Quin artefacte més raro ens ha facturat na Ruth Minnikin Després d’aquell magnífic “Folk Art”, veritable discarro de folk, ha publicat un nou treball diríem… estrany.

I ho és des del mateix art del CD. La portada és una fotografia en blanc i negre on apareix ella mateixa i uns quants de la seva pandilleta (“her bandwagon”) asseguts en una paret d’un cementeri. Als voltants, entre els arbres i les tombes compareixen alguns altres amics de la nombrosa colla que ha participat en el disc., però si giram el disc, ens trobarem amb una versió dibuixada amb estil psicodèlic, de la mateixa foto. Sentit de l’humor canadenc?

Però anem a la música, per descobrir la veritable raresa d’aquest disc i és que ens trobam anb 12 cançons que no són tals, ja que se tracta de 6 cançons repetides. La prima tongada són les cançons en la seva forma “estàndard” i la segona tanda són les mateixes 6 en versió “remix”, per cert amb unes mescles que se surten del que podríem haver mai esperat per trobar uns arranjaments que no queda clar on volen arribar i que, segons la meva opinió, sobren del tot. Només “salvaria” la versió disco de Sleeping And Dreaming, però justet justet.

Així que, en el fons, la única cosa que valoraré són les versions normals, és a dir, els primers 6 talls del disc, que no hauria d’haver estat res més que un EP.

Oblidem doncs tot l’anterior i pensen en que na Ruth ha editat un petit treball de 6 temes que comença amb The Theme Song. Només iniciar-se sentim una sensació similar al que passava amb Folk Art i és que na Ruth sembla que escriu cançons per a una banda sonora. Així sóna The Theme Song, i la sensació persisteix en la resta de temes. Sleeping and Dreaming s’aferra, però molt més ho fa Four Churches, un dels millors temes que ha escrit, una melodia de folk atmosfèric i molt 60s, amb un cert aire centre-europeu que li escau molt. Amb un cert aire a jazz, a cançó antiga, comença Depend On This, que ràpidament esdevé en una melodia molt aferradissa i és que les cançons d’aquest disc tenen una variabilitat en elles mateixes que les fa mutar a mesura que avancen. Potser el tema més destacable de tots és també el més clàssic i el menys pretenciós de tots. Estic parlant de Animals Of Bremen, una cançó de pur folk que m’ha enamorat a la primera escolta i que em recorda molt al que feia en Ronnie Lane. Comença amb sons d’animals de granja i immediatament es guanya un lloc en el panteó de les cançons que sempre t’acompanyaran. Bingo per na Ruth. El disc es tanca amb un experiment de combinar diverses cançons en una de sola, un experiment fallit que se diu Finale.

Comentar que a la pandilla de na Ruth hi trobam els “sospitosos habituals” com són el seu germà Gabriel, la seva parella i company també al grup Reels Craig Buckley, a la cantant Anna Plaskett i a diversos ex Guthries com els germans Dale i Brian Murray i a Serge Samson (ben mirat només falta en Matt Mays!). Cal destacar també que el disc sona de fàbula, s’han esmerat en l’enregistrament i la producció.

És una llàstima que hagi experimentat tant amb aquest CD perquè tot més normalet hauria estat millor, però bé, això és el que hi ha.

Interpretació en directe d’Animals Of Bremen:

Avui mateix revisava el nou disc de Hayden i m’ha semblat que era un bon moment per parlar també de Cuff The Duke. Els motius són múltiples: tant uns com els altres són canadencs, Cuff The Duke han publicat els seus darrers discs en el segell personal de Hayden, Hardwood Records i a més aquests varen ser la seva banda d’acompanyament en la seva darrera gira europea.

El primer contacte que vaig tenir amb Cuff The Duke va ser amb el seu segon disc, publicat amb el mateix nom de la banda i que ja vàrem revisar aquí. És curiosa aquesta banda perquè cada nou enregistrament sembla donar una volta al seu so. Si aquell disc de 2005 ens recordava molt The Guthries amb aquest country alternatiu festiu i animat, el seu següent disc, Sidelines Of The City (2007, Hardwood) els situava en una òptica molt més roquera, a estones indie i a d’altres més clàssica, molt estil Tom Petty; i ara es despengen amb un disc amb molta psicodèlia, un aire a Byrds però bastant passats de voltes.

En la primera meitat es troben els temes més interessants com la inicial You Were Right, pur Byrds i amb coros a lo Buffalo Springfield. És un bonic tema que realment pareix facturat el 1966 i no 43 anys més tard. Segueix Follow Me, que té molta més personalitat pròpia i recorda els millors Cuff The Duke, un d’aquells temes on la personal veu de Wayne Petti es condueix amb mestria. Un himne que és el millor del disc. The Words You Ignore és una bonica xiuxiuejant balada, mentre que Listen To Your Heart és una altra mostra de mimetisme amb els Byrds de Roger McGuinn que també té no poques referències a Blue Rodeo, una de les bandes mítiques canadenques de finals dels vuitanta i principis dels noranta.

La resta del disc és irregular i mostra uns Cuff The Duke cercant-se ells mateixos i, tristament, no trobant-se. És, des del meu punt de vista, una pena que una banda amb el talent i el potencial de Cuff The Duke, perdi tant de temps imitant altres artistes enlloc de deixar-se portar pel seu propi estil, que el tenen i que quan es centren poden ser genials.

Aquí vos deix una interpretació en directe del seu millor tema del disc Follow Me:

Aquest és i no és el primer treball de la banda californiana Red Cortez. És a dir, sí ho és, però la mateixa banda a mitjans de 2008 encara es deia The Weather Underground i ja havien publicat tres EPs meravellosos que vàrem revisar des de Pecan Pie. Però entre que el guitarrista solista de la banda, Shoichi Bagley, els va deixar i que el nom de The Weather Underground portava unes connotacions, especialment al bell mig de la campanya electoral, que la banda no volia haver de justificar a cada entrevista, la decisió de canviar de nom pareixia la més correcta.

Nou nom, nou guitarrista, Calvin J. Love, i primer EP aquest Hands To The Wall, que tristament és el seu treball menys inspirat fins a dia d’avui. Qualsevol dels tres EPs de The Weather Underground tenia més xispa que aquest fosc treball. Dels cinc temes inclosos: In The Fall, Fell On The Floor, Laughing Streetcar, World At Rest i All The Difference em qued definitivament amb la èpica i melanconiosa primera cançó, un tema amb ecos als Pearl Jam època “Yield”. Podria estar ben bé dissimulada entre alguns dels grans temes d’aquell disc com “Whishlist” o “In Hiding” (definitivament “Yield” és un disc a reivindicar).

La resta de temes no estan a l’altura dels grans moments de TWU, però no hem de perdre l’esperança en Red Cortez perquè el cervell de la banda, Harley Prechtel-Cortez, continua al comandament i això és garantia que Hands To The Wall no representa més que un accident i que la banda reeixirà. El cert és que tot i que encara desconeguts, Red Cortez estan a punt de fer el salt. Aquest EP no ajuda, però quan arribi el proper enregistrament estaran a punt.

Per cert, dos mesos abans de l’EP va apareixer un vídeo i MP3 gratuït bastant bo. El tema, End Of An Error, és molt xulo i el vídeo, fet per estudiants d’una escola d’art, és molt graciós. Aquí el podeu veure: