La idea inicial era posar una llista de deu treballs discogràfics però per molt que ho he intentat la versió més reduïda que he aconseguit són 11, que rima amb 2011 així que ho donam per bo.

Aquí vénen, us pos enllaços perquè els pogueu tastar ràpidament. Si vos agraden seria un detall que compràssiu aquests discs que són força artesanals i fareu feliços els seus creadors:

1. Mark Mandeville & Old Constitution

Fa ja un anys que venc seguint en Mark Mandeville, des dels seus temps liderant la banda de folk noir acústic The Accident That Led Me To The World. Aquest nou disc ja és el segon sota el seu nom i el primer en què incorpora més instruments, incloses guitarres, baixos i bateries elèctriques. Els resultats són espectaculars. Temes country que sonen a pur Nashville, però mantenint un punt d’insurgència i una veu ideal que pot recordar el primer treball de Ryan Adams. Un dels discs que més m’ha acompanyat els darrers mesos.

Escoltau: Sleep When You’re Dead

2. The Parson Red Heads: Yearling

Són encantadors. Què puc dir d’ells que no es reflecteixi en la seva música i en la seva imatge. La banda encapçalada pel matrimoni d’Evan i Brette Marie Way representa una bufada d’aire fresc provinent del seu carisme, del seu bon rollo i de la seva humilitat. Evan Way és clarament un geni a l’alçada de Jeff Tweedy, però només som uns pocs que ho gaudim. A mi em fa sentir molt bé.

Vegeu: Burning Up The Sky

3. Astrolabio

Ha valgut la pena esperar per tenir entre mans el primer disc d’Astrolabio. Amb la seva psicodèlia noise Astrolabio et porten fàcilment al seu món d’homes cavall, dones bala i Aleister Crowley. Dels Beatles a los Planetas però amb una frescura i convenciment que els fa realment especials. Descàrrega gratuïta !

Escoltau: Sr. Caballo

4. Daniel Ahearn: Long Way Home

Un descobriment d’enguany. No coneixia res d’aquest home fins que el vaig veure en una sessió acústica del web Little-Videos.com i des d’aleshores en som fan. Amb una veu suau, però no dolça, escriu cançons de veritat, d’aquelles que basta sentir un cop perquè ja t’acompanyin per sempre. Melòdic, country i ben acompanyat per la seva parella Mindy Jones (multiinstrumentista i veus), Ahearn ha teixit un disc íntim i brillant.

Escoltau: Do Not Be Afraid

5.,Petit: The Blackbird Daisy EP

El talent sempre havia estat amb Petit però mai aquest nivell de maduresa i de tenir les coses clares com ha demostrat enguany amb aquest curt EP de quatre cançons. Petit en llargària i petit en instrumentació i molt acústic. Potser ha estat balsàmic canviar la Mallorca natal per la capital catalana o potser el procés hagués estat parell aquí, però la veritat és que en qüestió de dos anys Joan Castells ha arribat a una seguretat amb la seva pròpia proposta que ens permet gaudir-lo com mai abans.

Escoltau: Blackbird Daisy

6. Senior i El Cor Brutal: Gran

El que més m’agrada de’n Landete (líder de Senior i El Cor Brutal) és que sempre fa el que vol, sense pensar en més que satisfer les seves idees. Com sinó podria tenir l’ocurrència d’enregistrar un disc de cançons tan pures i preocupar-se de deconstruir-les totes i cada una d’elles en el procés d’enregistrament fins que sonin completament diferents que com eren originalment, deixant fer a Raul Fernández Refree? I sabeu el pitjor de tot? Què li ha sortit bé! Aquest disc és irrepetible i només el podia fer un kamikaze com Miquel Àngel Landete.

Escoltau: La Sort Adormida

7. The Hazey Janes: The Winter That Was

The Hazey Janes publicaren fa uns anys un meravellós disc anomenat Hotel Radio (2006). Ja ha plogut des d’aleshores però per problemes legals el seu segon llarga durada va quedar inèdit. Això podria haver enfonsat una banda però aquest quartet de Dundee ha sortit reforçat. Les seves noves composicions mantenen les melodies pop i les harmonies vocals dels vells temps però sonen espectacularment més intenses i, fins i tot, agressives. Aquest disc no és dolç en absolut, però te donarà un xute d’adrenalina i t’escanyaràs cantant-lo. Garantit.

Escoltau: Everything Starts Again

8. Dropkick: Time Cuts The Ties

Hi ha discs on queda reflectit el moment que està vivint una banda. Ho pots palpar, ho pots sentir. Dropkick és una banda hiperprolífica. Un o fins i tot més discs anuals surten de la factoria dels germans Andrew i Alastair Taylor. Aquest any ha estat molt mogut per a la banda, canvis importants en la formació amb la sortida de Ross Taylor i Scott Tobin, la reentrada -i la posterior sortida- del membre original Ian Grier, canvis repetits en els locals d’assaig i paternitats, matrimonis, etc. Canvis i més canvis en lo personal i en lo musical que tenen el seu reflex en un disc que tot i que dispers i desorientat m’ha fet companyia, especialment en els moments de soletat. Possiblement si el nucli central de Dropkick no fos un home persistent com Andrew Taylor, aquest període hagués pot ser mortal per a la banda. Per fortuna segueixen aquí i preparant nou disc per a 2012 !

Escoltau: It’s Time

9. Eek: Maybe I’m Wrong

De les cendres dels Melancholy Mechanics va sorgir un projecte que va començar molt individual de n’Alberto Santolaria. Al principi una col·lecció de cançons molt acústiques que entren als estudis Caja de Ruido de Lloret i amb l’apadrinament i producció dels germans Tejedor de Casa Rusa creixen i es converteixen en quelcom tan valuós que cal posar en marxa una banda amb nous membres i vells coneguts. Els que som fans d’Alberto esperam ara el que serà realment el primer enregistrament de Eek com a banda. Mentrestant gaudim de les perles d’un disc que no anava gens errat.

Escoltau: You

10. Liam Dullaghan: Making History

Sempre hem preferit els perdedors i Liam Dullaghan n’és un dels més entranyables. Després que el seu grup The Have Nots es dissolgués per afers sentimentals aquest músic anglès ha estat clarament perdut dins un laberint del que li ha costat bastants anys sortir. Per sort ho ha fet amb un disc emotiu i profund on no hi manquen també temes power-popers.

Escoltau: What If We Win

11. Tim Easton: Since 1966 (Vol.1) & Beat The Band

Sempre m’ha semblat que treure un disc doble o dos discs alhora és força arriscat. Les 22 cançons que ha publicat enguany crec que se podrien haver comprimit amb un sol disc perquè entre la nova col·lecció podem trobar uns quants temes que podem afegir al seu impressionant repertori, però també d’altres de menys nivell. Per a aquestes festes nadalenques Tim Easton ofereix a la seva web un 2×1 amb els seus discs de 2011.

Escoltau: Daily Life

DROPKICK -Escòcia- www
Dissabte 30 de gener de 2010 a les 21h
Bluesville (Palma)
8 euros (aforament 80 persones)

JOE PERNICE (The Pernice Brothers) -Estats Units- www
Diumenge 31 de gener de 2010 a les 21h
Teatre Sa Congregació (Sa Pobla)
12 euros (aforament: 150 persones)

Les entrades per aquests dos concerts ja estan a la venda en línia.

Les coses a Pecan Pie no les planificam gaire, surten com surten i pillam les oportunitats al vent, així com passen, cosa que ens dur no pocs mals de cap, però és que no en sabem d’altra forma! El cas és que quasi sense voler se’ns ha posat a tir dues coses de sí o sí. Comencem:

Dropkick, la banda escocesa de power-pop i country alternatiu que ja ens va visitar fa un any ens han demanat si volíem que tornassin. Com no!!! Dropkick presenten nou disc, Abelay Hotel (2009, Sound Asleep Records), el vuitè disc en la seva carrera si no ens hem descomptat. Un disc que porta per títol l’hotel palmesà on es varen allotjar a la seva primera visita i que totes les fotos que acompanyen el CD són preses de la seva visita a l’illa i amb una dedicatòria a tota la gent que varen conéixer a Mallorca… bé, que si ells demanaven de tornar, era impossible dir que no. A més, aquest nou disc conté una nova col·lecció de joies del power-pop simpàtic al que ens tenen tan enganxats. Temes com “Don’t Know Where It Ends”, “Red Kite”, “In Tune”, “Watch”, etc, s’han de sentir. La banda està visquent una segona etapa especialment creativa i prolífica des que Ross Taylor (ex The Sundowns) es va ajuntar amb els germans Andrew i Alastair Taylor. Des d’aleshores una sèrie de matissos més melanconiosos s’han anat a juntar amb el vessant més power-pop dels germans per conformar un estil únic. A més, després de veure com la banda se va sentir de deshinibida al petit escenari de s’Altrebar de Portocolom, volíem trobar-lis un lloc acollidor i de distàncies curtes a Palma… la solució a l’enigma estava clar: el Bluesville!

Serà un concert molt especial perquè Dropkick són sinònim de bon rollo, de bona música i aquesta segona vinguda serà encara molt millor que la primera. Veniu a donar-lis escalfor i en contrapartida tendreu un concertarro de melodies immediates, precioses veus i no els quedarà més remei que el proper disc dedicat a Mallorca sigui un disc doble

I el segon concertarro del cap de setmana ens porta un pes pesant de la música americana contemporània, Joe Pernice. El líder dels Pernice Brothers és una figura indiscutible. Un home de la mateixa talla que Jeff Tweedy o de Will Oldham, perfectament comparable a ells. Joe va començar les seves passes amb els Scud Mountain Boys, banda amb qui enregistrà l’imprescindible Massachusetts (1996, Sub-Pop), un grandíssim debut. Poc després inicia la carrera dels Pernice Brothers que s’estrena amb un altre disc imprescindible Overcome By Happiness (1998, Sub-Pop) i un segon treball a la mateixa altura com va ser The World Won’t End (2001, Ashmont). Una banda imprescindible on va continuar aportant les seves cançons, però que combinà amb projectes més personals com Chappaquiddick Skyline o el seu enorme disc en solitari, Big Tobacco, acústic i melancòlic. En els darrers anys Joe Pernice ha canviat la música per l’escriptura, tristament, i ha publicat una novel·la titulada It Feels So Good When I Stop. Per sort, un CD de versions de bandes que apareixen a la novel·la acompanya el llibre i ha donat motiu a Joe per sortir de gira. Algunes de les versions són realment interessants com la de Del Shannon “I Go To Pieces”, reconvertida en un tema 100%  Pernice, “Tell Me When It’s Over” dels enyorats Dream Syndicate d’Steve Wynn o la roquera adaptació de “That’s How I Got To Memphis” del cantautor de culte Tom T. Hall. Si, a més de presentar els temes del nou disc, Joe ens delecta amb alguns clàssics de la seva carrera, aquest podria ser el concert de l’any per a Pecan Pie.

A la mínima que pogueu no deixeu passar cap dels dos concerts. Teniu un pack per només 16 euros, un bon preu per a dos grans concerts.

Clip de Dropkick del tema “Don’t Know Where It Ends” del disc Abelay Hotel. Enregistrat a Valldemossa el febrer de 2009:

Clip de Joe Pernice del tema “Tell Me When It’s Over” (versió de Dream Syndicate) en directe per a l’emissora de ràdio KEXP:

http://www.myspace.com/dropkickmusic

Si algú encara confiava en la serietat i en l’objectivitat d’aquest lloc web ja se’n pot oblidar. A Pecan Pie estam enamorats de Dropkick i si, a més, decideixen que el nou disc (el vuitè?) portarà per títol l’hotel on es varen allotjar a Palma en la seva actuació del passat mes de febrer i el disc està dedicat a tota la gent que varen conèixer a Mallorca… doncs directament els posam la màxima nota possible!

Però bé… que consti que el disc torna a ser una joia de power-pop i pop-country del quartet d’Edimburg. Quines cançons! Anem a pams. Comentar que el disc sona genial. El podeu posar ben fort i sonarà com si Dropkick estiguessin tocant a ca teva. Comentar també que és el primer enregistrament amb Scott Tobin com a baixista fix de la banda. Amb Scott, a més d’un baixista, han guanyat un altre vocalista excel·lent, com va demostrar a Lloseta i Portocolom. Quant a la factura del disc, és un producte D.I.Y. total perquè Andrew Taylor (germà) s’ha encarregat de l’enregistrament i producció, Alastair Taylor (germà) ho ha fet de la masterització i Roy W. Taylor (no germà) de les fotos i l’art del CD. La discogràfica sueca Sound Asleep els ho ha publicat, com l’anterior treball.

I anem amb la música. Andrew composa la majoria dels temes (9 dels 13), Alastair tres i Roy només un. No es reparteixen per igual les veus perquè Roy en canta quatre. No m’estranya gens que n’Andrew hagi composat tants temes perquè realment està en estat de gràcia. Com que el disc pràcticament no te desperdici és molt difícil repassar un a un els temes. La gran majoria estan ja entre lo milloret del repertori de la banda així que farem de fans i anirem a les que més ens agraden.

Don’t Know Where It Ends és un mig temps que guanya força pas a pas i que està ben decidit que la canti Roy W. perquè la seva veu amb matisos molt més avellutats hi diu en aquest tema. A més com que vaig ser “càmera” del vídeo-clip enregistrat a Valldemossa, aquest és el meu tema preferit. Alastair triomfa amb un tema que recupera aquest country-power-pop que els fa tan grans a Don’t Dream Of California, un tema marxòs amb brindis vocal als Beach Boys. Red Kite, l’únic tema composat per Roy és una passada de cançó. Amb totes les veus del grup torna a parèixer un clàssic de Crosby, Stills, Nash & Young, però passat pel pop escocès. A més Ross escriu unes frases tan maaques: “up to the dark nights, up where the river keeps on flowing, up with the red kite, as long as the wind still keeps on blowing”. Quina lletra que et fa volar. Picking It Apart és un tema d’Andrew amb una ona més folk, però clar, a Dropkick no se’ls pot deixar passar dorar-ho tot amb una capeta de pop. In Tune és un altre dels meus temes preferits perquè ens trobam amb n’Alastair cantant d’aquella manera que te ell tan característica i és una de les millors melodies mai escoltades. Són meravellosos els coros també. És un d’aquests temes tan purament Dropkick. Cap altra banda fa això. Preciós final posa Andrew amb Time To Let It Go, una altra mervellosa melodia de folk-pop.

Hi ha detractors de Dropkick (no mir a ningú) que diuen que fan unes cançons massa fàcils. I sabeu què? Què rept a qualsevol a que me trobi una col·lecció de melodies tan ben parides com aquestes. És cert que no trobareu aquí la intensitat èpica, els complexos desenvolupaments, el rollo emocional… però… i què? Aquí estan aquests quatre xicots escocesos fent unes melodies cantables, aferradisses i adictives a més no poder que ho borden. I a més són amics meus

Tot esperant la seva propera visita, aquí vos deix el vídeo que vàrem enregistrar amb ells pels carrers de Valldemossa. Salut!

Després de tres anys de cercar el moment en què fer-ho, a la fi va ser possible portar els escoceos Dropkick a Mallorca. Els vàrem conèixer l’estiu de 2006 a la petita i pintoresca localitat d’Ullapool a les Highlands escoceses. En aquell dia hi havia un cartell doble: Attic Lights + Dropkick.

Però comencem parlant d’Astrolabio. Aquesta jove banda mallorquina, amb unes bases musicals fortament immerses en el rock britànic dels 80 (ecos de The Cure, Joy Division o U2, però sobretot de Jesus & Mary Chain) tenen tanta actitud en escena que creixen i creixen. A Lloseta varen fer front a un teatre molt buit al principi perquè la gent anà arribant poc a poc. Pitjor per a ells. Els qui es perderen l’actuació d’Astrolabio no pogueren gaudir d’una banda plena d’entusiasme en escena i que sap com donar espectacle. No deixeu de seguir-lis la pista, nosaltres ho farem.

Després vengué el torn de Dropkick. Aquesta és una banda formada per quatre cantautors, i tot i que en origen és la banda dels germans Andrew i Alastair Taylor, és Ross Taylor (que no n’és germà) qui porta la veu cantant (és un dir), qui s’adreça al públic i qui anima el cotarro. Ross demanà el públic que s’acostàs a l’escenari i així les persones allà congregades ens acostàrem per seguir les evolucions de Dropkick. El concert tengué un devenir irreprochable: pràcticament tots els temes de Dropkick són hits pop. Les veus dels quatre músics es turnen en protagonisme: ara Ross, ara Andrew, ara Alastair i, fins i tot Scott en algun tema, porten el pes de les veus.

La única cosa a dir és que l’actuació manca d’una certa intensitat, en cap cas atribuïble a la música, sinó a una interpretació molt estàtica. Uns Dropkick més alliberats, més balladors o més botadors, enganxarien molt més al públic, perquè el que són els temes, són fantàstics. Els falta acabar de condimentar el plat.

Sorprenentment a la sortida del concert, el públic va arrassar a la compra de CDs (Dropkick editen CDs com a xurros i en dugueren a bastament… hi hagué persones que se’n dugueren fins a 4 CDs!).

Al dia següent tenien una cita ben diferent. Una actuació en un petit bar de Portocolom. Abans d’això i en plena visita turística a Valldemossa els Dropkick es decidiren a enregistrar material amb vídeo per fer un vídeoclip. Ja veurem què surt, però va ser divertit assistir a l’enregistrament… i fer de càmera!

Després a Portocolom ens vàrem trobar amb una gent excel·lent. Per una part l’amable gent de s’Altrebar, encapçalats per en José, que mos va fer sentir superbé en tot moment, i després per en Toni Monserrat. Se m’havia acudit demanar-li a en Toni Monserrat, nadiu de la zona, que ens fes d’amfitrió i que s’animàs a cantar una cançó amb Dropkick. Tenia una idea al cap. A en Toni li pega molt un tema del disc “Dot The I” anomenat “Lucky That The Heart”, un tema en què Ross canta a mitges amb el potent cantant de The Dead Beat Club, Andy Tucker. I va ser tot un encert. Des del sopar en Toni va començar a imbuir als Dropkick del veritable i profund “mallorcan feeling” quan, per exemple, a la pregunta sobre “Spanish food” de’n Ross va contestar, “Do you want Spanish food? Then, go to Spain, this is Mallorca!”. Sí! Aquest és el meu home!

La gent va respondre superbé i en la llargíssima actuació de més de dues hores de Dropkick el bar no va deixar d’estar ple de gent. Va ser molt xulo el moment en què Toni Monserrat va sortir a cantar amb ells: pur moment de rock’n'roll. Emocionalment va ser un concert molt més intens que el de Lloseta i el grup, que a Lloseta se trobà un poc massa “ample”, a S’Altrebar se trobaren com a casa.

Després uns futbolins i uns darts en què n’Alastair em va apallissar. Va ser una gran experiència. Gràcies Toni, gràcies José i gràcies S’Altrebar! Mos tornarem veure!!!

12►

DROPKICK (Escòcia) + ASTROLABIO (Mallorca)
Divendres 13 de febrer a les 21:30 hores
Teatre de Lloseta
10 euros (20% de descompte amb la targeta Balears Jove)

Reserveu les vostres entrades en línia.

Si tres paraules defineixen Dropkick aquestes són festa, festa i… més festa.
Formant part de la mateixa generació de “fills” dels Teenage Fanclub de la qual en formen part Attic Lights, The Hazey Janes o Aberfeldy, Dropkick emergeixen com a un dels grups més en forma de l’escena escocesa. El seu powerpop és infecciós; és impossible mantenirse impassible mentre aquest jove quartet d’Edimburg desgrana les seves aferradisses melodies.

Encapçalada ni més ni menys que per tres cantautors de llinatge Taylor (dels quals 2 són germans), recentment el periódic generalista The Scotsman ha escollit Dropkick com a una de les 5 bandes escoceses a seguir en 2009.

Comptant amb 3 compositors, Dropkick són moltes bandes en una. Alastair,
guitarra i veu, és el líder natural, el més descaradament Fanclubber del grup amb lletres plenes de ironia i humor; Andrew, bateria i veus, és el més jove del grup i les seves influències van des de Lemonheads al pop dels vuitanta dels Housemartins o els Proclaimers; finalment Ross, provinent dels grans The Sundowns, posa la nota “americana” amb influències Jayhawks i Neil Young, a més de tenir la veu més personal dels tres.

La banda està en un moment especialment dolç: una època especialment prolífica amb 3 discs i un Ep publicats en dos anys, essent “Dot The I” i “Patchwork” els enregistramennts més recents; un creixent reconeixement internacional amb publicació dels seus discs a llocs tan dispars com Espanya i Escandinàvia i aconseguir col∙locar els seus discs als primers llocs de diverses llistes independents (Rootsy.nu, Powerpop Station, Dagensskiva.com o l’espanyola Stereo Pills), i això significa que estam davant d’una d’aquestes petites joies que tant ens agrada oferir a Pecan Pie.

Per equilibrar la festa ha estat necessari enrolar per a la cita a una de les bandes mallorquines que més espectacle munta sobre l’escenari: Astrolabio. S’autodefineixen com a grup quantic i han comptat per a l’engregistrament de les seves maquetes amb la col∙laboració d’un home amb cap de cavall i un moix
transgènic. A banda de les gotes de surrealisme, la frescura i el talent d’aquesta banda és insultant. Un rock guitarrer, psicodèlic i distorsionat molt influenciat per bandes com The Jesus & Mary Chain o Spacemen 3. Astrolabio varen ser finalistes a finals de 2008 del concurs Sonopalma i ja han actuat a Barcelona, Madrid i València, a banda de la nostra illa: un dels grups a seguir de prop!

Reserveu les vostres entrades en línia.

Dropkick: Obvious (2006)

Als prolífics germans Taylor no hi ha qui els aturi i abans d’acabar el 2008 han publicat un nou llarga durada, que vé afegir-se a l’altre LP d’enguany, “Dot The I”, ja revisat en aquest web, i a l’EP “Killing Time”. Com de costum en cada treball d’aquests escocesos d’Edimburg, cada enregistrament està artesanalment fet per ells mateixos fins al darrer detall, i el fet que el segell suec Sound Asleep l’hagi publicat, no deixa de ser encara un producte artesanal de la banda.

Pels que llegeixen sobre aquesta original banda escocesa, comentar que està formada pels germans Alastair (guitarra i veus) i Andrew Taylor (bateria, veus i múltiples instruments) i pel no-germà Ross Taylor (guitarra i veus). Els dos primers són els membres originals de la banda i la seva música és un power-pop fresc i directe, amb tocs de country alternatiu, molt guitarrer i profundament influènciat per aquesta mena de “padrins” del pop escocès que són els Teenage Fanclub; mentre que Ross prové del grup The Sundowns, efímera i brillantíssima banda de rock americà que se separà prematurament; de les seves cendres ha sorgit el grup The Wynntown Marshals que ja hem portat a Mallorca. Tanca el quartet el baixista Scot Tobin, abans al grup Slowjet, que ha substituït a Start Low, baixista fins a aquest enregistrament.

Aquest és el tercer enregistrament en què Ross és membre de Dropkick i si bé al principi pareixia que estiguessis escoltant dues bandes diferents quan eres cançons dels germans o quan eren temes de’n Ross, poc a poc s’ha anat produint una sinèrgia que ha donat lloc a que el so Dropkick sigui actualment un aliatge del netament “americana” d’un i el més pop dels altres. I crec que això ha fet crèixer la banda.

Entrant a sac amb “Patchwork”, aquest disc és el complementari a “Dot The I”. Aquell era un disc primaveral, pop; mentre que aquest és adequadament otonyal. Dóna cabuda a les melodies més malenconioses i folk del grup. Arrenca el disc amb la preciosa melodia d’aires a balada western “Nowhere Girl”, composada per Alastair i Ross i recuperada del bonus CD de “Turning Circles”, el seu LP de 2007. “Making Time To Talk” és una composició d’Andrew cantada per Ross i una mena de carta adreçada a algú perdut, mentre que “Breakdown” és el primer respir veritablement pop amb uns cors realment encertats estil Beatles. Avançam una miqueta i ens trobam amb la primera composició a soles de Ross, una meravellosa i trista cançó de rock “Lucky That The Heart” on agraeix que el cor no duri gaire… cant trist on els hi hagi. “Lucky” té la particularitat que està cantada a mitges amb Andy Tucker, l’imponent cantant d’una altra gran banda escocesa, The Dead Beat Club, dels que també revisarem el seu disc de debut. Un altre tema destacable és el que dóna nom al disc “Patchwork”, una agradable tornada de folk-pop a càrrec d’Andrew. Un pas més enllà, la més profunda malenconia torna amb “The State That Remains” on de bell nou podem adonar-nos de la fantàstica veu de Ross Taylor i de com és capaç de crear les més belles melodies. Seria injust no fixar-se en que els temes d’Alastair tenen un nivell més alt que mai, com ho demostra amb “What’s Going On”. El darrer tema signat per Ross, “To You”, torna a ser una altra brillant mostra de cantautor d’arrels i vistes les seves aportacions per aquest disc, se pot apreciar que hi ha una forta influència dels Jayhawks etapa “Rainy Day Music”. El disc es tanca amb la millor aportació d’Andrew, una “Travelling Song” que amb un riff d’eco western va creixent a poc a poc.

Un altre gran disc en la carrera de Dropkick, i una passeta més que els acosta al dia que podran tocar a la nostra illeta… ja falta menys!

Dropkick són una màquina de fer discs i cançons. Si l’any passat revisàvem el seu disc Turning Circles i el bonus CD que podies adquirir, passats menys de 12 mesos ja han publicat un nou llarga durada Dot The I (Taylored, 2008) i un EP, Killing Time (Taylored, 2007) que també aprofitarem per revisar. Lo primer que cal dir és que si fa un parell d’anys Dropkick eren una promesa, des de Turning Circles que tan els seus enregistraments com la presentació dels seus treballs són ja absolutament professionals. I m’omple d’alegria.

Tornant a la seva capacitat creadora, ben possiblement s’expliqui perquè tres dels quatre membres del grup són cantautors. Es tracta del bateria, cantant i multiinstrumentista Andrew Taylor, el guitarrista i cantant Alastair Taylor (germà del primer) i l’altre guitarra cantant Ross Taylor (no germà!). Cada un d’ells dóna la seva personalitat al grup: a Andrew se li noten influències d’Elliott Smith o els Lemonheads, a Ross li va l’americana des dels seus temps a la gran banda desapareguda The Sundowns i Alastair és possiblement qui dóna més personalitat pròpia al so Dropkick, aquest pop escocès vocal hereu directe dels Teenage Fanclub.

Parlarem de les aportacions de cada un d’ells per separat. Andrew aporta 5 temes entre ells el que dóna nom i obre el disc: pur pop asolejat amb una magnífica aportació d’una flauta, un tema lluminós; o la udolant You on les veus agafen protagonisme. De les tres aportacions d’Alastair em qued sense dubtar amb la simpàtica Figure It Out sobre un trampós i perdedor personatge que segur és un conegut dels Taylor i m’agrada molt també Crazy Conversation on aquest estil pop-country emergeix amb descarada valentia i és la típica cançó “made in Dropkick”. I deix pel final el millor. Per si ho havia declarat amb prou força en anteriors crítiques, per a mi Ross Taylor és un campió. Una veu extraordinària, personal i rockera que sembla que no hi haurà de dir amb els altres Taylor però que, ben al contrari, sembla més integrat que mai en aquesta nova entrega. De les seves aportacions dir que Backdoor Key és un tema de rock excepcional. SI no balles amb ell, amic, no estàs a la web que toca. Ha de ser un plaer veure aquest tema en directe. Rings Of The Tree representa una aportació més personal i és un tema que creix i creix a cada escolta. Girlfriend sembla tret d’un dels clàssics discs de Crosby, Stills, Nash And Young, molt especialment Young. Tanca les seves aportacions amb el que sens dubte és el millor tema del disc i que el tanca èpicament: un Good Vibes on el so Dropkick amb veus dels germans Taylor es troben amb els matissos més rockers de Ross, tot plegant fent el tema del disc. Country rock pop!

Posats a fer algun retret al disc, personalment esperava un tema equivalent a aquell divertidíssim Lobster del seu anterior Turning Circles.

I si comprau aquest disc per internet, feu-ho conjuntament amb l’EP Killing Time on hi trobareu sis temes a càrrec dels germans Andrew i Alastair amb algunes joietes com Mince And Tatties, la més acústica i relaxada A Heart That’s True i sobretot dues de les aportacions més brillants d’Andrew com són Hello i Donder Song, que mereix el títol de pop-perfecte.

A Can Dropkick hi ha bones notícies perquè els seus àlbums ja són comprables als Estats Units i perquè sembla que una discogràfica Espanyola treurà Dot The I. S’ho mereixen.

Vos deix amb un vídeo del 2006 del seu tema Obvious del disc del mateix nom:

Publicació:01/10/2007
http://thedeadbeatclub.co.uk

The Dead Beat Club és una altra banda escocesa molt a tenir en compte. “Random Heartfelt Trinkets” és el seu disc de debut i va aparèixer l’any passat. Fins a la data havien publicat dos EPs, al primer d’ells ja apareixia un dels seus “hits”, el tema “Circa 1985″. Encapçalen la banda una parella amb molta personalitat, la cantant Shona Brodie i el guitarrista i cantant Andy Tucker, un home de forta presència escènica.

Han descrit el so de la banda com a anti-trendy i no puc estar més d’acord amb l’epítet. Certament The Dead Beat Club practiquen un folk-rock amb tocs èpics, un tot atemporal, molt marcat per les veus de Shona i sobretot d’Andy, que a moments semblaria voler emular Meat Loaf. Amb això darrer evidentment estic sent un exagerat, però si escoltau (i veieu) Andy Tucker sabreu a què m’estic referint.

Com deia, “Random Heartfelt Trinkets” és el seu primer llarga durada i la veritat és que els ha quedat un disc que, sense ser, rodó, és un disc ple de bones melodies i, sobretot, un disc molt agradable d’escoltar. De fet, abans de fer aquesta crítica, el disc ha passat de ser un disc d’una escolta puntual i poc a poc m’he trobat que amb els mesos, cada vegada estava tornant a posar el disc de fons mentre faig feina amb l’ordinador. Em resulta molt confortable.

Com passa en aquests casos, és difícil destacar alguns temes perquè el to es manté tot l’enregistrament, però així i tot podem destacar la cançó que l’obre Sometimes; la preciosa construcció de folk britànic que és Broken Heels (al meu gust només espenyada per uns cors que no em convencen); també està Sidetracked amb una melodia més pop que porta el segell dels germans Taylor de Dropkick, col·laboradors en aquest disc; també diria que els Taylor estan darrere del ritme bluegrassy de la bonica Last Man To Fall; i, finalment, destacar el bonic tema final Coming Up For Air.

Com anti-trendies que són, els Dead Beat Club no coparan les portades de cap revista de pop d’enlloc de món, però amb el seu folk, les seves melodies, aquesta sensació de que són una colla d’amics fent música honesta, a poc a poc s’han fet un lloc al manco dins del meu espai musical personal… a lo millor ho poden fer al vostre.