http://www.myspace.com/frankel

Si bussejau per la web trobareu la crítica que vaig fer el seu dia del primer disc de Frankel. Han passat tres anys i tenim aquí el seu segon llarga durada, i val a dir que la millora és espectacular. Frankel, àlies de l’home de nas prominent Michael Orendy, ha facturat un disc preciós, un disc ple de melodies suaus i agradables, acompanyat dels seus moments de pur power-pop. Frankel és el més semblant a Elliott Smith que he sentit des del traspàs d’aquell àngel caigut del pop que tants bons discs va facturar als anys 90. A part d’aquesta referència, cal dir que quant al ritme i l’estil de composar em recorda força a un dels artistes del moment com és Cass McCombs.

Potser el punt clau que diferencia els dos discs és que per aquest segon treball, Frankel no ha pretès ésser qui no és, ans al contrari, amb el mínim necessari, veu, guitarra acústica i piano, ha aconseguit treure el més pur del que porta a dins. Crec que es just parlar de la impecable producció i de lo genial que sona el disc.

A “Anonymity Is The New Fame” (Autumn Tone, 2009) hi ha temes realment espectaculars com el que obre i dóna nom al disc, o com Faux Science, perla power-popera imperdible, però en el que supera àmpliament al seu predecessor és en els temes més tranquils. Recorda mimèticament a Elliott Smith, com dèiem, a la bonica Nowhere, un d’aquests exemples de cançó riu que va suaument fluint amb zones més tranquil·les i alguns ràpids. Igual de senzilla i impressionant és Weather Balloon on les veus són genials. Weary Mind no desentona i és un sorprenent country western. Podria seguir perquè la resta de temes segueixen a gran altura. De la resta em qued amb Comfortable i When I Grow Up.

Superrecomanat.

Vos deix amb una versió acústica i en directe del tema que dóna nom al disc:

http://www.myspace.com/theidahofalls

Definitivament la millor sorpresa d’aquest inici d’any ha estat trobar-me, quasi per sorpresa que The Idaho Falls, la banda de l’entranyable Raymond Richards ha tornat a la vida i ni més ni menys que en forma de disc, el tercer de la seva discografia i el primer en un grapat d’anys! Cinc ni més ni menys!

Des d’aquell darrer “Concrete Prairie” (2005, Tone2) que m’havia permès enamorar-me d’aquest grup i de la personalitat del seu cervell, la vida de Raymond Richards havia estat ocupada en altres menesters, adreçats sobretot a la producció d’una gran quantitat de bandes joves de l’àrea de Los Angeles i també de més enllà. Des dels Parson Red Heads (amb qui també va tocar la pedal-steel durant diversos anys), Red Cortez, The Monolators, Brothers And Sisters, The Broken West i un caramull més. Tots ells han passat pel seu estudi Red Rockets Glare, on ara mateix The Parson Red Heads estan enregistrant el seu segon llarga durada.

De fet, tot i que en aquests anys alguns dels temes que conformen aquest “The Spark” (2010, auto-editat) havien anat apareixent al seu MySpace, ha estat una sorpresa absoluta trobar-se amb aquest treball quan ja no sabíem si The Idaho Falls eren encara una realitat.

I lo millor és que “The Spark” és un treball impecable. És un disc que te guanya des de la modèstia -no és espectacular, a pesar que conté el tema més ballable dels Idaho Falls, una Hard Weather amb un toc a post-punk britànic que els més fans feia dos anys que coneixíem- però cada un dels temes està parit des de l’honestedat i tractat fins al més mínim detall amb molt d’amor. Un amor, de fet, no correspost, perquè la majoria dels temes del disc -dels millors temes- tracten sobre el desamor. Richards es va separar de la seva companya a Idaho Falls i els temes ens conten sobre com la rutina romp l’amor, com quan ha passat un temps de convivència les caretes cauen i les benes també. Per sort el tema The Spark que dóna nom al disc marca el punt feliç i dóna a entendre la nova felicitat, més madura, que ha trobat Richards actualment amb Angela Correa, líder de Correatown i que acompanya Richards en aquest disc a les veus, fent, sigui dit de passada, un treball espectacular.

Musicalment aquest disc és molt diferent a l’anterior. Menys country, més psicodèlic, més pop, menys rock, més complet i divers (curiosa és aquesta incursió al blues de Die Tonight). Les influències són moltes i molt barrejades, però en molts moments pensareu en Wilco, això sí, sense les decoracions i efectes marca d’O’Rourke i molt més en la línia de Summerteeth. De fet instrumentalment el disc opta per la discreció. Hi ha una gran profusió d’instruments (reals, res de digitals) però posats de forma que el disc manté el to baix i una certa sensació de que res se passa de la ratlla que fa que l’escolta sigui molt agradable.

Els meus temes preferits són Blood In The Wine, Cloudy Day, Secret Sign, The Spark i el tema que tanca el disc My Love Is A War You Can’t Lose que són realment com a dues cançons en una. Vaja cinc temes genials que s’ha marcat el sr. Richards, musical i literàriament impressionants. Les coses que contenen grans veritats i són simples em guanyen! Per cert que el disc conta amb diverses col·laboracions curioses. Els Parson Red Heads al complet fan els coros de My Love Is A War You Can’t Lose, més anecdòtics que una altra cosa. Brian Wheelan de The Broken West posa el piano en diversos temes i també hi participen altres membres de The Sweet Hurt i Correatown.

Deixau que en Raymond vos expliqui a cau d’orella històries de la seva vida i no vos decebrà. Comprau el disc contactant amb en Raymond a través del MySpace i us enviarà una còpia a canvi d’una donació per PayPal. Malauradament és un somni quasi irrealitzable pensar que poguem veure The Idaho Falls a Mallorca. Snif.