http://astrolabioband.bandcamp.com/

És un plaer poder escriure quatre línies sobre el primer disc llarga durada d’Astrolabio. Una banda jove i alhora prou experimentada, que ha recorregut ja diverses de les habituals sendes (concursos, gira estatal, etc) però a la que encara els manquen moltes més, especialment les que menen a l’èxit. Astrolabio són, per molt que habituals dels escenaris illencs (existeix això?), uns outsiders. La seva no és una música a la moda. Ni se tiren al rollo comercial d’uns Last Dandys, ni al nou folk independent d’inspiració “americana” que poden representar Petit, L.A. i altres. Lo seu és un rock d’inspiració clarament seixanter amb un especial gust per les guitarres ben renoueres i pels passatges psicodèlics que deixen prou lloc a les improvitzacions i a les anades d’olla quan cal. Inspiracions de MC5, The Beatles -especialment de George Harrison-, Velvet Underground, David Bowie o Los Planetas.

A més Astrolabio són una banda, com diria l’amic Landete, “democràtica”. Els egos de cada un dels membres estan per sota del concepte de la banda. La banda no seria la mateixa sense un dels seus components. Astrolabio són clarament els quatre fantàstics, la primera família de l’indie mallorquí. No entrarem en discusions sobre qui és La Cosa o qui la Dona Invisible, però els marvelites entendreu el concepte.

Després d’un parell de maquetes a la fi ha aparegut el seu primer disc i ha estat en Rafa Rigo, referència imperdible són els seus estudis Urban, qui els ha enregistrat i jo diria més, qui els ha entès i ha sabut portar-los a un camí on un so professional no col·lideix amb la bogeria psicodèlica i noise d’aquests herois locals.

Dit això, el que sempre m’ha enamorat d’Astrolabio és que rere aquest mur sonor hi ha grans, molt grans melodies plenes de la més sana follia. Si bé el disc arrenca amb el seu himne Astrología i altres temes ja coneguts pels seus fans com Debe Haber Siete Niveles, és en nous temes com l’espasmòdica (i mòdica) Vegetales, la power-popera Thelema o la melanconiosa i èpica Flores Muertas on Astrolabio donen el seu màxim. Destaca també Sr. Caballo, veritable himne noise amb el segell marca de la casa i la més psicodèlica Luzazul a ritme de sitar made in Harrison.

Impressionant debut que ens deixa amb la certesa que el proper treball d’Astrolabio serà la confirmació d’una gran banda, sempre i quan segueixin només el seu propi camí sense interferències de la modernitat. Mentre el moment no arriba, el millor que podeu fer és accedir al seu bandcamp i descarregar-vos de forma gratuïta aquest primer treball, fresc i variat, del milloret que s’ha fet a Mallorca en bastant de temps.

http://www.twofingersoffirewater.com

Les coses es mouen al Regne Unit. Two Fingers Of Firewater és una de les bandes sorgides als voltants del petit segell Clubhouse Records, un segell que aposta per la música “americana” feta a les illes. Entre el seu catàleg figuren noms il·lustres com The Redlands Palomino Company, Alan Tyler, The Hi And Lo i un grapat més, entre els quals The Dreaming Spires, però això serà motiu d’un apunt especial quan aparegui el seu disc. Dins aquest interessant catàleg els artistes que més m’han cridat l’atenció són un quintet que es fa dir Two Fingers Of Firewater, un nom que podríem traduir més o menys com “dos dits d’aiguardent” (bastant literalment).

Rere una imatge un tant desendreçada s’amaguen uns músics de molta qualitat. El cantant i autor dels temes Jon Clarke i el multintrumentista Alex Chappelow són els seus puntals i la resta aporten classe i passió, inclòs l’acordió, quasi fix als temes. Fa un parell de mesos que TFOF han publicat el seu segon disc, Songs To Listen To, i és un catàleg impepinable de grans melodies, power-pop amb reminiscències americanes i harmonies vocals. Poden sonar-vos tant a Teenage Fanclub com a Uncle Tupelo o a coetanis amb força èxit actualment com Stornoway. En el catàleg de Songs To Listen To hi ha lloc per a destralades guitarreres com Your Hands o All Echoes Fade amb temes molt més reposats com la inoblidable The Last Train Goes, preciosa balada on la veu de Clarke i l’acordió destaquen com enlloc, o la beatleliana You Went Your Way.

TFOF tenen la pinta de ser una d’aquelles gemmes que de tant en tant ens podem trobar, un grup “verge” que està fent música perquè és allò que més desitgen a la vida i que ho fan amb tanta passió com talent. Un grup en un moment especialment dolç.

TFOF no tenen encara vídeo-clip oficial d’aquest segon treball, potser és qüestió de dies, però han publicat un curiós muntatge on se’ls pot veure en ple enregistrament d’aquest disc.

http://www.danielahearn.com

Els nostres habituals lectors ja sabran que si una cosa ens dóna gust és trobar artistes desconeguts al gran públic als quals trobam gràcies en aquesta xarxa global que és internet. Daniel Ahearn n’és un. I no un qualsevol, és un dels cantautors més encantadors que he tengut el gust de trobar-me. Prové de Brooklyn, a Nova York, on es va donar a conèixer amb la banda Ill Lit, però els darrers anys s’ha mudat a la costa oest i és a Los Angeles on ha trobat l’escena adient on desenvolupar-se com a artista i ha publicat alguns Eps amb més bones intencions que resultats, fins que ha arribat l’hora d’un llarga durada i ha estat quan els ha regalat un meravellós treball.

Long Way Home és una col·lecció impecable de cançons tocades amb el cor, amb convicció, despullades de tot artifici i presentades d’una forma acústica que, en aquest cas, no vol dir de cap manera, senzilla o austera, ans al contrari, és un disc acústic ple d’instruments que sempre estan al servei de la cançó i de la suau veu de Daniel Ahearn. En una de les diverses entrevistes concedides arran de la publicació de Long Way Home, Ahearn comenta que volia fer un disc sobretot maco, un disc que reflectís aquesta nova època de la seva vida que a més s’ha vist transformada amb el naixement del seu fill, potser aquesta era la intenció i maco ho és, molt, però també és un disc a voltes “espectral” o com a mínim, nocturn.

El que si és, és una impecable col·lecció de cançons d’arrels americanes per cantar i per tocar, ideals per un repertori de directe. Per fer-lo Ahearn s’ha envoltat dels amics i de la família. Aquí es troben els seus antics companys de Ill Lit, es troba la seva parella actual i mare del seu fill Mindy Gaspar, una multiinstrumentista amb una veu encisadora o amb Angela Correa, líder de Correatown, una de les bandes de l’actual escena que envolta Echo Park (podeu veure a les dues dones al vídeo de sota).

El primer single del disc ha estat el tema incial I Will Let You Go, inclòs a la banda sonora del film No Strings Attached. Un bon tema però clarament inferior a algunes de les joies de Long Way Home com són Waiting For You To Leave (una de les melodies de l’any, sense dubte), la rítmica Half Crazy o l’himne country Do Not Be Afraid. I n’hi ha més, és un disc a descobrir on cada tema és com un ésser viu que neix, creix i es desenvolupa, donant-te sempre sorpreses agradables.

Escoltau el disc i, si vos agrada, comprau-lo per ajudar l’artista. Per fer-ho hi ha un bandcamp: http://readingsfromwheelingmotel.bandcamp.com/album/long-way-home

I el vídeo promès:

http://www.myspace.com/drdog

Ja deu fer un parell d’anys que un bon amic, un tal Tomeu Gomila, em va dir que escoltàs aquest grup que m’agradaria. M’ho vaig apuntar mentalment (error!) i pensant que després hi pensaria, me va fugir del cap. Ha hagut d’arribar el dia de veure’ls en directe al Primavera Sound d’enguany per fer-me recordar de tot plegat.

Shame shame! Però gràcies a Déu que he arribat a trobar-me amb ells. Quanta raó tenia el meu amic! Ara en sóc fan.

Dr. Dog són una gran banda. “Shame Shame” (Anti, 2010) és ja el seu sisè llarga durada -porten des del 2001 en marxa- i només l’exemple més recent del gran nivell que tenen. El primer que cal dir és que la banda practica un pop-folk amb molta inspiració sixties i les justes gotes de psicodèlia. Dr. Dog està formada per cinc membres i té dos líders. Per una banda està el baixista Toby Leaman i per l’altra el guitarrista Scott McMicken. Les seves personalitats es tradueixen en cançons tan diferents que quasi estam davant de dues bandes. Els temes de Leaman estan més en l’estil dels Humble Pie d’Steve Marriott, amb un punt sempre èpic i roquer. Per la seva banda el misteriós McMicken, sempre amagat darrera d’unes grans ulleres de sol, està més influenciat pels grans cantautors de folk i indie com Ronnie Lane, Gram Parsons o Alex Chilton. McMicken és un d’aquests no-tan-estrany casos en que un bateria ha passat al davant de la formació (com Dave Pirner de Soul Asylum o L.A. de… L.A.).

No és gratuït recordar ara Dave Pirner i és que el tipus de música que fan Dr. Dog em fa recordar una certa època, aquells primers anys d’allò que es va donar en anomenar “americana”, on bandes com Soul Asylum o The Jayhawks eren els reis. No és que sonin com ells, és que hi ha quelcom en el seu so i en la seva actitud que m’ho recorda molt i molt. Ja posats als que sí que em recorden molt és als enyorats Golden Smog on Pirner, Murphy, Louris, Tweedy i Johnson passaven el temps lliure de les seves respectives bandes passant-s’ho bé. I aquesta sensació de passar-s’ho bé la transmeten Dr. Dog.

Per altra banda, en les veus, especialment en els coros, m’han fet recordar els meus estimats Attic Lights, uns altres reis de les melodies vocals. També com amb els escocesos, la producció és molt important per a Dr. Dog. Els discs estan hiperadornats, plens d’instruments i efectes a les veus, molt Beatles en la seva època més psicodèlica.

Per entrem a “Shame Shame” que comença amb Stranger, fantàstic inici, vitalista i èpic a càrrec de Leaman. De la resta de les seves aportacions em qued amb la sofisticada Someday i el tema que tanca i dóna nom al disc, Shame Shame, una gran cançó, de les que van guanyant i creixent. Quant a les aportacions de McMicken -qui per cert té una veu mimètica amb Danny George Wilson- em qued amb la nostàlgica Shadow People, la molt ronnielaneniana Where’d All The Time Go? i la rítmica i ballable Mirror Mirror, una passada.

Seria preciós poder gaudir a Mallorca d’aquesta banda. Jo crec que un dia “cauran”, no?

Com a mostra del seu talent, podeu guaitar aquest vídeoclip:

http://www.myspace.com/stornoway

Ens hauríem de remuntar uns tres anys enrera quan vaig començar a escoltar a aquesta banda d’Oxford, Anglaterra. Era aleshores un dels més prometedors joves grups que sortien d’Anglaterra, més concretament, de la (re)coneguda universitat d’Oxford. Vaig arribar a ells gràcies al gran gust que tenen els organitzadors del festival anglès Truck, que cada estiu té lloc a prop de l’esmenada ciutat universitària anglesa.

A primera escolta em vaig enamorar d’Stornoway. Una instrumentació un tant minimalista i acústica. La inclusió desacomplexada de violins i trompetes, la veu potent, dolça i pastoral del seu líder Brian Briggs -una de les veus dels nostres dies, sense cap dubte-, un refinat sentit de l’humor, molt anglès, i, per damunt de tot, unes cançons com a punys, d’aquelles que només són capaços de fer els més privilegiats. Cançons que van directament al més profund del teu subconscient per quedar-s’hi per sempre.

I han passat uns anys, i hem pogut veure com els al·lots que auto-editaven un single varen començar a tenir més i més públic, a passar de fer un especial per a la BBC Oxford a ser nomenats com la millor nova banda del Regne Unit per la BBC nacional i, finalment, a fitxar per la discogràfica 4AD amb la qual cosa tenim aquí, a la fi, el seu primer llarga durada, “Beachcomber’s Windowsill”.

I no ens podem sentir decebuts. Per al seu debut Stornoway han tirat d’alguns dels millors temes dels seus enregistraments casolans dels darrers anys. Hi apareixen alguns “clàssics” (abusant un poc del terme) com We Are The Battery Human (en la línea de H.G Wells o George Orwell), Here Comes The Blackout (la primera cançó que un servidor va escoltar, meravella acústica), The End Of The Movie (una altra de les meves favorites) o Watching Birds (història real de l’ornitòleg líder de la banda i les seves rareses privades). Llavors trobam els temes que els han catapultat a la seva posició actual, temes que són “bigger than life” com Zorbing, I Saw You Blink i Fuel Up (els tres temes amb que obren el disc i que són tan brutals!). I això no és tot, entre la resta de temes encara trobam alguna joieta com el tema melancòlic i èpic que tanca el disc, Long Distance Lullaby i que recorda al millor dels vells temps d’una banda per a mi tan estimada com Okkervil River, de qui encara no he deixat d’escoltar els seus tres primers discs. Or pur.

Si tot és meravellòs, com així no tenen totes les estrelles? Perquè de 11 temes només n’hi ha 3 que no coneixíem ja els fans, i això és una putada. Com hagués flipat si mos haguessin entregat 10 temes nous! Però haurem d’esperar una miqueta… que no sigui molt please!

Vos deix amb un clip en directe d’ells interpretant I Saw You Blink perquè vos caigui la babeta:

http://www.myspace.com/snowglobe

Seguim recuperant el temps perdut i rescatant discs de l’any passat i em venia molt de gust xerrar-vos d’Snowglobe, un grup americà de Memphis que ja va produir uns discs molt interessants uns anys endarrere i que el 2009 varen publicar un EP preludi del que serà el seu quart llarga durada, cosa que, sigui dit de pas, tampoc no és gaire segur perquè per a un fan, Snowglobe és una banda complicada de seguir. Mai no arribes a saber què passarà… o què ha passat. Però vaja, el que està clar és que aquesta petita col·lecció de cinc cançons sota tan llarg títol és un dels enregistraments que més han perviscut dins la meva banda sonora particular.

Snowglobe és la feliç unió de dos amics músics, Tim Regan i Brad Postlethwaite. Tots dos són molt bons compositors i cantants. Junts fan un folk-pop força psicodèlic. Cada un d’ells té una personalitat fàcilment identificable: Postlethwaite és el més psicodèlic dels dos i el que tira més cap a les anades d’olla, mentre que Regan té uns peus més a prop de terra.

De No Need To Light… (2009, Makeshift Music) dir que pràcticament no té despercidi: Nothing I Can Do em recorda a Bishop Allen; Seems Like és un preciós folk molt ben cantat; Teenage Queen amb tot de sons d’aparetets i un riff de guitarra ben marcat és un single en potència; Get It On és una joia pop, senzillament preciosa i infecciosa com poques; i Ms. June Remastered és un rock orquestrat força èpic que podria recordar a Shearwater. Només Comforted Full Version flaqueja un poc.

Us deix amb un avançament del seu proper disc, la cosa pinta mooolt bé!!! I feu-vos seguidors de Snowglobe. No us decebran!

Darrerament em costa trobar bons discs de rock alternatiu que no em semblin excessivament comercials i acomodaticis o bé insuportablement experimentals. Per sort fa uns mesos va caure a les meves orelles el darrer disc de Brakes, una banda britànica que no inventarà res de nou, però que m’ha donat una bona ració de bons moments amb l’i-pod. Si m’heu vist cap a les 8 del matí caminant per Palma amb els auriculars i bellugant el cap amb cara de xulito, probablement estava escoltant aquest disc.

Brakes (també anomenats Brakesbrakesbrakes) són una banda britànica amb una certa carrera ja, doncs es varen formar el 2003. El seu líder és Eamon Hamilton, qui aporta la seva imposant personalitat al grup. A la resta de la banda trobam algns il·lustres músics britànics com són els germans Tom i Alex White, líders dels famosos brit-popers The Electric Soft Parade. Però no intenteu trobar similituds entre Brakes i The Electric Soft Parade: Brakes és una banda de indie-rock al més pur estil de les que regnaven fa 20 anys.

Aquest reconfortant disc de rock alternatiu arrenca sense concessions amb un super-hit en potència com és Two Shocks, un arrogant tema tan ballable com contundent que remet directament al rock hipnòtic de The Jesus And Mary Chain. Un començament brillant que s’aguanta amb la següent Don’t Take Me To Space (Man) on la referència més directa passen a ser Breeders. Una miqueta més enllà el tema Worry About It Later sorprèn per tenir uns aires una miqueta folkies, mentre que Crash On You és 100% Pixis. Una altra peça sorprenent segueix, és Eternal Return, tema directament punxable en una verbena perquè tothom es posi a ballar line-dancing (flip!). Do You Feel The Same? torna als postulats del rock-indie i remet als pares de la cosa (Big Star, Replacements) i una miqueta als Wilco més intrascendents. Amb Ancient Mysteries tornam a The Jesus & Mary Chain, igual que amb la sostinguda Oh! Forever que també ens podrà recordar a Velvet Underground. Avançam i Hey Hey és pur homenatge a Ramones. I si ja no us esperau res més, els bons de Brakes despedeixen el disc amb un clar homenatge al folk britànic exemplaritzat en Ronnie Lane.

Definitivament, un disc que no descobreix Amèrica sinó que ens la re-descobreix. Gaudiu-lo!

Vídeo-clip per a Hey Hey:

El tercer llarga durada de la banda de pop de Brooklyn Bishop Allen no fa sinó refermar-los com un dels millors noms de la música pop actual. Melodies universals, instrumentació mesurada i boníssimes veus farceixen “Grrr…” (Dead Oceans, 2009). Escoltant aquest disc, es diria que la banda s’ha pres molt en serio el segon disc per a Dead Oceans, subsegell de la gran discogràfica indie dels darrers anys Secretly Canadian (casa de gent com Anthony & The Johnsons, Magnolia Electric Company, Okkervil River i una bona grapada més de noms essencials de la música actual).

Els cants de sirena que podien suposar que Sony hagués emprat música del seu segon disc “The Broken String” (Dead Oceans, 2007) per a un anunci de TV o apareixer en el film “Nick y Nora” sembla que no han tengut un efecte negatiu, sinó que, en tot cas, han forçat les ments creatives de la banda: Christian Rudder i Justin Rice, a prendre’s molt en serio el proper enregistrament. I en que s’ha convertit això: en una col·lecció de temes enfocats en la melodia pop i, potser, un punt més seriosos que al disc anterior -heus ací l’únic emperò que se li pot posar-.

El disc hauria d’arrencar naturalment amb Tiger Tiger, precisament el tema que conclou el disc, pel que té de petita joia poètica que passa més desapercebuda al final de tot, però Bishop Allen ha decidit arrencar amb el tema més imponent, Dimmer, un tema single rítmic, ballable i “molón”. A banda de Dimmer, l’altre tema que m’ha deixat descol·locat i enamorat és South China Moon, preciós i ultra-cool, que et remet a una calorosa nit d’estiu, amb una exagerada i provocadora pronuncia de les “t” finals (night, bright, quite, etc). Un tema molt “de banda” és Dirt On Your News Shoes, bonic folk-pop. Però, en canvi, persisitirà molt més en la memòria de tothom qui l’escolti l’espasmòdica The Ancient Commonsense Of Things, un tema fet per perdurar i ser recordat. La sensual veu de Darbie Nowatka -qui hauria de cantar les veus principals a més temes- omple la tropical True Or False que recorda al bo de Paul Simon dels 80 (dues vegades el mateix dia he recordat aquest menut gran home… modes?), i és que la següent i folkie Rooftop Brawl em recorda, en canvi, a l’època de Simon & Garfunkel (que sí que sí), però més moderna i ballable. He de reconèixer que m’agraden els temes com Don’t Hideaway amb aquest ritme de fer petar els dits i bellugar el cap.

En resum, “Grrr…” és un disc impecable que hauria de situar Bishop Allen al capdemunt del pop, amb referents immediats com The Decemberists o Okkervil River, però en versió lleugera, són un dels grups interessants del panorama, i els podreu veure el 27 d’abril a l’Auditorium cortesia de Pecan Pie.

Us deix amb True Or False, d’una original sessió en una mena de vinoteca, esper que vos animi. Podeu veure tota la sessió al web de Art In The Age.

Art In The Age Presents…Bishop Allen “True or False” Live from Art In The Age on Vimeo.

S’acaba de publicar el segon treball d’Elvis Perkins, artista del qual és inevitable recordar que és el fill del malograt actor Anthony Perkins. Contra altres opinions que podreu llegit aquí i allà, crec que aquest segon treball, titulat amb el mateix nom que coneixem el grup, és a dir “Elvis Perkins In Dearland” (XL, 2009), supera amb escreix aquell primer i prometedor “Ash Wednesday” (XL, 2007).  Record que a la crítica que fèrem en aquell moment comentàvem que si bé el disc patia d’una certa irregularitat, en canvi el seu directe convencia 100%. Doncs aquest disc, en tot, recorda molt més al que és un directe de la banda d’Elvis Perkins.

Les referències estilístiques als grans cantautors del folk americà dels 60 i 70: Bon Dylan, Leonard Cohen, Tom Waits, o, fins i tot, Paul Simon, continuen i es refermen. Referències que no fa més que reforçar el mateix Elvis amb la seva imatge d’intel·lectual post-universitari (ulleretes a lo Lennon, bufanda de punt, etc.) i és que Elvis és sobretot un novaiorquès universal, d’aquests que agraden tant de visitar el vell continent (París, Londres, Berlín) a l’estil de Woody Allen.

Però xerrem de música. En principi no trobareu gaires diferències entre el seu primer treball i aquest que ara presenta. Si de cas, una producció més crua, que fa la sensació de tenir-lo a casa tocant, un toc una mica més camperol que l’aproxima de tant en tant a The Band, però en essencia, el mateix Elvis del primer disc. Quant als temes, l’inicial i primer single Shampoo és brillant, un dels millors temes de folk-rock de l’any, segur. Segueix la intranscendent, per bé que destacada tornada de referències tropicals, Hey, un bonic contrapunt a la serietat que ens té acostumats. M’agrada també la declarativa I Heard Your Voice In Dresden per lo que té d’emblemàtica amb aquests udols característics i un aire un xic a espiritual. El nivell no baixa amb Send My Fond Regards To Lonelyville, un tema que sembla ideal per començar un concert intimista. Amb I’ll Be Arriving, plena de sorolls, s’acosta a Tom Waits. Amb Chains Chains Chains confirmam una banda i un cantautor en estat de gràcia, les mil i una referències convertides en quelcom d’únic (Tim Hardin i Fred Neil també sonen per aquí). El festival no atura amb Doomsday, un tema positiu a pesar del títol i que em fa pensar en una mena de comitiva d’inauguració de l’arribada del ferrocarril a un remot poblet de l’Oest (a sota el podeu veure en vídeo, què en pensau?). Un parell de temes més que no desmereixen i una clausura del disc amb la suavitat de How’s Forever Been Baby.

Seria molt xulo poder tornar a veure Elvis Perkins ara. Està en un moment de gràcia. I seria molt guapo pensar en ell tocant a Mallorca… ja veurem!

“Doomsday” d’Elvis Perkins (Gold Room Session)

Una de les moltes bandes sorgides els darrers anys de l’escena underground angelina són The Monolators. Els caps visibles de la banda són el matrimoni format per Eli Chartkoff a les veus i guitarres i Mary Chartkoff a la bateria. La banda es completa amb altres persones tot completant una formació clàssica de rock. Don’t Dance (Monolator Music/Ninja Star, 2008) és el tercer llarga durada de la seva carrera i el més reeixit fins a la data. La banda de L.A. ha donat una mica de cera al seu so “lletjós”, però aconseguint al mateix temps no perdre ni l’espontaneïtat ni aquells punts clau que els converteixen en una banda que dóna gust escoltar.

I quines són aquestes claus?

Primer un estil descaradament “cool” que passa per mesclar el so del rock’n'roll dels anys 50 amb el punk de la costa oest americana d’entredècades 70/80 i un so més contemporani. Tot això des d’una òptica totalment lúdica i ballable (contra lo que diu el títol del disc) i una màxima: estam aquí per passar-nos-ho bé.

Se nota molt que darrera la taula de l’estudi ha estat el savi Raymond Richards (Idaho Falls, Mojave 3, Parson Red Heads) que és el responsable d’haver aconseguit aquest so tan polit que sense cap complex mescla folk, rock, punk, surf i ska.

Màxim protagonisme també per a la veu de l’espigat líder, el carismàtic Eli Chartkoff, una veu que ens recorda a un Johnny Rotten menys mal lletós però que manté aquesta sensació que si estàs a primera fila acabaràs regat de la seva saliva.

Dels temes destacaria l’opertura rítmica i percussiva de “I Must Be Dreaming”, “Don’t Dance”, “Hearts Going Steady”, “CA 3A 569″ (la història d’un robot enamorat d’una humana) i “Duchess”. Potser només sobra la versió “electrònica” o “disco” de “Don’t Dance” que tanca el disc, una raresa que no aporta més que una nota freak, en, per la resta, un disc realment fresc i ballable.

Per cert, m’encanten les lletres incomplensibles, lleugeres i sofisticades dels Monolators (a sota un exemple de “Hearts Going Steady”). Aquesta banda hauria de tenir un bon grapat de seguidors a Mallorca. Sé perquè ho dic!

Elevator elevator elevator won’t you ever ever come?
I’m up on four with the home décor and she’s back down on one
Women’s shoes and lipstick tubes and curtains by the rung
I spend my days in an endless haze and it makes me come undone

Abans de tancar la crítica recomanar-vos que si voleu fer-vos amb algun treball dels Monolators ben bé podríeu començar pel seu Ep de 2007 Train, una autèntica bomba de punk ballable amb els temes “You Look Good On The Train” o “Eagle Fighting Zebra“. Trallazos que no se poden escoltar asseguts.

I per acabar vos deix amb vídeo de directe on se pot apreciar força bé la locura dels Monolators: