Dijous 23 de juny a les 21h
Vamp Cafè Concert (Tercer Molí, c. Indústria, Palma)
Entrada anticipada: 7 euros si la comprau aquí.
Entrada a taquilla: 10 euros

Wayne Petti

Web de Wayne Petti
Web de Cuff The Duke
Web de El Niño Voodoo
Material promocional (premsa)

És indiscutible que a la dècada dels noranta un seguit de joves artistes varen aportar una fescura necessària a la música rock i pop d’arrels folk. Personatges com Jeff Tweedy (Wilco, Uncle Tupelo), Mark Olson (The Jayhawks) o Ryan Adams (Whiskeytown) portaren el folk a un territori renovat i juvenil. Crescuts en el punk i en la música independent no tenien problemes en tocar un tema tradicional sonant a Big Star i connectaven amb tota una nova generació.

A aquells artistes se’ls va dir que feien country “insurgent” per lo de rebel i descarat que tenia. Què en queda, d’allò? Aquella força, aquella ràbia, no la poden tenir ja els mateixos artistes per raons generacionals, però aquell esperit el podem trobar en una nova fornada de joves artistes, gent com Wayne Petti.

Ja sigui en solitari, ja sigui amb la seva potent banda Cuff The Duke, Wayne Petti és un dels cantautors més frescs i plens de talent sorgits de l’escena de Toronto. Apadrinats pel mateix Hayden, Cuff The Duke han aconseguit ser una de les bandes més populars del seu país amb nominacions a premis com els Juno o els CBC Radio 3.

Wayne Petti és un home inquiet com demostren les seves col·laboracions amb The Hyzoloists (superbanda psicodèlica amb membres de Broken Social Scene, The Sadies o The Guthries) i la seva integració com a membre de directe de Blue Rodeo (herois juvenils de Wayne i màxima inspiració pròpia).

Precisament aprofitant que Petti és per Europa acompanyant Blue Rodeo hem tengut l’oportunitat de llençar-li un ham que ha mossegat a la primera. Petti farà una actuació molt íntima i propera, una actuació de bones vibracions i de connexió amb el públic. Per passar una bona estona.

Però aquesta actuació serà especial per un altre motiu: puja al tren de Pecan Pie un artista mallorquí molt amic i col·laborador habitual d’aquesta petita promotora. El Niño Voodoo, nom artístic de Lluís Pericás, obrirà el concert amb les seves cançons, tan quotidianes com oníriques. Habitual de diverses bandes illenques com Lizards o Lautrec, Lluís és dissenyador de diversos pòsters de Pecan Pie com el que il·lustra aquesta actuació, a més de col·laborador habitual dels concerts. Vos sorprendrà!

WAYNE PETTI & El Niño Voodoo
Dijous 23 de juny a les 21h
Vamp Cafè Concert (Tercer Molí, c. Indústria, Palma)
Entrada anticipada: 7 euros si la comprau aquí.
Entrada a taquilla: 10 euros

Avui mateix revisava el nou disc de Hayden i m’ha semblat que era un bon moment per parlar també de Cuff The Duke. Els motius són múltiples: tant uns com els altres són canadencs, Cuff The Duke han publicat els seus darrers discs en el segell personal de Hayden, Hardwood Records i a més aquests varen ser la seva banda d’acompanyament en la seva darrera gira europea.

El primer contacte que vaig tenir amb Cuff The Duke va ser amb el seu segon disc, publicat amb el mateix nom de la banda i que ja vàrem revisar aquí. És curiosa aquesta banda perquè cada nou enregistrament sembla donar una volta al seu so. Si aquell disc de 2005 ens recordava molt The Guthries amb aquest country alternatiu festiu i animat, el seu següent disc, Sidelines Of The City (2007, Hardwood) els situava en una òptica molt més roquera, a estones indie i a d’altres més clàssica, molt estil Tom Petty; i ara es despengen amb un disc amb molta psicodèlia, un aire a Byrds però bastant passats de voltes.

En la primera meitat es troben els temes més interessants com la inicial You Were Right, pur Byrds i amb coros a lo Buffalo Springfield. És un bonic tema que realment pareix facturat el 1966 i no 43 anys més tard. Segueix Follow Me, que té molta més personalitat pròpia i recorda els millors Cuff The Duke, un d’aquells temes on la personal veu de Wayne Petti es condueix amb mestria. Un himne que és el millor del disc. The Words You Ignore és una bonica xiuxiuejant balada, mentre que Listen To Your Heart és una altra mostra de mimetisme amb els Byrds de Roger McGuinn que també té no poques referències a Blue Rodeo, una de les bandes mítiques canadenques de finals dels vuitanta i principis dels noranta.

La resta del disc és irregular i mostra uns Cuff The Duke cercant-se ells mateixos i, tristament, no trobant-se. És, des del meu punt de vista, una pena que una banda amb el talent i el potencial de Cuff The Duke, perdi tant de temps imitant altres artistes enlloc de deixar-se portar pel seu propi estil, que el tenen i que quan es centren poden ser genials.

Aquí vos deix una interpretació en directe del seu millor tema del disc Follow Me:

Un dels concerts que hem organitzat i que més ens ha tocat la fibra fou el del cantautor canadenc Hayden. És molt mal d’assimilar que aquest veritable geni sigui tan desconegut. La seva figura com a singer-songwriter hauria d’estar a l’altura d’altres companys de generació molt més reconeguts i venerats que  ell (cas de Jeff Tweedy, Will Oldham o M Ward per posar alguns exemples). Crec que aquest sentiment és compartit per tots aquells que pogueren gaudir del seu màgic concert del Xesc Forteza. Bé, doncs, si en aquell moment ens presentava (en exclusiva i tot just un mes abans del seu llençament) el disc “In Field & Town”, enguany ha aparegut un nou disc, cosa força extraordinària ja que Hayden no és precisament un artista prolìfic.

Aquest nou disc, “The Place Where We Lived” (2009, Hardwood Records), contràriament a l’anterior, opta de vell nou per uns sons acústics i intimistes, els territoris on Hayden es demostra més còmode. I que consti que en cap cas això no suposa una renúncia a les melodies més animades, sinó que senzillament el disc té una factura artesanal i d’artista en solitari que es pot presentar en directe amb una acústica, un piano i una privilegiada veu com la del canadenc.

El disc s’obre precisament amb la cançó que dóna títol al disc i és una de les tornades més melòdiques i màgiques de Hayden. Ens fa pensar en una nit d’estiu al voltants d’una foganya als boscs més recòndits del salvatge Canadà. És molt bella, cristal·lina i melanconiosa. A Disappear la melodia del piano, molt acompassada, pareix que ens acompanya per un laberint sonor amb extranyes derivacions que van de Neil Young al flamenc… tranquils que quasi no es nota Més endavant no podràs evitar enamorar-te’n de When The Night Came And Took Us, una cançó només a piano i veu com només Hayden sap fer. Contrasta amb la immediatament posterior i animada Let’s Break Up, un tema molt més adornat amb instrumentació country. Però atenció que per a country el tema que ens espera a continuació The Valley un tema instrumental a base de pedal-steel guitar, banjo i harmònica. És Dilapidated Heart un d’aquest temes creixents, que comença poc a poc i es va donant forma a mesura que passa, se podria dir que és el moment èpic del disc. De preciosa he de classificar Never Lonely, senzilla i adornada melodia on de nou la pedal-steel (per cert a càrrec d’un gran cantautor i músic com és Dale Murray, antic component de The Guthries).

És de ressenyar la bonica portada del disc, que reflecteix bé el que hi trobam. Al bell mig d’un gelat paisatge del Canadà, unes lletres a colors vius, com destacant que no tot és blancor i fred, composen el nom de Hayden. Ara per ara, sembla que no es prepara cap nova vinguda del canadenc a l’antic continent, però no dubteu que si en el futur torna, procurarem que vengui a casa nostra a presentar-nos aquest immens disc.

A manca de videoclip d’aquest nou disc, vos deix un clip de Worth Of Your Esteem, acompanyat de la banda Cuff The Duke i que apareixia al seu anterior treball: