banda, canvis importants en la formació amb la sortida de Ross Taylor i Scott Tobin, la reentrada -i la posterior sortida- del membre original Ian Grier, canvis repetits en els locals d’assaig i paternitats, matrimonis, etc. Canvis i més canvis en lo personal i en lo musical que tenen el seu reflex en un disc que tot i que dispers i desorientat m’ha fet companyia, especialment en els moments de soletat. Possiblement si el nucli central de Dropkick no fos un home persistent com Andrew Taylor, aquest període hagués pot ser mortal per a la banda. Per fortuna segueixen aquí i preparant nou disc per a 2012 !

Escoltau: It’s Time

9. Eek: Maybe I’m Wrong

De les cendres dels Melancholy Mechanics va sorgir un projecte que va començar molt individual de n’Alberto Santolaria. Al principi una col·lecció de cançons molt acústiques que entren als estudis Caja de Ruido de Lloret i amb l’apadrinament i producció dels germans Tejedor de Casa Rusa creixen i es converteixen en quelcom tan valuós que cal posar en marxa una banda amb nous membres i vells coneguts. Els que som fans d’Alberto esperam ara el que serà realment el primer enregistrament de Eek com a banda. Mentrestant gaudim de les perles d’un disc que no anava gens errat.

Escoltau: You

10. Liam Dullaghan: Making History

Sempre hem preferit els perdedors i Liam Dullaghan n’és un dels més entranyables. Després que el seu grup The Have Nots es dissolgués per afers sentimentals aquest músic anglès ha estat clarament perdut dins un laberint del que li ha costat bastants anys sortir. Per sort ho ha fet amb un disc emotiu i profund on no hi manquen també temes power-popers.

Escoltau: What If We Win

11. Tim Easton: Since 1966 (Vol.1) & Beat The Band

Sempre m’ha semblat que treure un disc doble o dos discs alhora és força arriscat. Les 22 cançons que ha publicat enguany crec que se podrien haver comprimit amb un sol disc perquè entre la nova col·lecció podem trobar uns quants temes que podem afegir al seu impressionant repertori, però també d’altres de menys nivell. Per a aquestes festes nadalenques Tim Easton ofereix a la seva web un 2×1 amb els seus discs de 2011.

Escoltau: Daily Life

Comprar entrades

“Tota persona que senti la més mínima predil·lecció per la
desesperança romàntica que flueix per sota de la música pop
pura es trobarà plenament identificada amb Great Lakes” -
Austin Chronicle

Després de mesos inactius ens tornam a posar en marxa amb motiu de la gira de Great Lakes per Europa. La banda de Ben Crum compareix a Mallorca en forma de duo bateria / guitarra elèctrica per presentar el que serà el seu quart llarga durada “Ways Of Escape”. El disc, que no es publicarà oficialment fins al més d’octubre, es podrà adquirir de forma molt especial als concerts de la seva gira europea que els portarà per Noruega i Alemanya, a part de Mallorca i Girona.

Membre del col·lectiu de pop psicodèlic Elephant 6 i col·laborador eventual a bandes com The Ladybug Transistor, The Essex Green i  Kevin Ayers, Ben Crum munta GREAT LAKES a finals dels noranta envoltat d’una bona colla d’amics que han participat des d’aleshores als seus discs. Entre els membres habituals de Great Lakes hi trobam gent de Neutral Milk Hotel, Elf Power i Of Montreal, entre d’altres.

Després d’uns inicis psicodèlics, l’any 2006 va veure la llum un dels millors discs de rock i power-pop mai publicats. “Diamond Times” (2006, Track And Field) és una joia! Una col·lecció de 10 temes brillants que van des del rock més clàssic amb moltes influències dels 70 com The Pinks And The Purples, elegància i canya amb el seu tema-himne Farther, clucades d’ull a Big Star amb Hot Cosmos i, en definitiva, una obra mestra de disc que no cansa d’escoltar i escoltar i escoltar.

Ara Crum, amb “Ways Of Escape” explora nous territoris on la psicodèlia ha quedat aparcada. Els nous temes van des del folk més pur i sentit de Sour Grapes, al western de Enemy que recorda a Will Oldham, passant pel rock més neilyoungià de Old Ways, el blues guerrer i guitarrer de Woe No i no oblidant del tot el power-pop a Half Your Life.

I a tot això hem d’afegir l’aportació que farà Eek, que és el mateix que dir el projecte més recent i personal d’Alberto Santolaria, líder dels desapareguts Melancholy Mechanics. Alberto ha estat treballant fort en el que serà el primer llarga durada de Eek, enregistrat als estudis Caja de Ruido amb els germans Tejedor. Els que hem tengut la sort d’escoltar aquest treball us hem de dir que hem quedat boca-badats i que esperam amb il·lussió que es publiqui. Mentrestant, després de molts mesos sense tocar en directe, hem tengut la sort que Eek ha acceptat la nostra convidada.

Variat i emocional. Radical com només ho pot ser un concert amb bateria i guitarra elèctrica. El concert de Great Lakes i Eek al Bluesville serà una festa que no heu de deixar passar per cap motiu!

Comprar entrades

Ha costat una miqueta que aquesta crònica veiés la llum, però és que ha coincidit amb la remodelació total de la pàgina de Pecan Pie i la seva integració amb l’antiga s’Altraweb: una feina titànica tant de migració de dades com de disseny de la nova web.

Començarem per la part xunga. Sí, només 70 persones (inclosos convidats) es donaren cita al bonic teatre del poble de Calvià per veure aquest concert. La constant deslocalització dels concerts de Pecan Pie? La coincidència amb el retorn dels Satellites? Potser una mica de cada cosa, perquè la raó que no era segur, és la qualitat de la proposta perquè Danny & The Champions Of The World era engrescadora, però bé.

La nit va permetre assistir a diverses primícies: Pecan Pie s’estrenava a Sa Societat. Eek actuava per primera vegada en directe i la recent banda Danny & The Champions Of The World oferia el primer concert fora d’Anglaterra.

Quan Eek va aparéixer en escena se notava la presència de bastants incondicionals (sort d’ells!). Per aquest concert Alberto Santolaria (Eek) va tenir un acompanyament de luxe: els germans Damià i Carlos Tejedor (Casa Rusa) a la guitarra i el baix respectivament. Eek va presentar els temes que formen part del seu primer treball que està actualment enregistrant. La seva actuació, molt recolzada, va patir de diversos problemes de so. El millor moment va ser quan interpretà “You”, un dels millors temes del repertori, una cançó especialment bella que mostra quin nivell pot arribar a tenir Alberto.

A continuació aparegueren en escena els Champions encapçalats per un Danny George Wilson ataviat qual spaguetti-western amb un ponxo i un capell. Les seves primeres cançons estigueren dedicades a recuperar temes dels enyorats Grand Drive, la banda que comparteix amb el seu germà Julian que tan bons records va deixar en les dues visites que feu de la mà del Waiting For Waits. Després d’aquest detall d’en Danny cap al públic (entre els quals hi era en Tomeu “WFW” Gomila) va deixar que Joe Bennett (guitarrista, trompetista, violinista i més coses) interpretàs un tema en solitari de Goldrush (la banda de què forma part, ja sabeu que els Champions són tots membres de diverses bandes del panorama UK). Per ventura aquest tema en solitari de Joe Benett amb l’acústica va ser el moment més emocionant del show. Per favor, feu-vos un gran favor i comprau el darrer disc de Goldrush: una delícia.

Després li tocà el torn a John Tirado, un convidat molt especial que va pujar a escena sense estar previst per indicació de’n Danny. En Danny i en John s’havien conegut la nit anterior i en John va fer cantar en Danny dos temes al Cultura Club. En Danny s’hi va tornar!

Finalment, els Champions al complet desgranaren els temes del seu disc, convidant al final a Alberto Santolaria i als germans Tejedor a un final èpic en què tots tocaven percussió i en què Carlos Tejedor va improvisar un magnífic solo de guitarra elèctrica que em va deixar flipat.

La gent va sortir prou entusiasmada del concert que va cobrir les expectatives. Personalment ha estat un dels concerts en què més gent ha vengut a felicitar-nos i a donar-nos ànims a continuar muntant festes com aquesta. Un plaer!

12►