Quin artefacte més raro ens ha facturat na Ruth Minnikin Després d’aquell magnífic “Folk Art”, veritable discarro de folk, ha publicat un nou treball diríem… estrany.

I ho és des del mateix art del CD. La portada és una fotografia en blanc i negre on apareix ella mateixa i uns quants de la seva pandilleta (“her bandwagon”) asseguts en una paret d’un cementeri. Als voltants, entre els arbres i les tombes compareixen alguns altres amics de la nombrosa colla que ha participat en el disc., però si giram el disc, ens trobarem amb una versió dibuixada amb estil psicodèlic, de la mateixa foto. Sentit de l’humor canadenc?

Però anem a la música, per descobrir la veritable raresa d’aquest disc i és que ens trobam anb 12 cançons que no són tals, ja que se tracta de 6 cançons repetides. La prima tongada són les cançons en la seva forma “estàndard” i la segona tanda són les mateixes 6 en versió “remix”, per cert amb unes mescles que se surten del que podríem haver mai esperat per trobar uns arranjaments que no queda clar on volen arribar i que, segons la meva opinió, sobren del tot. Només “salvaria” la versió disco de Sleeping And Dreaming, però justet justet.

Així que, en el fons, la única cosa que valoraré són les versions normals, és a dir, els primers 6 talls del disc, que no hauria d’haver estat res més que un EP.

Oblidem doncs tot l’anterior i pensen en que na Ruth ha editat un petit treball de 6 temes que comença amb The Theme Song. Només iniciar-se sentim una sensació similar al que passava amb Folk Art i és que na Ruth sembla que escriu cançons per a una banda sonora. Així sóna The Theme Song, i la sensació persisteix en la resta de temes. Sleeping and Dreaming s’aferra, però molt més ho fa Four Churches, un dels millors temes que ha escrit, una melodia de folk atmosfèric i molt 60s, amb un cert aire centre-europeu que li escau molt. Amb un cert aire a jazz, a cançó antiga, comença Depend On This, que ràpidament esdevé en una melodia molt aferradissa i és que les cançons d’aquest disc tenen una variabilitat en elles mateixes que les fa mutar a mesura que avancen. Potser el tema més destacable de tots és també el més clàssic i el menys pretenciós de tots. Estic parlant de Animals Of Bremen, una cançó de pur folk que m’ha enamorat a la primera escolta i que em recorda molt al que feia en Ronnie Lane. Comença amb sons d’animals de granja i immediatament es guanya un lloc en el panteó de les cançons que sempre t’acompanyaran. Bingo per na Ruth. El disc es tanca amb un experiment de combinar diverses cançons en una de sola, un experiment fallit que se diu Finale.

Comentar que a la pandilla de na Ruth hi trobam els “sospitosos habituals” com són el seu germà Gabriel, la seva parella i company també al grup Reels Craig Buckley, a la cantant Anna Plaskett i a diversos ex Guthries com els germans Dale i Brian Murray i a Serge Samson (ben mirat només falta en Matt Mays!). Cal destacar també que el disc sona de fàbula, s’han esmerat en l’enregistrament i la producció.

És una llàstima que hagi experimentat tant amb aquest CD perquè tot més normalet hauria estat millor, però bé, això és el que hi ha.

Interpretació en directe d’Animals Of Bremen:

Avui mateix revisava el nou disc de Hayden i m’ha semblat que era un bon moment per parlar també de Cuff The Duke. Els motius són múltiples: tant uns com els altres són canadencs, Cuff The Duke han publicat els seus darrers discs en el segell personal de Hayden, Hardwood Records i a més aquests varen ser la seva banda d’acompanyament en la seva darrera gira europea.

El primer contacte que vaig tenir amb Cuff The Duke va ser amb el seu segon disc, publicat amb el mateix nom de la banda i que ja vàrem revisar aquí. És curiosa aquesta banda perquè cada nou enregistrament sembla donar una volta al seu so. Si aquell disc de 2005 ens recordava molt The Guthries amb aquest country alternatiu festiu i animat, el seu següent disc, Sidelines Of The City (2007, Hardwood) els situava en una òptica molt més roquera, a estones indie i a d’altres més clàssica, molt estil Tom Petty; i ara es despengen amb un disc amb molta psicodèlia, un aire a Byrds però bastant passats de voltes.

En la primera meitat es troben els temes més interessants com la inicial You Were Right, pur Byrds i amb coros a lo Buffalo Springfield. És un bonic tema que realment pareix facturat el 1966 i no 43 anys més tard. Segueix Follow Me, que té molta més personalitat pròpia i recorda els millors Cuff The Duke, un d’aquells temes on la personal veu de Wayne Petti es condueix amb mestria. Un himne que és el millor del disc. The Words You Ignore és una bonica xiuxiuejant balada, mentre que Listen To Your Heart és una altra mostra de mimetisme amb els Byrds de Roger McGuinn que també té no poques referències a Blue Rodeo, una de les bandes mítiques canadenques de finals dels vuitanta i principis dels noranta.

La resta del disc és irregular i mostra uns Cuff The Duke cercant-se ells mateixos i, tristament, no trobant-se. És, des del meu punt de vista, una pena que una banda amb el talent i el potencial de Cuff The Duke, perdi tant de temps imitant altres artistes enlloc de deixar-se portar pel seu propi estil, que el tenen i que quan es centren poden ser genials.

Aquí vos deix una interpretació en directe del seu millor tema del disc Follow Me:

Un dels concerts que hem organitzat i que més ens ha tocat la fibra fou el del cantautor canadenc Hayden. És molt mal d’assimilar que aquest veritable geni sigui tan desconegut. La seva figura com a singer-songwriter hauria d’estar a l’altura d’altres companys de generació molt més reconeguts i venerats que  ell (cas de Jeff Tweedy, Will Oldham o M Ward per posar alguns exemples). Crec que aquest sentiment és compartit per tots aquells que pogueren gaudir del seu màgic concert del Xesc Forteza. Bé, doncs, si en aquell moment ens presentava (en exclusiva i tot just un mes abans del seu llençament) el disc “In Field & Town”, enguany ha aparegut un nou disc, cosa força extraordinària ja que Hayden no és precisament un artista prolìfic.

Aquest nou disc, “The Place Where We Lived” (2009, Hardwood Records), contràriament a l’anterior, opta de vell nou per uns sons acústics i intimistes, els territoris on Hayden es demostra més còmode. I que consti que en cap cas això no suposa una renúncia a les melodies més animades, sinó que senzillament el disc té una factura artesanal i d’artista en solitari que es pot presentar en directe amb una acústica, un piano i una privilegiada veu com la del canadenc.

El disc s’obre precisament amb la cançó que dóna títol al disc i és una de les tornades més melòdiques i màgiques de Hayden. Ens fa pensar en una nit d’estiu al voltants d’una foganya als boscs més recòndits del salvatge Canadà. És molt bella, cristal·lina i melanconiosa. A Disappear la melodia del piano, molt acompassada, pareix que ens acompanya per un laberint sonor amb extranyes derivacions que van de Neil Young al flamenc… tranquils que quasi no es nota Més endavant no podràs evitar enamorar-te’n de When The Night Came And Took Us, una cançó només a piano i veu com només Hayden sap fer. Contrasta amb la immediatament posterior i animada Let’s Break Up, un tema molt més adornat amb instrumentació country. Però atenció que per a country el tema que ens espera a continuació The Valley un tema instrumental a base de pedal-steel guitar, banjo i harmònica. És Dilapidated Heart un d’aquest temes creixents, que comença poc a poc i es va donant forma a mesura que passa, se podria dir que és el moment èpic del disc. De preciosa he de classificar Never Lonely, senzilla i adornada melodia on de nou la pedal-steel (per cert a càrrec d’un gran cantautor i músic com és Dale Murray, antic component de The Guthries).

És de ressenyar la bonica portada del disc, que reflecteix bé el que hi trobam. Al bell mig d’un gelat paisatge del Canadà, unes lletres a colors vius, com destacant que no tot és blancor i fred, composen el nom de Hayden. Ara per ara, sembla que no es prepara cap nova vinguda del canadenc a l’antic continent, però no dubteu que si en el futur torna, procurarem que vengui a casa nostra a presentar-nos aquest immens disc.

A manca de videoclip d’aquest nou disc, vos deix un clip de Worth Of Your Esteem, acompanyat de la banda Cuff The Duke i que apareixia al seu anterior treball:

Publicació:15/01/2008
http://www.wasteyourdaysaway.com

Crec que no m’erraré gaire si afirm que el concert de Hayden al teatre Xesc Forteza va permetre el públic de la nostra illa descobrir un grandíssim cantautor. Quan vàrem emprendre l’aventura de convidar Hayden a Mallorca feia 3 anys bons de la publicació del seu darrer disc, un meravellós “Elk Lake Serenade” (2004) que havia format part del meu imaginari musical una bona temporada (inoblidable Woody sempre present al meu cap), però hi havia una incògnita sobre en quina mena d’estat podia trobar-se aquest cantautor poc amant de les gires i dels directes. Al final tot fou un èxit i Hayden mostrà que se trobava en un estat de forma brillant. Això s’ha traduït en un disc que ja estava enllestit quan Hayden s’embarcà en la seva llarga gira europea i ara ha aparegut al seu país d’origen.

Aquest enregistrament, és només el sisè llarga durada en una carrera de ja 14 anys, porta per títol “In Field And Town” (2008, Hardwood) i és una obra mestra. Sempre passa que arribarà final d’any i costarà enrecordar-se d’un disc aparegut el mes de gener, però “In Field And Town” hauria de figurar en totes les llistes del millor de l’any perquè és un disc espectacular.

Hayden ha optat per un format que transmet un aparent “minimalisme” instrumental i una forma de cantant propera, com si t’estigués xiu-xiuejant les cançons a cau d’orella. Però les aparences de “minimalisme” no són tan senzilles d’aconseguir, només escollint per a cada tema amb molta cura quins seran els instruments i quines les notes que tocarà, s’aconsegueix aquest efecte de “quasi directe” del cantautor canadenc. Hayden toca gairebé tots els instruments dels temes (guitarres, pianos, bateries, campanes, baixos, etc), deixant que alguns amics participin puntualment (el seu colega Howie Beck toca la bateria en dos temes, l’exGuthrie Dale Murray toca la pedal-steel amb mestria al tema final, etc.

Per no enrollar-me en excés només donar els noms dels millors temes d’aquest disc: More Than Alive preciós tema de piano que va tocar a Palma; The Van Song amb les trompetes tot contant una petita història… d’amor?; el primer single Where And When; la meva preferida actualment és la curta The Hardest Part un tema sobre la fi de l’amor, a veu i piano, que només veig a l’abast dels millors compositors del món; evidència que es repeteix a la darrera cançó del disc, Barely Friends.

Crec que aquest enregistrament ens mostra al Hayden més personal, al més deslligat de les seves influències més evidents (tot i que encara pesa una mica Neil Young com a Did I Wake Up Beside You?). Veurem quans discs de l’altura d’aquest apareixeran el 2008.

Publicació:04/12/2006
http://www.mattmays.com

Hi ha coses extranyes en aquest mon i aquest disc i l’home que hi ha al darrere en són un bon exemple. No m’estendré en explicar qui eren els Guthries perquè emprant el cercador d’aquesta web ja us en podreu fer una idea. La qüestió és que quan Matt Mays deixà la banda el 2000 pareixia voler seguir una carrera de singer-songwriter a l’ús en aquells moments i, de fet, el seu primer treball, “Matt Mays” (Sonic, 2003) anava per aquest camí, tot aconseguint un bon disc amb temes amb molta personalitat i una veu realment apreciable. La primera sorpresa arribà amb el seu segon treball “Matt Mays & El Torpedo” (Sonic, 2005) per al qual havia reunit una banda de rock i els resultats foren uns temes molt més agressius, gairebé semblava que volia actualitzar aquell so hard-rock que a finals dels 80 lideraven els Guns N’ Roses. I ara arriba el seu tercer treball, de nou en solitari, que porta per títol “When The Angels Make Contact” i que és també la banda sonora d’un film del mateix títol, atenció, dirigida pel mateix Matt Mays!!!

La sorpresa no acaba aquí perquè entrant en com sóna aquest disc se podria dir, amb la boca petita, que és una tornada enrera, fins al seu primer disc. En part. Ho és perquè torna a cercar la cançó simple (que no simplista, en absolut) amb la instrumentació justa, a voltes acústica, però no sempre. I en part no. Perquè es tracta del primer disc en què els samplers i les bases pre-enregistrades, tenen un paper fonamental. Un altre element important, per a mi, tot i que sigui anecdòtic, és que hi han col·laborat Dale Murray i Serge Samson dels Guthries, posant el seu granet d’arena i qui sap si sentant les bases d’una futura reunificació (falten només els germans Minnikin).

El handicap més gros del disc és el fet de ser banda sonora i el que això suposa d’inclusió de diàlegs, temes instrumentals, temes que no tenen entitat suficient per a un disc però sí per emplenar una escena de film i temes massa allargats. Tot plegat fa que els temes realment interessants es redueixin molt. També passa que el to general del disc és força fosc, en comparació amb els altres treballs més lluminosos del sr. Mays. Axò sí, si el comparam amb el que acabam de revisar de Bright Eyes, aquell és un disc on hi manca talent, del qual Mays no n’està gens mancat.

Els millors temes d’aques disc són The Past que arriba seguint a una intro instrumental i que del qual destaca la veu de Mays, un riff de guitarra i un ritme sincopat. Un gran tema. El tema que dóna nom al disc té força i una certa ràbia continguda. És un altre bon tema. L’acústica, noir i polsosa One For The Motor em recorda molt als discs en solitari de Jay Farrar amb qui Mays té força punts de contacte. Never Saw It Coming recorda, per moments, als vells Guthries. Heroin és un tema lent, acústic i malenconiós. Tanca el disc un altre bon tema, Mornin’ Sun, un tema acústic acompanyat d’òrgan i una guitarra elèctrica, amb un creixement èpic i molt molt de la “frontera”.

En definitiva, potser Matt Mays es troba en el moment més lucid i madur fins a la data i ofereix les millors cançoms, però al mateix temps és un disc excessiu, irregular i amb passatges oblidables.

Publicació:23/01/2007
http://www.juliedoiron.com

Recentment el public mallorqí ha tengut l’oportunitat de veure en directe com se las gasta Julie Doiron en un concert que deixà molt satisfeta la nombrosa parròquia que assistí al petit Cafè Lisboa. Precisament en aquesta visita l’artista canadenca es trobava al bell mig d’una gira de presentació del seu nou treball. “Woke Myself Up” (Jagjaguwar, 2007) és la continuació a “Goodnight Nobody” (Jagjaguwar, 2004) i és ja el setè disc de la seva carrera en solitari.

Comparativament als anteriors treballs, “Woke Myself Up” respira un optimisme superior. Se nota que na Julie passa una etapa de la seva vida especialment estable i conformada. Pot paréixer contradictori perquè parla de la separació, però de vegades es veu que una separació és la manera d’aconseguir una certa pau mental. A més a més, l’aportació dels seus antics companys se nota molt i la instrumentació -guitarres, bateria, etc- el fan molt més digerible (recordem que fou la baixista original del grup Eric’s Trip, un grup de post-grunge lo-fi amb una certa repercussió).

Precisament el tema que obre el disc i li dóna el nom és un dels temes que més a banda de rock sóna, tot i que na Julie va cantant una lletra d’allò més quotidià (“I woke myself up just to see you sleep, just to hear the quiet and just to have a look”). És precisament en aquests temes quotidians en els quals aquesta dona es troba més a gust i les seves plàcides lletres són realment delicioses. És meravellós adonar-se de la bellesa que hi pot haver en la senzillesa, i na Julie domina aquest territori i el tema “Yer Kids”, que no és més que una missiva al seu ex-home i pare dels seus fills, ho demostra. Aquest tema en particular, un dels meus preferits, és un exemple perfecte de la integració de la banda com a suport d’una cançó d’autor. No sé si ho he dit abans, però si hi ha quelcom que fa especial aquesta artista és la seva veu. En Joan Vich diu que és capaç de fer plorar les pedres. Sé el que vol dir, realment amb aquesta veu te pot tocar l’ànima, i això és el que fa a “I Left Town” un tema on està sola amb l’acústica i en el que podem sentir miular al seu moix de fons. Però com es diu “las chicas son guerreras” i per a na Julie això és la dupla formada per “No More” i “Don’t Wanna Be Liked By You”, els dos temes on es planta davant el que no li va bé. “Dark Horse” és folkie, personal i atemporal. “The Wrong Guy” és un tema rescatat del seu EP a mitges amb Okkervil River (un EP que us recoman perquè conté alguns dels seus millors temes), si allà era una versió 100% acústica, aquí és un tema amb la banda que dóna èmfasi dramàtic als interludis instrumentals. El disc es tanca oficialment (hi ha un tema “secret”) amb una altra certificació de la separació del seu home amb un preciós tema melanconiós i acústic, una altra joia d’aquest disc, “Me And My Friend”.

Va ser una gran experiència veure na Julie en directe, però si hi ha l’oportunitat de veure-la amb banda segur que seria genial.

Publicació:01/11/2006
http://www.ruthminnikin.ca

La màgia del folk de na Ruth Minnikin prové de la infinita malenconia que desprèn la seva veu. És indiferent si està cantant un tema més country, més folkie o més pop (que tot ho toca), el tema és que t’envaeix una sensació de tristor, fins i tot de llàstima perquè sembla que aquesta dona les hagi passat realment negres en la seva vida. Reconec no saber-ho en absolut, però això és el que pot semblar. “Folk Art” és el segon llarga durada d’aquesta cantautora canadenca i segueix en la línia del seu anterior treball, “Marooned And Blue”, del 2004 i del primer EP, senzillament titulat “Ruth Minnikin” de 2003. En tots tres casos es tracta d’enregistraments fets de forma molt artesanal, fets en molt poc temps, ajudada per uns quans amics i amb un acabat absolutament amateur, autopublicat i distribuït només a través de la seva pàgina web (molt cutre per cert) i en els concerts.

Reconstruirem una mica la història per explicar qui és Ruth Minnikin. Als fidels lectors de s’Altraweb els sonarà el nom de The Guthries efímera i seminal banda canadenca d’allò que als anys 90 es va donar en anomenar el country alternatiu. Bé doncs Ruth era una de les seves peces fonamentals. La quàdrupla de cantautors es completava amb una sèrie d’artistes que des d’aleshores segueixen pul·lulant en el món de la música. Tenim en Matt Mays i la seva banda El Torpedo intentant fer-se un nom important en el món del rock. Tenim el Dale Murray que ho va intentar en solitari sense gaire èxit i que ara es troba en les files dels recomanables Cuff The Duke, tenim en Gabe Minnikin que segueix la seva carrera en solitari i que va estrenar les promocions de Pecan Pie pel juny de 2005, i tenim na Ruth, la seva germana, que no només porta aquesta carrera en solitari que abans descrivíem, sinó que a més és membre fixa del grup de pop orquestral The Heavy Blinkers i col·laboradora habitual de la cantautora Kate Maki.

Però tornem a “Folk Art”. Obre i tanca el disc una tornada instrumental anomenada Bad Dreams que faria les delícies de Tim Burton on sonen guitarra, trompeta, castanyetes, percussió i un theremin. Durant tot el disc la instrumentació és força homogènia i tot i que arriben a sonar molts instruments, la veritat és que ho fan d’una forma molt discreta, acústica i sense llevar un bri de protagonisme a la veu de na Ruth, esporàdicament acompanyada de la del seu germà Gabe. El disc conté realment pocs temes, si llevam els instrumentals ens queden només 7 temes. Entre ells hi ha alguns realment inspirats com Chicken Cooped Up In Country Music o Nunny Jones, però hi ha un tema digne de figurar entre els millors temes del 2006 (llàstima que l’haguem conegut el 2007). Se titula Stairs i és una de les cançons més meravelloses que mai no havia escoltat. Gràcies Ruth per fer-la!

Publicació:07/03/2006
http://www.nekocase.com/

La història de Neko Case bé mereix un parell de línies perquè és digne de destacar. Aquesta encara jove artista nord-americana va començar en això de la música quan era una adolescent fent aleshores de bateria de nombroses formacions punk del nord-oest dels Estats Units. Uns anys després, a mitjans dels 90, ja instal·lada a Vancouver (Canadà) va iniciar carrera com a cantant enquadrada dins el country alternatiu fortament comandat en aquells anys per gent com Whiskeytown, Son Volt o Wilco, fent-se un lloc gràcies no només a la seva música sinó a explotar convenientment una imatge força “sexy”. Una altra “mutació” a la seva carrera fou integrar-se al grup de rock indie The New Pornographers, del qual fins a la data d’avui continua sent-ne membre.

Aquest Fox Confessor… és el seu quart llarga durada en solitari i el primer des del seu reconegut i aclamat Blacklisted (2002), si exceptuam el disc en directe The Tigers Have Spoken (2004). La gran protagonista del disc que ens portam entre mans, per damunt de les nombroses col·laboracions amb que ha contat, és la veu de na Neko, una veu rica en matisos i personalitat. En un disc d’una producció un xic excessiva, el gran encert es troba a la veu de Neko Case, que brilla amb llum pròpia per la seva força (sí, és una veu femenina, però deu n’hi do quina força) i la seva capacitat expressiva. Quant als temes, certament hi ha un poc de tot. El disc té un aire de conceptual, atès segurament el fet d’una sonoritat homogènia on poc es destaquen algunes cançons sobre les altres (tot i que entre el hit pop “Star Witness” i el tema elegíac “Maybe Sparrow” on els efectes duplicadors i ecos de la veu li donen un aire “religiós”, hi ha grans diferències). Si he d’escollir dos temes amb qued amb els dos darrers: el breu “At Last” i el folkie “The Needle Has Landed”.

Dir per acabar que Neko ha comptat amb la participació del grup The Sadies, habituals col·laboradors, però també amb gent de Calexico o amb Howe Gelb, i dir també que Neko és un dels exemples d’artista de gran talent que encara té pendent passar-se per la nostra roqueta. A veure si els promotors locals s’animen a portar-la. Èxit assegura’t!

Publicació:06/06/2006
http://www.ladyhawkladyhawk.com

Què els donen de menjar als canadencs els darrers anys que inisiteixen en revitalitzar pel seu compte el rock… i el que és més sorprenent, ho aconsegueixen? Possiblement Broken Social Scene, The Deadly Snakes, The Stars, Cuff The Duke, Black Mountain no passin a la història de la música rock però deu n’hi dó el desparpall d’aquesta gent, als quals Ladyhawk són els darrers en afegir-s’hi. El seu primer i homònim disc no és un treball per treure’s el barret, però és apreciable. El so és dur i feixug i en molts moments recorda al Neil Young més dur (època “Raging Glory”), però també als més renouers Dinosaur Jr de J Mascis.

Per ventura la manca d’inspiració d’alguns temes (l’allargat “Long Til The Morning” o “Sad Eyes Blue Eyes” són senzillament avorrides) lleven força a la globalitat d’un disc que té alguns moments realment atractius en “48 Hours” on recorden a Will Oldham, l’enèrgic rock de “The Dugout”, la veu emocional i agressiva de “Teenage Love Song” recorda molt a la de Will Sheff d’Okkervil River o el tema country-rock “Drunk Eyes” on hi ha un corus inevitablement inspirats en CSN&Y.

Un disc irregular d’una banda que presenta unes credencials que donen que pensar que milloraran en el futur proper. Estarem esperant.

Publicació:16/07/2005
http://www.cufftheduke.com

Que al Canadà s’està donant una eclosió de bona música rock és ja quelcom que no passa desaparcebut als ulls de ningú, però també us haurieu d’apuntar que estríctament dins l’americana en aquell gèlid país estan passant coses molt interessants i Cuff The Duke són una d’aquestes coses. Aquesta banda tenia publicat un disc l’any 2002 quan Hayden, un dels millors cantautors d’aquelles terres -cercau “ELK Lake Serenade” (2003)-, se’ls va emportar de gira i va quedar prendat de l’osadia, força i talent d’aquesta colla originària de la ciutat d’Oshawa a l’estat d’Ontario encapçalada per Wayne Petti i va decidir produir el seu segon disc i distribuir-lo a través de la seva pròpia discogràfica, Hardwood Records. Amb un padrí com Hayden i aquest esforç sota el braç decidiren titular el disc amb el nom de la banda, com si fos realment el seu primer disc. Per acabar l’anecdotari comentar que un dels nostres enyorats Guthries, en aquest cas Dale Murray, s’ha afegit recentment a la banda i segur que els dóna el toc de qualitat que podia mancar-lis per triomfar també en directe.

Del disc dir que comença molt fort, amb, possiblement, el millor tema, “The Future Hangs”, que pareix una versió moderna dels Guthries (una veritable referència en tot el disc, com també els canadencs Blue Rodeo). Es tracta d’un tema marxós amb un ritme contagiós i una vocació de tema de directe indiscutible. Quant a la resta de temes a destacar, el nivell se manté alt tot el disc, però sense cap dubte no baixa en absolut amb el segon tema “I Really Want To Help You” on a les anteriors influències podríem afegir uns Okkervil River primitius i vitalistes (època “Don’t Fall In Love…”). Amb el tercer tema Cuff The Duke entren en el terreny de l’humor cínic i fan un tema alt.country-punk perquè “Take My Money And Run” parla de les diferències entre rics i pobres i tracta els primers de lladres i coses pitjor, des d’una òptica desenfadada i naïf. També és destacable “The Ballad Of Poor John Henry” on tornam a l’optimista influència dels Guthries que us farà esboçar un somriure. “Anti-Social” em recorda una mica als Jayhawks dels començaments, dels ja llunyans temps de “Blue Earth”. La festa retorna amb “Belgium Or Peru” un tema guitarrer i alt.country. I finalment destacar el tema que tanca el disc, una balada a la guitarra i els teclats anomenada “It’s Over” que té un desenvolupament creixent amb influències Wilco.

Si, resumint, les influències dels Guthires, Blue Rodeo, Jayhawks, Okkervil River i Wilco no us convèncen per escoltar aquest treball, senyal que tu i jo, definitivament, no vibram per la mateixa música.