http://www.myspace.com/cassmccombs

A finals d’any va ser quan vaig sentir parlar per primera vegada d’aquest cantautor americà. Va ser al bloc de’n Joan Cabot, que el destacava com de lo milloret que havia vist al festival francès Les Trans Musicales. Quan es Joan diu quelcom com “uno de los mejores compositores americanos del momento” hi ha que parar atenció perquè no ho diu de bades!

Catacombs (2009, Domino) no és sinó el darrer llarga durada de McCombs, qui, en realitat, porta ja mitja dècada en actiu i dos discs més en el seu compte. Lo primer que enganxa de McCombs és la veu, clara però amb un petit punt de languidesa. No és una veu personal com les d’altres cantautors, és més, si sorprèn és per la seva claretat, però té un punt. De fet, aquesta és la paraula que em ve al cap tota l’estona: en Cass McCombs té un punt. Les seves cançons enganxen perquè són absolutament cantables, fins a cert punt són estàndard, però tenen un puntet. Musicalment Catacombs és un disc bàsicament melòdic amb un punt de melancolia. Per fer una comparança criticable diríem que recorda una mica a Chris Isaak. La banda que l’acompanya no deixa de ser un simple acompanyament que pareix molt típic de músics d’estudi, cosa que confirma lo que en Joan Cabot va trobar en directe.

Si entram al disc comença amb Dreams-Come-True-Girl, un dels temes estrella que defineix perfectament aquestes atmosferes “soft”, “lànguides”, en un tema que té una miqueta d’aire a blues de teatre-bar sorgit de la imaginació de David Lynch. Aquest clima domina tot l’enregistrament, on trobam, puntualment, temes que sorgeixen pel seu talent, per la seva melodia, una mica per sobre de la resta. Exemples: Don’t Vote, irònica i al·leccionadora; Harmonia me recorda molt a Ferraby Lionheart, un altre jove monstre del que xerraré ben aviat; Lionkiller Got Married és pel seu ritme contundent i sincopat el tema que més se surt del to general del disc. N’hi ha més, personalment em qued amb Jonesy Boy, potser menys personal que d’altres, amb un to molt Beatles època Let It Be i realment enganxívola. A One Way To Go s’embarca en un tema molt més folk i lluminós que la resta del disc, un tema on em recorda als germans Avett, un tema molt bonic que tanca aquest disc.

Atenció als interessats. Aquest disc de McCombs sembla trencar amb els anteriors, més roquers, cosa totalment desapareguda a Catacombs. Només perquè no us agafi desprevinguts!

Vos deix amb That’s That, un tema del seu anterior treball:

Aquest segon enregistrament d’Oliva Trencada pren la forma de llibre-disc-DVD amb un motiu molt concret: musicar poemes de la poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà en el cinquantè aniversari de la seva desaparició. En principi sembla un arriscat format pel que tot just és el segon llarga durada de la banda encapçalada per Pep Toni Ferrer, ja que per un costat es publica en un format agosarat i, per altra banda, suposa la submissió de les composicions, no tan sols a unes lletres escrites fa gairebé un segle, sinó musicalment adaptades a una ambientació específica que ha de ser versemblant amb el poemari adaptat. I com se n’ha sortit, en la meva opinió? Doncs molt bé!

Per començar, en aquest enregistrament queda ben palès que hi ha una banda ben formada i sòlida, per altra banda Pep Toni ha trobat la seva veu (que a estones és com un lament de va i vé que pareixen ones que reboten contra la costa rocosa), i la producció, el so, està perfectament equilibrat. És un enregistrament que troba Oliva Trencada en un punt de maduració molt superior al de “La música de la Calma” (Fona, 2007).

Entrant a parlar del contingut, certament la poesia de Maria Antònia Salvà és interessant. Els temes que hi trobam tenen a veure amb la pagesia d’aquella època; un mode de vida dur, de contacte directe amb una naturalesa que podia ser generosa o cruel, però que, en qualsevol cas, marca fermament la vida de les persones que en vivien, d’ella. És una poesia nostàlgica i onírica. Les músiques composades per Oliva Trencada s’han d’adaptar en aquest entorn i ho fan a la perfecció. Un folk mallorquí, més folk i més mallorquí que mai, perfectament assimilades les bases musicals de la tradició anglosaxona que Pep Toni Ferrer porta a dins. Dir ben clarament que dins d’aquest disc trobarem alguns dels temes que ben segur passaran a formar part del seu millor cançoner, però per contra, indefectiblement han desaparegut trets d’Oliva Trencada que apreci molt i que aquí, evidentment no hi són. Estic parlant d’aquesta vessant de cantautor de l’actualitat mallorquina/palmesana, vista amb un ull entre innocent i entremaliat, i aquest punt un xic naïf, fins i tot m’atreviria a dir, un xic “manga”, i, com no, del component més “rock”. Malauradament, aquests aspectes han desaparegut en aquest enregistrament… podríem dir que “per exigències del guió”.

Però com deia abans, hi ha un bon grapat de cançons que no m’estaré de dir que són senzillament brillants. Arrenca el disc amb un “El bé de l’aigua”, amb una fronterera melodia que recorda a aquell extraordinari grup anglès que es deia Lincoln, algú sap que se’n va fer? Potser el tema que em té més enamorat és “No-Ni-Nó”, amb una melodia preciosa, uns dels millors temes bressol que mai he escoltat, una bonica cançó on si arribam a albirar aquest component naïf del que parlava. Igualment meravellosa és la tornada 100% mallorquina de “Casa Pagesa”, un altre dels encerts del disc portada, amb va-i-vé, per una melodia al piano. “Enigma” és també fantàstica i una oportunitat per a tota la banda de lluir-se, un d’aquests temes que demana a crits ésser tocat en directe i deixar-se anar més enllà d’on s’arriba en l’enregistrament, pot convertir-se en el moment Crazy Horse d’un concert! “Lluneta de pagès”, tema que dóna nom al disc, és una tornada molt apreciable que encisa pel que té de balada western, amb xiuleig a lo Morricone inclosa. Certament la darrera part del disc és una mica ensopida i no arriba a l’altíssim nivell dels temes que hem destacat.

Tornant al principi, ja vos deia que aquest ambiciós projecte consta d’un CD -que és el que hem revisat aquí-, un llibre amb els poemes, acompanyat d’unes boniques il·lustracions, i un DVD d’un concert d’Oliva Trencada amb col·laboració de l’escriptora Maria Antònia Oliver. Aquest producte el podeu adquirir a través de la web de Fona, però existeix una edició de només el CD que podeu comprar directament de les mans dels artistes als seus concerts.

Aplaudim aquest CD però ens quedem amb les ganes d’un proper producte on Oliva Trencada en sigui l’autor total!

“El bé de l’aigua” en directe a Heliogàbal

Que aquest sigui el primer disc d’una banda no ha estat mai tan extrany com en aquest cas. Quants d’anys fa que toquen Petit? Tres? Quatre? Record el primer concert que els vaig veure al Lisboa on Joan Castells -aka Joan Petit- es feia acompanyar de Pep Toni Ferrer (ara Oliva Trencada), Kike Pérez i Michael Mesquida, tots ell (re)coneguts músics de l’escena rock mallorquina. És cert que pel camí va aparèixer un testimoni d’aquella època en forma d’EP artesanal: “Soulsaver Bird”. Tot i les grans crítiques que rebia Petit en aquells primers mesos amb participacions a concursos, amb bons resultats per cert, els temps han estats difícils per a Petit, de forma que la banda ha sofert diverses destruccions i reconstruccions i l’estabilitat de la formació sempre sembla penjar d’un fil. I enmig d’aquest complicat procés la persistència de Joan Castells ha permès que finalment el primer llarga durada veiés la llum.

I, fins a cert punt sorprenetment, és un gran disc. Les composicions de Petit sempre han estat molt bones, sempre han estat lo millor. Castells té un talent especial per a les cançons, un talent que molts músics més experimentats no tendran mai, el talent del veritable cantautor. Entrant a parlar del disc, té un so homogeni, amb una instrumentació molt mesurada, mai parca. Les múltiples influències convergeixen en un producte que no és ni un disc de rock americà, ni un disc de cantautor, és com un disc d’una banda imaginària que estigués ja de tornada després d’haver passat una època de rock directe i canyer, després d’haver-se prostituït a fer un disc pop a la moda i que finalment treu un disc que deixa testimoni del que realment volen dir… però és un primer disc! És molt difícil parlar-ne…

“Faster” és exemplar: rock’n'roll furiós i distorsionat, i delicadesa i mesura alhora, i melodia, molta melodia. “Empty”, en canvi, potser sobra. És testimoni de la primera època i tot i que ja no se sembla a qui era fa 3 anys, potser queda anacrònica dins aquest treball. “People In Love” és tot el contrari, és el que són Petit en el moment d’enregistrar el disc: un grup en evolució que troba nous sons més enllà del folk-rock d’arrels americanes i juga amb saviesa amb el llegat britànic. “Sixteen” amb una bonica melodia de piano és una altra brillant cançó que no tothom seria capaç de crear; mentre que “Just Enough”, també al piano, melanconiosa ella, és una cançó feta perquè la canti una veu femenina. En Joan hauria de convidar na Lisa Germano per cantar-la. Pop i rock se donen de la mà a “Seeds” com una promesa de ser un d’aquests temes que en directe tota la banda disfruta de cantar i tocar. I “Flatspin” és un preciós tancament per aquest primer disc, acústica i pelada, atmosfèrica.

Sincerament pens que aquest és millor disc del que Petit podia oferir. És un gran disc. Si la formació actual amb Llorenç Rosselló a la guitarra, Gaspar Reixach al baix i Bernat Company a la bateria s’estabilitza finalment i comencen a tocar amb regularitat, aleshores potser siguin certes aquestes esperances que tants crítics músicals i periodistes especialitzats hi han dipositat. Veurem què passa! Mentrestant el que està ben clar és que “Loveshines Firefly” és el millor disc que ha vist la llum enguany a Mallorca.

“People In Love”

David Vandervelde fou un dels artistes revelació de l’any passat. Aquell interessantíssim “The Moonstation House Band” (2007, Secretly Canadian) ens revelava aquest home com una màquina a tota potència de glam-rock. Una revitalització tan insospitada com benvinguda. Si aquell disc ens portà de tornada els millors temps de Bowie o T.Rex, aquest segon treball del nord-americà ens ha tornat a agafar de peu girat.

“Waiting For The Sunrise” (2008, Secretly Canadian) és, també, una mirada enrere, però aquest cop les reminiscències vénen d’altres orígens. Sorprenent i màgicament, Vandervelde s’ha basat, sobretot, en Ron Wood. No és, ja en parlarem, la única referència, però és, de totes les influències presents, la de Wood la que més m’ha sorprès i més il·lussió m’ha fet trobar. El conegut guitarrista dels Rolling Stones és molt menys conegut com a cantautor a la seva època dels Faces (amb Ronnie Lane i Rod Steward) i com a cantautor en solitari, amb una irregular carrera de la que se poden rescatar alguns enregistraments com l’imprescindible “I’ve Got My Own Album To Do” (1974, Warner), disc de qui Jay Farrar ja va rescatar Mystifies Me per al primer disc de Son Volt l’any 1995. Però seria injust etiquetar David Vandervelde com a “revival” per lo de peyoratiu de l’expressió. No, Vandervelde és un autor de cançons extraordinari i la seva una opció perfectament vàlida.

Entrant en el disc, la sonoritat barroca del sobrecarregat primer enregistrament ha deixat lloc a una producció molt més continguda, sovint fins i tot acústica i molt polida. I Will Be Fine és potser el tema més “soul” del disc, amb una melodia psicodèlica al piano. Preferesc molt més California Breezee, un tema composat pel seu aliat i ex-Wilco Jay Bennett. Amb Hit The Road torna el Vandervelde més electrificat, amplificat i atmosfèric. Old Turns és potser l’exemple més flagrant de manlleu a Ron Wood, mentre que la preciosa Someone Like You pren coses de Neil Young i és el revival més descarat que he escoltat fins a la data dels entranyables Jayhawks. Més endavant apareix un tema que repèn el so més elegant de T.Rex, Cryin’ Like The Rain, mentre que a Need For You són Crosby, Stills & Nash qui et vénen al cap, i Neil Young apareix com un ens intangible a Lyin’ In Bed.

Males crítiques ha rebut aquest disc en la majoria de mitjans, però a mi amb la seva primera part del disc em va deixar atrapat. Cert és que no és un disc redó, però la trilogia Someone Like You, Hit The Road i Califormia Breezee són dels meus temes preferits d’enguany!

Als països catalans hi ha sàvia nova per a la música folk. I es tracta d’un seguit d’artistes que abans de res són uns desacomplexats perquè canten en català, però no tenen la més mínima intenció de plegar-se als desitjos de manipulació política ni artística. Segurament ni els artistes i ni el públic “estàndard” del folk en català se n’adonaria, però hi són i amb talent aconsegueixen una renovació. A Mallorca tenim la punta de llança de n’Oliva Trencada, al país valencià tenim al rocker Senior (que està a punt de publicar disc) i de la Catalunya vella ens arriba Issac Ulam, nom rere el qual s’amaga no només el seu líder i cantautor, sinó tota una banda entre qui es compta el també gironí Jose Domingo (de qui hem pogut gaudir diverses vegades a la nostra illa).

La proposta que Isaac Ulam ens fa en aquest primer treball “En els prats més llunyans” és arriscada i personal. Un disc de folk americà i de cançó d’autor, molt arrelat en el bo i millor dels seixanta i setanta (Cohen, Neil, Kristofferson, Buckley, Drake,…), amb aquell punt hippie, i éssent al mateix temps un artista amb un llenguatge molt personal. La música que podeu escoltar és doncs de caire acústic, amb predomini de la guitarra acústica i les veus d’Isaac (profunda) i de Simona Bennett (entre angelical i espectral). Diversos instruments apareixen aquí i allà, en la seva justa mesura, aportant les textures adequades, el paisatge. Però el seu punt fort són les melodies i les lletres, molt treballades i al mateix temps molt naturals i que denoten un gran treball d’autor de cançons.

Arrenca el disc amb Llop acompanyat dels adients udols, però el disc guanya alçaria amb Petita Pellroja amb un gran riff de guitarra i una melodia encisadora que apareix i desapareix fent-se sentir com estirat i deixat anar. El nivell es manté amb Temps, amb una lletra preciosa i enigmàtica, que ben bé podria haver estat una versió d’un tema aparegut en una pel·lícula de Peckinpah. El següent gran tema que trobam, i potser el més genial del disc, és Com els gats, un tema que recorda fortíssimament Will Oldham però amb una lletra fermament catalana, fent seva la teoria que no hi ha com contar una història propera, casolana, per arribar a ser universal. Bonica combinació fan Ulam i Bennett a Noies índies, un altre bonic tema, però personalment m’arriba al coret el tema dedicat a un dels més entranyables personatges del western de l’èpica hippie, aquell barbat Robert Redford entestat en viure en solitud de la caça i de la pesca i casat amb una indígena que es deia Jeremiah Johnson i que, al pobre, li tocaven passar tota mena de caliportals. Un personatge i una pel·lícula entranyables que homenatja Ulam aquí.

La caixa del CD d’“En els prats més llunyans” és també un encert ja que representa en certa manera el que es pot trobar a dins: una recreació en sèpia i onírica del món dels pioners americans, aquells que travessaven les rocalloses en la recerca de camins, de trampers, cercadors d’or, d’històries entrecreudades entre els exploradors i els natius. Original i fresc.

El Primavera Sound de 2007 em va permetre conèixer aquest artista de l’estat de Nova York que tot just acabava de publicar el seu primer disc. La seva actuació a les 16h de l’horabaixa, ell sol “armat” amb guitarra acústica sota un sol de justícia, va ser un dels millors moments del festival.

Ràpidament s’imposà una investigació sobre aquest curiós personatge, una de les quals va ser revisar el seu primer disc “Stay Close” per aquesta web.

Doncs ara ha arribat la segona entrega de Joel Thibodeau, un disc de bonic nom. L’estètica florida i artesanal de la portada del seu treball no deixa de ser una bona representació del que és la seva música: un seguit de melodies entre dolces i melancòliques conduïdes per
un intèrpret molt solvent que hipnotitza amb una veu indubtablement femenina. I és que com ja vaig comentar a la crítica del seu primer disc, Joel té una veu de dona, no només una veu fina o una veu dolça, sinó una veu directament femenina, i molt guapa.

Potser “Stay Close” era un disc més espectacular, mentre que “Nothing Is Precious Enough For Us” que suposa el seu debut a Sub-Pop és un treball molt més intimista i semblances amb Iron And Wine (amb qui comparteix també una mestria demostrada com a guitarrista), Will Oldham i Julie Doiron. És un disc de fàcil escolta però de difícil assimilació, dels que creixen lentament a cada escolta.

S’obre el disc amb Block My Eye, una bonica melodia de folk apalatxià. De reminiscències medievals és l’inici de la també bonica Jitterakadie, fins que una guitarra country fa acte de presència. Un tema frondós resulta Bruno’s Torso, que comença acústic i després s’electrifica, contant també amb unes guitarres solistes força country. El tema Península, amb un ambient bluesy molt de l’estil de Sam Beam (Iron And Wine) és el meu tema preferit per com et transporta dolçament com si anassis pujat a una balsa de troncs recorrent suaument les aigües tranquil·les d’un ample riu. Tanca el disc un bonic tema instrumental a l’òrgan que és la típica melodia que balla pel cap de Joel Thibodeau, Death Vessel.

Vos deix aquí un vídeo amb Death Vessel interpretant un dels meus temes preferits del desaparegut Townes Van Zandt, Snow Don’t Fall. Val la pena passar el primer minut i mig que tarda en arrencar el tema.

La immediata visita del cantautor canadenc Gabriel Minnikin és una fantàstica oportunitat per publicar la crítica del seu darrer disc, “Wandering Midnight” aparegut a finals de l’any passat i només adquirible en format digital a través de la web www.zunior.com.

Aquest és el segon disc en solitari del que fou membre de la gran banda de country alternatiu The Guthries. El primer, “Hard Feelings” (2004) va ser l’excusa perquè Pecan Pie inauguràs les seves activitats i aquest segon ho és perquè ens visiti de nou.

Que en persona és una home afable, rialler i simpàtic és una cosa que no es pot deduir directament de la seva música, que sovint és espessa i profunda, molt marcada per aquesta veu tan cavernosa que posseeix. En aquest nou enregistrament no podia ser d’altra manera… però ho és una mica. Gabe modula la veu perquè no resulti tan inaccessible i aconsegueix al mateix temps més textures i matisos. A més, hi ha un cert aire més optimista o esperançador en aquest enregistrament.

Quant a la instrumentació, Gabe ha repetit jugada i és ben clar que les instrumentacions minimalistes no van amb ell. Flautes, trompetes, banjos, piano, violins, cellos, glockenspiel i molts més instruments acompanyen la guitarra acústica en un tot que a voltes sembla encertadíssim i en alguna ocasió excessiu fins al punt d’amagar una mica l’essència de la cançó.

Però el disc arrenca amb Montague un tema pur folk-rock molt animat amb guitarra elèctrica i bateria, i coros a càrrec de la germaneta Ruth (qui, per cert, l’acompanya amb més o menys protagonisme a quasi tots els temes del disc). Un tema estiuenc fins a on ho poden ser els temes de’n Gabe. Amb forma de cançó de bressol Two Fifteen amb melodia de piano i arranjament de cordes és un dels més bonics temes que ha escrit Gabe, delicat. Blackwater Sky és un altre tema de folk però amb esperit de tema ideal per tocar en un pub irlandès, doncs demana aquests coros de tot l’auditori i creix a poc a poc als voltants d’un senzill i efectiu riff de guitarra al que segueixen mil i un instruments (violí, pianola, pedal-steel…). Que és un tema “tavernari” queda prou clar quan al final se sent renou de tassons de vidre. Un altre tema que m’ha agradat des de la primera vegada que el vaig escoltar és Seventy Six. Senzill, curt i directe és l’exemple perfecte del material que produeix Gabe com a cantautor i en aquest cas no està excessivament adornat. A Chimney Weeping trobam un tema que en principi sembla anodí però que, coincidint amb l’entrada de Ruth, s’obre fins a esdevenir una de les melodies més guapes i tristes del disc amb un corus que diu “do you think it’s easy for me to live alone and unforgiven”. Un altre punt fort se troba a X, una altra nostàlgica melodia acompanyada de cordes i vents. Hi hauria més temes a destacar, però bé, allò que sí voldria que quedàs clar és que aquest home domina la cançó americana, sembla que li surt tan natural com si formàs part d’ell mateix.

Segons els crèdits del disc, hi han participat tots els seus ex-companys dels Guthries (potser molts d’ells a l’animada Blackwater Sky), però és una pena que no hagin gaudit de més protagonisme, dit això amb excepció de Ruth Minnikin que sí té un destacat paper.

Per només 9 dòlars americans (que al canvi deuen ser uns 6 o 7 euros) us podeu baixar el disc i preparar-vos pels concerts que The Minnikins (Ruth i Gabe) faran a Mallorca. Valgui també aquest vídeo del tema X com a avançament:

Sempre és un plaer que una recomanació et faci descobrir nova bona música i gràcies a la web Americana-UK he arribat a aquests al·lots. El nom de la banda és tan llarg com bo de recordar: The Accident That Led Me To The World i el disc és diu The Island Gospel. Es tracta d’un trio que toca exclusivament en acústic i que té com a membres al cantautor, guitarra i veu Mark Mandeville, a Raianne Richards al clarinet, segona guitarra i veus i al contrabaixista Zack Ciras. The Accident (abreviarem) tenen publicats dos enregistraments, el segon del qual, aquest The Island Gospel (Nobody’s Favourite Records, 2008) és una autèntica delícia. El primer, amb el mateix nom del trio, no resulta ni la meitat d’espectacular.

Espectacular? Sí, perquè només amb unes veus i uns pocs instruments acústics és molt mal de fer aconseguir que les composicions brillin com ho fan a The Island Gospel. La producció és nítida, cada instrument sona perfectament, minimalista en el seu just punt, i dóna èmfasi a les boniques veus de Mark i Raianne. L’estil, un folk rock intemporal amb influències de cançó espiritual, de la cançó clàssica (del rag-time per exemple) i de la cançó d’autor. Per situar una miqueta més podríem comparar The Accident amb gent com Will Oldham o Damien Jurado per com aconsegueixen un estil tan mal de classificar com fàcilment identificable i, al mateix temps, només poden ésser ells. The Accident doren cada una de les cançons com una història que cal explicar perquè el món en sigui conscient, amb convicció. És curiós com al mateix temps sembla pop, folk i cançó d’autor.

Del disc destaca el tema d’entrada i que dóna nom al disc The Island Gospel, però la primera gemma de veritat és el tema Life As An Anchor on aquesta delicada manera de composar temes acústics (i de cantar a duo) em fa recordar immediatament als grans Dolly Varden. I potser sigui Try Try Try el tema que hagi situat Mark Mandeville a l’olimp personal de qui escriu aquestes línies com un dels millors cantautors. Menys de 3 minuts que posen la pell de gallina amb un tema que evoca el que representa dins del meu cor la paraula western (que no són ben bé indios i vaquers sinó que parla del paradís promès i potser perdut). I el nivell no devalla amb la consecutiva Nervous Hands, quan era molt difícil continuar sense decebre. Del que queda de disc he de destacar Time And Space on la vessant més noir del grup es va present i Statues, el tema que tanca el disc amb protagonisme d’un banjo.

Potser l’únic emperò és que el discurs de The Accident és poc variat i l’escolta del disc sencer cansa, però hi ha una sèrie de temes tan brillantment composats i interpretats que no puc sinó recomanar que us feu amb The Island Gospel, potser més adient per a les fredes nits de l’hivern que per a les dates en què ens trobem.

Us deix amb un vídeo d’alguns dels seus temes: