http://www.markmandeville.com/

Com saps que un disc t’ha agradat per damunt els altres? No per lo rompedor que és, no perquè la premsa especialitzada el marca com lo més de lo més, no perquè t’ho digui un connaisseur. Jo opin que quan passen els mesos i segueix al reproductor del cotxe i a les preferències del reproductor de MP3 i per suposat el tens copiat a tots els PCs per on passes. Un enganxe d’aquests és el que he tengut amb el nou treball de Mark Mandeville.

Crec que Mark Mandeville amaga un secret i és el de fer les coses aparentment senzilles. Rere l’aparença de disc d’una sonoritat country clàssica s’amaguen unes melodies que t’impregnen, te calen com la pluja fina fins de sobte estàs ben moll. Mandeville ja havia demostrar amb els seus anteriors treballs com a The Accident That Led Me To The World i, sobretot, amb el seu anterior disc en solitari, que era un gran trovador, però l’encert de Old Constitution és haver format una banda al complet en la que hi ha la seva habitual parella Raianne Richards als cors i baix, el guitarrista Zach Peckham que realment afegeix una paleta de colors acollonant i Dylan S. Clark a la bateria. Junts han aconseguit sonar com una banda de so Nashville extraordinària, tot i que provinents de Massachusetts ben lluny del centre espiritual del country americà.

Aquí i allà aquest disc em recorda John Prine, Kris Kristofferson, els Creekdippers de’n Mark Olson, Bonnie Prince Billy i molt molt molt al primer disc de Ryan Adams post-Whiskeytown, aquell gran Heartbreaker ja llunyà en el temps.

Si entram a destripar el disc aquest arrenca amb la rítmica Ted Kaczynski Blues, un tema que sóna més a rock de carretera que a blues. La segueix Land Of Plenty un d’aquests temes que vénen per quedar-se, hímnica i arrelada canço folk. El festival de grans temes segueix amb Underneath The Costs un dels millors del disc i un treball de pedal-steel considerable. A aquestes alçades no pots més que rendir-te davant les tornades que composa Mandeville. El disc continua a gran nivell però la següent obra mestra arriba amb No More Feeling. Quin tema! Sensible i captivador. Mandeville te una faciltat per composar temes universals i una veu privilegiada i en aquest elegíac tema ho desplega tot amb un toc elèctric que es va fent gran a mesura que avança. Per ventura el darrer terç del disc perd una mica de força, però encara ens queda una joia per descobrir i és el darrer tema, Sleep When You’re Dead, un tema vitalista i reivindicatiu per acabar un magnífic disc.

Seria ideal que Mark Mandeville no abandonàs aquesta formació de quartet electro-acústic, crec que és la formació ideal perquè surti tot el que aquest jove cantautor de la costa est tregui tot aquest art que du a dins. És extrany que un compositor com ell segueixi al costat més independent de la música auto-publicant-se els treballs, auto-gestionant-se les gires i posant en marxa iniciatives tan curioses com els Walking Tours. Tan de bo pegui el bot a Europa i poguem gaudir un dia del seu directe.

http://www.theparsonredheads.com

Ha hagut de passar-ne una de molt grossa per treure les recomanacions de discs de la letargia en què es trobava. Aquest esdeveniment no és altre que l’aparició del segon llarga durada de la banda nostra banda més estimada: The Parson Red Heads.

Moltes coses han passat des d’aquell primer i extraordinari disc King Giraffe (2007). La banda ha sofert canvis importants. Ja no són aquell immens col·lectiu que es vestia tot de blanc i arribava a col·locar nou persones en escena; ja no hi ha entre els seus membres alguns il·lustres músics de l’escena angelina com Raymond Richards (The Idaho Falls) o Andrew Creighton i Aaron Ballard (The World Record), entre d’altres (tot i que sí participen a l’enregistrament del disc); fins i tot, ja no podem comptar The Parson Red Heads com a una de les excitants bandes de rock de L.A. perquè s’han mudat a Portland (Oregon), de fet el seu lloc d’origen.

Molts canvis que ben segur han tengut influència en aquest nou disc Yearling (2011, Arena Rock) on es fa palès un canvi radical respecte King Giraffe, un canvi que no és negatiu en absolut sinó totalment congruent en l’evolució de la banda que ja podíem intuir a través dels diversos EPs que havien publicat aquests anys.

Yearling és abans de res un disc grandiós, un disc que ha passat des de la primera escolta a ocupar un lloc privilegiats al nostre particular museu del rock americà. I això és sobretot gràcies al seu indiscutible líder i alma-mater Evan Way. Evan és clarament un dels millors compositors dels nostres dies i Yearling el troba en un moment de maduresa (tot i que no arriba a la trentena d’anys!) extraordinari, ideal.

Comparant Yearling amb King Giraffe podríem dir que si K.G. era un disc que representava L.A., Yearling pot representar perfectament San Francisco. És un disc hippy, ple de referències a l’amor com a força universal i troba més semblances amb Buffalo Springfield o Crosby Stills Nash & Young que amb el rollo més glammy de L.A.

Però sobretot Yearling és un disc que vessa per la qualitat de les seves cançons. Moltes d’elles ja les havíem pogut conèixer els seguidors de la banda (Burning Up The Sky, When You Love Somebody, Time Is Running Out) però descobrim noves gemmes marca de la casa com Seven Years Ago, Banking On The Sun (un final de disc apoteòsic que em recorda molt al malaurat Chris Bell de Big Star) o Unemotional (la meva preferida). El disc conté a més dues apreciables aportacions a càrrec de Sam Fowles d’un estil proper al de George Harrison.

Sense cap dubte vos recomanam aquest disc perquè l’escolteu les horabaixes del mes d’agost mentre el sol cobreix de colors rogencs el paisatge. Vos deixam amb el primer vídeoclip del disc, un vídeo on descobrireu quant d’entranyables i quant de talent s’amaga als Parson Red Heads i, musicalment, Seven Years Ago és un tema que representa a la perfecció l’ànima de Yearling.

http://www.myspace.com/frankel

Si bussejau per la web trobareu la crítica que vaig fer el seu dia del primer disc de Frankel. Han passat tres anys i tenim aquí el seu segon llarga durada, i val a dir que la millora és espectacular. Frankel, àlies de l’home de nas prominent Michael Orendy, ha facturat un disc preciós, un disc ple de melodies suaus i agradables, acompanyat dels seus moments de pur power-pop. Frankel és el més semblant a Elliott Smith que he sentit des del traspàs d’aquell àngel caigut del pop que tants bons discs va facturar als anys 90. A part d’aquesta referència, cal dir que quant al ritme i l’estil de composar em recorda força a un dels artistes del moment com és Cass McCombs.

Potser el punt clau que diferencia els dos discs és que per aquest segon treball, Frankel no ha pretès ésser qui no és, ans al contrari, amb el mínim necessari, veu, guitarra acústica i piano, ha aconseguit treure el més pur del que porta a dins. Crec que es just parlar de la impecable producció i de lo genial que sona el disc.

A “Anonymity Is The New Fame” (Autumn Tone, 2009) hi ha temes realment espectaculars com el que obre i dóna nom al disc, o com Faux Science, perla power-popera imperdible, però en el que supera àmpliament al seu predecessor és en els temes més tranquils. Recorda mimèticament a Elliott Smith, com dèiem, a la bonica Nowhere, un d’aquests exemples de cançó riu que va suaument fluint amb zones més tranquil·les i alguns ràpids. Igual de senzilla i impressionant és Weather Balloon on les veus són genials. Weary Mind no desentona i és un sorprenent country western. Podria seguir perquè la resta de temes segueixen a gran altura. De la resta em qued amb Comfortable i When I Grow Up.

Superrecomanat.

Vos deix amb una versió acústica i en directe del tema que dóna nom al disc:

http://www.myspace.com/blueberryweb

Ja era hora que poguéssim tenir entre mans aquest disc! Si sou seguidors de la banda catalana des del temps d’aquell magnífic disc de country-rock fresc com era “Thanks” (2006, Lucinda) vos haureu menjat les ungles com jo pel temps que ha passat entre aquell il·lussionant aventura islandesa de la banda per enregistrar el disc i la seva publicació. Més de dos anys de temps que delaten les dificultats d’una banda del nostre país per editar un CD. És tan complicat! Però lo important és que ha acabat bé i tots els que volguem podem tenir una còpia d’aquest “Giants” (2009, Lucinda) a les mans.

Escoltant-ho un es demana com és possible que una banda canvií tant per seguir sent la mateixa. M’explicaré. Com deia abans, “Thanks” era un recital de bon rock-americà en l’onda de Tom Petty, mentre que aquí no trobam ni rastre d’allò, que es veu substituït per un pop elegant i sofisticat i tot lo contrari a espontani, és a dir, pensat i estudiat. De fet a les primeres escoltes em va costar adaptar-me al canvi, però després de diverses escoltes i fixant-me ben bé en els detalls, he acabat per caure seduït per aquest disc.

Comentar que la banda sona sòlida, que na Maria Bennàssar (la cantant pollencina del grup) canta més segura i millor. El disc arrenca amb un dels seus millors temes, una wilconiana BCN amb un treball de tota la banda als compasos inicials que deixa boca-badat. Quina passada. Quan entra la delicada veu de na Maria i l’acordió sabem que estam davant una petita joia, de les que apreciarem quan més vegades fruïm. C’Mon és d’aquests temes que s’enganxa amb una tornada infecciosa. Més endavant arriba Pornstar, que és el primer single i que, en canvi, no em crida massa l’atenció. Ben al contrari que el tema que s’amaga just al darrere, Anytime, una meravella un poc massa deutora al principi de Dear Prudence dels Beatles, però que com un fillet, creix i es fa independent i millora a mesura que es fa gran fins arribar a una tornada màgica. Freaks és una altra bonica cançó, de caire melancòlic, que té un aire com a cançó de dona que ha perdut el seu marit en alta mar. Té quelcom d’irlandès. L’altra cançó que queda enganxada al cap és Giants amb aquest riff de baix amb tan de swing i amb uns canvis molt ben parits i amb uns gran coros. Preciosa. Tanca el disc una altra inoblidable melodia que sota el títol de Man Of The Year ens permet veure un registre de veu diferent de na Maria Bennàssar. Comença com una cançó íntima de na Maria, sola al piano i quan ens convenç que la cançó està genial com està, un crescendo amb tota la banda et posa les dents llargues. Hi ha un ultimíssim tema amagat al final que ve a ser una versió instrumental del home de l’any.

Balanç. Un grandíssim disc que cal jutjar per ell mateix i no en relació a l’anterior. Personalment només dos emperons: perquè no han posat més cançons cantades a duo entre el guitarrista Ivo Iglesias i Maria? Són genials les del primer disc. I segon, Blueberry Hill està demostrat que són una gran banda de rock. A més, en aquest disc, demostren que també ho són de pop. Serà possible que en un proper enregistrament trobin un punt mig?

Actuació de Blueberry Hill al programa Ànima del Canal 33:

Un dels concerts que hem organitzat i que més ens ha tocat la fibra fou el del cantautor canadenc Hayden. És molt mal d’assimilar que aquest veritable geni sigui tan desconegut. La seva figura com a singer-songwriter hauria d’estar a l’altura d’altres companys de generació molt més reconeguts i venerats que  ell (cas de Jeff Tweedy, Will Oldham o M Ward per posar alguns exemples). Crec que aquest sentiment és compartit per tots aquells que pogueren gaudir del seu màgic concert del Xesc Forteza. Bé, doncs, si en aquell moment ens presentava (en exclusiva i tot just un mes abans del seu llençament) el disc “In Field & Town”, enguany ha aparegut un nou disc, cosa força extraordinària ja que Hayden no és precisament un artista prolìfic.

Aquest nou disc, “The Place Where We Lived” (2009, Hardwood Records), contràriament a l’anterior, opta de vell nou per uns sons acústics i intimistes, els territoris on Hayden es demostra més còmode. I que consti que en cap cas això no suposa una renúncia a les melodies més animades, sinó que senzillament el disc té una factura artesanal i d’artista en solitari que es pot presentar en directe amb una acústica, un piano i una privilegiada veu com la del canadenc.

El disc s’obre precisament amb la cançó que dóna títol al disc i és una de les tornades més melòdiques i màgiques de Hayden. Ens fa pensar en una nit d’estiu al voltants d’una foganya als boscs més recòndits del salvatge Canadà. És molt bella, cristal·lina i melanconiosa. A Disappear la melodia del piano, molt acompassada, pareix que ens acompanya per un laberint sonor amb extranyes derivacions que van de Neil Young al flamenc… tranquils que quasi no es nota Més endavant no podràs evitar enamorar-te’n de When The Night Came And Took Us, una cançó només a piano i veu com només Hayden sap fer. Contrasta amb la immediatament posterior i animada Let’s Break Up, un tema molt més adornat amb instrumentació country. Però atenció que per a country el tema que ens espera a continuació The Valley un tema instrumental a base de pedal-steel guitar, banjo i harmònica. És Dilapidated Heart un d’aquest temes creixents, que comença poc a poc i es va donant forma a mesura que passa, se podria dir que és el moment èpic del disc. De preciosa he de classificar Never Lonely, senzilla i adornada melodia on de nou la pedal-steel (per cert a càrrec d’un gran cantautor i músic com és Dale Murray, antic component de The Guthries).

És de ressenyar la bonica portada del disc, que reflecteix bé el que hi trobam. Al bell mig d’un gelat paisatge del Canadà, unes lletres a colors vius, com destacant que no tot és blancor i fred, composen el nom de Hayden. Ara per ara, sembla que no es prepara cap nova vinguda del canadenc a l’antic continent, però no dubteu que si en el futur torna, procurarem que vengui a casa nostra a presentar-nos aquest immens disc.

A manca de videoclip d’aquest nou disc, vos deix un clip de Worth Of Your Esteem, acompanyat de la banda Cuff The Duke i que apareixia al seu anterior treball:

Deia al meu blog personal que Attic Lights són la millor banda del món. Esper que estengueu doncs lo molt que m’ha costat atacar aquesta crítica, perquè des del principi estic rendit a ells, no puc, per molt que ho intenti, ésser objectiu.

Attic Lights és una banda de Glasgow. La seva música té dues influències fonamentals: Teenage Fanclub i The Zombies. La primera és la banda de capçalera de tota una nova generació del rock escocès: guitarres afilades, harmonies vocals i grans veus. Els segons, també escocesos, són una banda mítica dels seixanta que reunia en un sol concepte l’actitud rock dels Stones i les melodies pop dels Beatles, tot afegint unes mesurades dosis de psicodèlia. Tot ben remenat i passat pel sedaçs d’uns compositors de pop brillantíssims i amb una frescura “juvenil” que recorda als primers Beatles: Attic Lights. Hi ha molts més grups escocesos que tenen un talent impressionant ara mateix, grups joves amb moltes ganes de menjar-se el món, però ningú no es pot comparar a Noel, Tim, Jamie, Colin i Kev.

Si el que vos agraden són les ànimes torturades, les atmosferes opressives… la cançó d’autor autocomplaent… fugiu per cames perquè el que Attic Lights ofereixen és la dolçor d’un matí càlid i refrescant de primavera. El teu dia se pot girar com un calcetí si et deixes dur pel seu encant.

“Friday Night Lights” (Island Records) és tot just el primer llarga durada dels Attics i és un disc de molt bella factura. Els Attics han estat en mans de Freddie McDonnald (BMX Bandits, Teenage Fanclub) i els meus temors inicials que el seu so una mica “rude” quedàs polit al disc s’han esvaït. Efectivament han polit el seu so, però en línies generals això no els ha restat gens de la força original, cosa que parla bé de la feina de producció. La majoria dels temes que conformen el disc ja els coneixíem, fos perquè apareixien als seus EPs i singles o fos perquè els varen tocar a la seva actuació de Mallorca.

Els únics realment nous són “Send Those Dark Eyes This Way”, una bonica balada al piano i el hit immediat “Walkie Talkie”, un tema per ballar com un posseït. Dels ja coneguts només m’ha decebut una mica la versió de “Wendy” que de tan paròdica com és cal el vídeo per entendre-la, no basta amb l’audio. Per contra, un tema que no destacava dels EPs com “Winter On” tanca ara de forma magnífica aquest primer treball i deixa amb ganes de molt molt més.

A Pecan Pie ens morim de ganes de tornar a portar-los a l’illa perquè tant els que els vàreu veure com els que vos ho vàreu perdre pogueu gaudir d’aquesta entranyable banda. Tant de bo facem realitat aquest somni.

“Wendy”

En insospitat com de sobte una música pot venir a tu en el millor moment i aportar-te un raig de ternura. Supòs que coneixeu Soulseek. Sabeu que potser teniu una carpeta que se diu “uploads”? Altres usuaris connectats poden deixar-vos música allà. Un bon dia em vaig trobar el disc dels Shivers. A lo millor un altre dia l’hagués eliminada i punt, però aquest cop la vaig escoltar. I fou el millor regal del dia. És romàntic, no? Estic agraït a algú de qui no sé ni tan sols el seu nom d’usuari, però li estic agraït per fer-me aquest regal.

He investigat una mica per poder escriure aquestes línies. The Shivers són un grup de Nova York (hi ha molts més Shivers pel món… em van costar una mica de trobar). El seu frontman i cantautor nom Keith Zarriello i “Breaks To The Moon” és el seu tercer treball.

Diuen a la bio que Keith entrà en el món del rock gràcies a Nirvana i a la Velvet Underground, però només començar el disc queda palès que va deixar aquelles èpoques ben enrere. L’àlbum s’inicia amb la magnífica I Wish I As Never Born, deutora a parts iguales del millor Bowie i dels primers discs de Tom Waits, una petita genialitat amb vocació de clàssic. És només el principi, però és el to del disc. Aquí i allà, entre temes més normals, apareixen obres mestres, cançons boniques, torturades, fermes i intenses com Love Is Good. Crec que la màgia d’aquesta banda està sobretot en el ritme que porten els seus temes, un ritme discretament èpic. Half Invisible és un tema de to western acompanyat d’instrumentacions que fan pensar en una imaginària banda sonora.

El protagonisme vocal el reparteix Keith amb la pianista Jo Schornikow. Ella canta per exemple Feather, un tema on apareixen per primera vegada loops i bases preenregistrades. En la meva opinió no és la seva angelical veu ideal per portar el pes en solitari dels temes, la veu més personal de Keith dóna més matisos a les cançons. Lonely Road és ja un dels més temes preferits de l’any, un d’aquests temes que pareix que sempre han existit. Romàntic sense caure mai en la nyonyeria. Un punt fort en la interpretació vocal de Keith i un tema acústic per escoltar en directe en un bar càlid. En el següent tema, Deserter, interpretat per Jo apareixen noves i insospitades referències, com és el jazz de Chet Baker. I tot seguit la patxanga fa acte de presència amb Hey Mr. Officer!

En definitiva un disc ben variat, que va arribar Déu sap perquè a les meves oïdes i que no puc més que recomanar efusivament.

Fa només un mes que vàrem poder gaudir del concert de Danny & The Champions of the World i ens fa molta il·lussió poder recomanar el seu disc. Si bé el mateix dia del concert els assistents ja el varen poder comprar (i a fe que en varen comprar molts), ara ja ha aparegut oficialment editat pel segell britànic Loose Records.

Una mica d’introducció no està de més.

Danny George Wilson, alma mater d’aquest col·lectiu era fins dates recents més conegut com un dels dos germans Wilson que encapçalaven la banda londinenca Grand Drive (gran banda amb un catàleg súper recomanable, especialment els seus 3 primers treballs). A Grand Drive els mallorquins ja havíem tengut la possibilitat de gaudir dues vegades del seu pop folk de brillants melodies i tons melanconiosos gràcies al Waiting for Waits. I Danny G. Wilson en realitat segueix essent en essència el mateix. Ara que Grand Drive estan (temporalment?) al congelador, s’ha llençat, animat per una colla d’amics a treure endavant un projecte on les seves immediates melodies esdevenen més personals que mai.

Danny & The Champs és allò que es té costum de nomenar supergrup perquè entre els seus integrants trobam destacats membres de diverses bandes de la música britànica. El mateix Danny i el bateria Ben Wiesner vénen de Grand Drive, els germans Robin i Joe Bennett són més coneguts per Goldrush, una altra banda (temporalment?) inactiva que té un disc impressionant anomenat The Heart Is The Place i alhora responsables d’un dels festivals més interessants del panorama britànic, anomenat Truck Festival. A aquests cal afegir membres més o menys estables d’altres bandes com Electric Soft Parade, Brakes o The Magic Numbers i la participació especial de Neal Casal al tema que obre el disc, The Truest Kind.

I passem al disc en sí. Com deiem es tracta de les melodies pop, folk i una mica tristes típiques de’n Danny, però per tenir la idea completa del que és Danny & The Champs s’ha d’afegir la poderosa influència en el resultat final que han tengut els germans Bennett, afegint tota una pàtina de matisos instrumentals molt del seu estil i que meravellosament encaixen a la perfecció en el song-writing de’n Danny. El disc és curt, només vuit temes, però és que no en sobra cap. Tots encaixen a la perfecció. Des del to èpic de The Truest Kind passant per la suavitat optimista de I Still Believe, l’estimulant i creixent The Ghosts And Me cantada encertadament a duo, la melodia de These Days plena d’instruments i de petits detalls fins a la cloenda de to baix Old Tattoo. En tot moment queda clar el moment d’inspiració d’aquest trovador anglès que pren inspiració del gran trovador i tristament looser de les illes, Ronnie Lane i d’una gran banda també dels seixanta i encara més oblidada com és la Incredible String Band.

No puc dir més que aquest és un dels grans discs de l’any.