http://www.myspace.com/cassmccombs

A finals d’any va ser quan vaig sentir parlar per primera vegada d’aquest cantautor americà. Va ser al bloc de’n Joan Cabot, que el destacava com de lo milloret que havia vist al festival francès Les Trans Musicales. Quan es Joan diu quelcom com “uno de los mejores compositores americanos del momento” hi ha que parar atenció perquè no ho diu de bades!

Catacombs (2009, Domino) no és sinó el darrer llarga durada de McCombs, qui, en realitat, porta ja mitja dècada en actiu i dos discs més en el seu compte. Lo primer que enganxa de McCombs és la veu, clara però amb un petit punt de languidesa. No és una veu personal com les d’altres cantautors, és més, si sorprèn és per la seva claretat, però té un punt. De fet, aquesta és la paraula que em ve al cap tota l’estona: en Cass McCombs té un punt. Les seves cançons enganxen perquè són absolutament cantables, fins a cert punt són estàndard, però tenen un puntet. Musicalment Catacombs és un disc bàsicament melòdic amb un punt de melancolia. Per fer una comparança criticable diríem que recorda una mica a Chris Isaak. La banda que l’acompanya no deixa de ser un simple acompanyament que pareix molt típic de músics d’estudi, cosa que confirma lo que en Joan Cabot va trobar en directe.

Si entram al disc comença amb Dreams-Come-True-Girl, un dels temes estrella que defineix perfectament aquestes atmosferes “soft”, “lànguides”, en un tema que té una miqueta d’aire a blues de teatre-bar sorgit de la imaginació de David Lynch. Aquest clima domina tot l’enregistrament, on trobam, puntualment, temes que sorgeixen pel seu talent, per la seva melodia, una mica per sobre de la resta. Exemples: Don’t Vote, irònica i al·leccionadora; Harmonia me recorda molt a Ferraby Lionheart, un altre jove monstre del que xerraré ben aviat; Lionkiller Got Married és pel seu ritme contundent i sincopat el tema que més se surt del to general del disc. N’hi ha més, personalment em qued amb Jonesy Boy, potser menys personal que d’altres, amb un to molt Beatles època Let It Be i realment enganxívola. A One Way To Go s’embarca en un tema molt més folk i lluminós que la resta del disc, un tema on em recorda als germans Avett, un tema molt bonic que tanca aquest disc.

Atenció als interessats. Aquest disc de McCombs sembla trencar amb els anteriors, més roquers, cosa totalment desapareguda a Catacombs. Només perquè no us agafi desprevinguts!

Vos deix amb That’s That, un tema del seu anterior treball:

http://www.myspace.com/blueberryweb

Ja era hora que poguéssim tenir entre mans aquest disc! Si sou seguidors de la banda catalana des del temps d’aquell magnífic disc de country-rock fresc com era “Thanks” (2006, Lucinda) vos haureu menjat les ungles com jo pel temps que ha passat entre aquell il·lussionant aventura islandesa de la banda per enregistrar el disc i la seva publicació. Més de dos anys de temps que delaten les dificultats d’una banda del nostre país per editar un CD. És tan complicat! Però lo important és que ha acabat bé i tots els que volguem podem tenir una còpia d’aquest “Giants” (2009, Lucinda) a les mans.

Escoltant-ho un es demana com és possible que una banda canvií tant per seguir sent la mateixa. M’explicaré. Com deia abans, “Thanks” era un recital de bon rock-americà en l’onda de Tom Petty, mentre que aquí no trobam ni rastre d’allò, que es veu substituït per un pop elegant i sofisticat i tot lo contrari a espontani, és a dir, pensat i estudiat. De fet a les primeres escoltes em va costar adaptar-me al canvi, però després de diverses escoltes i fixant-me ben bé en els detalls, he acabat per caure seduït per aquest disc.

Comentar que la banda sona sòlida, que na Maria Bennàssar (la cantant pollencina del grup) canta més segura i millor. El disc arrenca amb un dels seus millors temes, una wilconiana BCN amb un treball de tota la banda als compasos inicials que deixa boca-badat. Quina passada. Quan entra la delicada veu de na Maria i l’acordió sabem que estam davant una petita joia, de les que apreciarem quan més vegades fruïm. C’Mon és d’aquests temes que s’enganxa amb una tornada infecciosa. Més endavant arriba Pornstar, que és el primer single i que, en canvi, no em crida massa l’atenció. Ben al contrari que el tema que s’amaga just al darrere, Anytime, una meravella un poc massa deutora al principi de Dear Prudence dels Beatles, però que com un fillet, creix i es fa independent i millora a mesura que es fa gran fins arribar a una tornada màgica. Freaks és una altra bonica cançó, de caire melancòlic, que té un aire com a cançó de dona que ha perdut el seu marit en alta mar. Té quelcom d’irlandès. L’altra cançó que queda enganxada al cap és Giants amb aquest riff de baix amb tan de swing i amb uns canvis molt ben parits i amb uns gran coros. Preciosa. Tanca el disc una altra inoblidable melodia que sota el títol de Man Of The Year ens permet veure un registre de veu diferent de na Maria Bennàssar. Comença com una cançó íntima de na Maria, sola al piano i quan ens convenç que la cançó està genial com està, un crescendo amb tota la banda et posa les dents llargues. Hi ha un ultimíssim tema amagat al final que ve a ser una versió instrumental del home de l’any.

Balanç. Un grandíssim disc que cal jutjar per ell mateix i no en relació a l’anterior. Personalment només dos emperons: perquè no han posat més cançons cantades a duo entre el guitarrista Ivo Iglesias i Maria? Són genials les del primer disc. I segon, Blueberry Hill està demostrat que són una gran banda de rock. A més, en aquest disc, demostren que també ho són de pop. Serà possible que en un proper enregistrament trobin un punt mig?

Actuació de Blueberry Hill al programa Ànima del Canal 33:

http://www.myspace.com/dropkickmusic

Si algú encara confiava en la serietat i en l’objectivitat d’aquest lloc web ja se’n pot oblidar. A Pecan Pie estam enamorats de Dropkick i si, a més, decideixen que el nou disc (el vuitè?) portarà per títol l’hotel on es varen allotjar a Palma en la seva actuació del passat mes de febrer i el disc està dedicat a tota la gent que varen conèixer a Mallorca… doncs directament els posam la màxima nota possible!

Però bé… que consti que el disc torna a ser una joia de power-pop i pop-country del quartet d’Edimburg. Quines cançons! Anem a pams. Comentar que el disc sona genial. El podeu posar ben fort i sonarà com si Dropkick estiguessin tocant a ca teva. Comentar també que és el primer enregistrament amb Scott Tobin com a baixista fix de la banda. Amb Scott, a més d’un baixista, han guanyat un altre vocalista excel·lent, com va demostrar a Lloseta i Portocolom. Quant a la factura del disc, és un producte D.I.Y. total perquè Andrew Taylor (germà) s’ha encarregat de l’enregistrament i producció, Alastair Taylor (germà) ho ha fet de la masterització i Roy W. Taylor (no germà) de les fotos i l’art del CD. La discogràfica sueca Sound Asleep els ho ha publicat, com l’anterior treball.

I anem amb la música. Andrew composa la majoria dels temes (9 dels 13), Alastair tres i Roy només un. No es reparteixen per igual les veus perquè Roy en canta quatre. No m’estranya gens que n’Andrew hagi composat tants temes perquè realment està en estat de gràcia. Com que el disc pràcticament no te desperdici és molt difícil repassar un a un els temes. La gran majoria estan ja entre lo milloret del repertori de la banda així que farem de fans i anirem a les que més ens agraden.

Don’t Know Where It Ends és un mig temps que guanya força pas a pas i que està ben decidit que la canti Roy W. perquè la seva veu amb matisos molt més avellutats hi diu en aquest tema. A més com que vaig ser “càmera” del vídeo-clip enregistrat a Valldemossa, aquest és el meu tema preferit. Alastair triomfa amb un tema que recupera aquest country-power-pop que els fa tan grans a Don’t Dream Of California, un tema marxòs amb brindis vocal als Beach Boys. Red Kite, l’únic tema composat per Roy és una passada de cançó. Amb totes les veus del grup torna a parèixer un clàssic de Crosby, Stills, Nash & Young, però passat pel pop escocès. A més Ross escriu unes frases tan maaques: “up to the dark nights, up where the river keeps on flowing, up with the red kite, as long as the wind still keeps on blowing”. Quina lletra que et fa volar. Picking It Apart és un tema d’Andrew amb una ona més folk, però clar, a Dropkick no se’ls pot deixar passar dorar-ho tot amb una capeta de pop. In Tune és un altre dels meus temes preferits perquè ens trobam amb n’Alastair cantant d’aquella manera que te ell tan característica i és una de les millors melodies mai escoltades. Són meravellosos els coros també. És un d’aquests temes tan purament Dropkick. Cap altra banda fa això. Preciós final posa Andrew amb Time To Let It Go, una altra mervellosa melodia de folk-pop.

Hi ha detractors de Dropkick (no mir a ningú) que diuen que fan unes cançons massa fàcils. I sabeu què? Què rept a qualsevol a que me trobi una col·lecció de melodies tan ben parides com aquestes. És cert que no trobareu aquí la intensitat èpica, els complexos desenvolupaments, el rollo emocional… però… i què? Aquí estan aquests quatre xicots escocesos fent unes melodies cantables, aferradisses i adictives a més no poder que ho borden. I a més són amics meus

Tot esperant la seva propera visita, aquí vos deix el vídeo que vàrem enregistrar amb ells pels carrers de Valldemossa. Salut!

Quin artefacte més raro ens ha facturat na Ruth Minnikin Després d’aquell magnífic “Folk Art”, veritable discarro de folk, ha publicat un nou treball diríem… estrany.

I ho és des del mateix art del CD. La portada és una fotografia en blanc i negre on apareix ella mateixa i uns quants de la seva pandilleta (“her bandwagon”) asseguts en una paret d’un cementeri. Als voltants, entre els arbres i les tombes compareixen alguns altres amics de la nombrosa colla que ha participat en el disc., però si giram el disc, ens trobarem amb una versió dibuixada amb estil psicodèlic, de la mateixa foto. Sentit de l’humor canadenc?

Però anem a la música, per descobrir la veritable raresa d’aquest disc i és que ens trobam anb 12 cançons que no són tals, ja que se tracta de 6 cançons repetides. La prima tongada són les cançons en la seva forma “estàndard” i la segona tanda són les mateixes 6 en versió “remix”, per cert amb unes mescles que se surten del que podríem haver mai esperat per trobar uns arranjaments que no queda clar on volen arribar i que, segons la meva opinió, sobren del tot. Només “salvaria” la versió disco de Sleeping And Dreaming, però justet justet.

Així que, en el fons, la única cosa que valoraré són les versions normals, és a dir, els primers 6 talls del disc, que no hauria d’haver estat res més que un EP.

Oblidem doncs tot l’anterior i pensen en que na Ruth ha editat un petit treball de 6 temes que comença amb The Theme Song. Només iniciar-se sentim una sensació similar al que passava amb Folk Art i és que na Ruth sembla que escriu cançons per a una banda sonora. Així sóna The Theme Song, i la sensació persisteix en la resta de temes. Sleeping and Dreaming s’aferra, però molt més ho fa Four Churches, un dels millors temes que ha escrit, una melodia de folk atmosfèric i molt 60s, amb un cert aire centre-europeu que li escau molt. Amb un cert aire a jazz, a cançó antiga, comença Depend On This, que ràpidament esdevé en una melodia molt aferradissa i és que les cançons d’aquest disc tenen una variabilitat en elles mateixes que les fa mutar a mesura que avancen. Potser el tema més destacable de tots és també el més clàssic i el menys pretenciós de tots. Estic parlant de Animals Of Bremen, una cançó de pur folk que m’ha enamorat a la primera escolta i que em recorda molt al que feia en Ronnie Lane. Comença amb sons d’animals de granja i immediatament es guanya un lloc en el panteó de les cançons que sempre t’acompanyaran. Bingo per na Ruth. El disc es tanca amb un experiment de combinar diverses cançons en una de sola, un experiment fallit que se diu Finale.

Comentar que a la pandilla de na Ruth hi trobam els “sospitosos habituals” com són el seu germà Gabriel, la seva parella i company també al grup Reels Craig Buckley, a la cantant Anna Plaskett i a diversos ex Guthries com els germans Dale i Brian Murray i a Serge Samson (ben mirat només falta en Matt Mays!). Cal destacar també que el disc sona de fàbula, s’han esmerat en l’enregistrament i la producció.

És una llàstima que hagi experimentat tant amb aquest CD perquè tot més normalet hauria estat millor, però bé, això és el que hi ha.

Interpretació en directe d’Animals Of Bremen:

Avui mateix revisava el nou disc de Hayden i m’ha semblat que era un bon moment per parlar també de Cuff The Duke. Els motius són múltiples: tant uns com els altres són canadencs, Cuff The Duke han publicat els seus darrers discs en el segell personal de Hayden, Hardwood Records i a més aquests varen ser la seva banda d’acompanyament en la seva darrera gira europea.

El primer contacte que vaig tenir amb Cuff The Duke va ser amb el seu segon disc, publicat amb el mateix nom de la banda i que ja vàrem revisar aquí. És curiosa aquesta banda perquè cada nou enregistrament sembla donar una volta al seu so. Si aquell disc de 2005 ens recordava molt The Guthries amb aquest country alternatiu festiu i animat, el seu següent disc, Sidelines Of The City (2007, Hardwood) els situava en una òptica molt més roquera, a estones indie i a d’altres més clàssica, molt estil Tom Petty; i ara es despengen amb un disc amb molta psicodèlia, un aire a Byrds però bastant passats de voltes.

En la primera meitat es troben els temes més interessants com la inicial You Were Right, pur Byrds i amb coros a lo Buffalo Springfield. És un bonic tema que realment pareix facturat el 1966 i no 43 anys més tard. Segueix Follow Me, que té molta més personalitat pròpia i recorda els millors Cuff The Duke, un d’aquells temes on la personal veu de Wayne Petti es condueix amb mestria. Un himne que és el millor del disc. The Words You Ignore és una bonica xiuxiuejant balada, mentre que Listen To Your Heart és una altra mostra de mimetisme amb els Byrds de Roger McGuinn que també té no poques referències a Blue Rodeo, una de les bandes mítiques canadenques de finals dels vuitanta i principis dels noranta.

La resta del disc és irregular i mostra uns Cuff The Duke cercant-se ells mateixos i, tristament, no trobant-se. És, des del meu punt de vista, una pena que una banda amb el talent i el potencial de Cuff The Duke, perdi tant de temps imitant altres artistes enlloc de deixar-se portar pel seu propi estil, que el tenen i que quan es centren poden ser genials.

Aquí vos deix una interpretació en directe del seu millor tema del disc Follow Me:

Darrerament em costa trobar bons discs de rock alternatiu que no em semblin excessivament comercials i acomodaticis o bé insuportablement experimentals. Per sort fa uns mesos va caure a les meves orelles el darrer disc de Brakes, una banda britànica que no inventarà res de nou, però que m’ha donat una bona ració de bons moments amb l’i-pod. Si m’heu vist cap a les 8 del matí caminant per Palma amb els auriculars i bellugant el cap amb cara de xulito, probablement estava escoltant aquest disc.

Brakes (també anomenats Brakesbrakesbrakes) són una banda britànica amb una certa carrera ja, doncs es varen formar el 2003. El seu líder és Eamon Hamilton, qui aporta la seva imposant personalitat al grup. A la resta de la banda trobam algns il·lustres músics britànics com són els germans Tom i Alex White, líders dels famosos brit-popers The Electric Soft Parade. Però no intenteu trobar similituds entre Brakes i The Electric Soft Parade: Brakes és una banda de indie-rock al més pur estil de les que regnaven fa 20 anys.

Aquest reconfortant disc de rock alternatiu arrenca sense concessions amb un super-hit en potència com és Two Shocks, un arrogant tema tan ballable com contundent que remet directament al rock hipnòtic de The Jesus And Mary Chain. Un començament brillant que s’aguanta amb la següent Don’t Take Me To Space (Man) on la referència més directa passen a ser Breeders. Una miqueta més enllà el tema Worry About It Later sorprèn per tenir uns aires una miqueta folkies, mentre que Crash On You és 100% Pixis. Una altra peça sorprenent segueix, és Eternal Return, tema directament punxable en una verbena perquè tothom es posi a ballar line-dancing (flip!). Do You Feel The Same? torna als postulats del rock-indie i remet als pares de la cosa (Big Star, Replacements) i una miqueta als Wilco més intrascendents. Amb Ancient Mysteries tornam a The Jesus & Mary Chain, igual que amb la sostinguda Oh! Forever que també ens podrà recordar a Velvet Underground. Avançam i Hey Hey és pur homenatge a Ramones. I si ja no us esperau res més, els bons de Brakes despedeixen el disc amb un clar homenatge al folk britànic exemplaritzat en Ronnie Lane.

Definitivament, un disc que no descobreix Amèrica sinó que ens la re-descobreix. Gaudiu-lo!

Vídeo-clip per a Hey Hey:

El tercer llarga durada de la banda de pop de Brooklyn Bishop Allen no fa sinó refermar-los com un dels millors noms de la música pop actual. Melodies universals, instrumentació mesurada i boníssimes veus farceixen “Grrr…” (Dead Oceans, 2009). Escoltant aquest disc, es diria que la banda s’ha pres molt en serio el segon disc per a Dead Oceans, subsegell de la gran discogràfica indie dels darrers anys Secretly Canadian (casa de gent com Anthony & The Johnsons, Magnolia Electric Company, Okkervil River i una bona grapada més de noms essencials de la música actual).

Els cants de sirena que podien suposar que Sony hagués emprat música del seu segon disc “The Broken String” (Dead Oceans, 2007) per a un anunci de TV o apareixer en el film “Nick y Nora” sembla que no han tengut un efecte negatiu, sinó que, en tot cas, han forçat les ments creatives de la banda: Christian Rudder i Justin Rice, a prendre’s molt en serio el proper enregistrament. I en que s’ha convertit això: en una col·lecció de temes enfocats en la melodia pop i, potser, un punt més seriosos que al disc anterior -heus ací l’únic emperò que se li pot posar-.

El disc hauria d’arrencar naturalment amb Tiger Tiger, precisament el tema que conclou el disc, pel que té de petita joia poètica que passa més desapercebuda al final de tot, però Bishop Allen ha decidit arrencar amb el tema més imponent, Dimmer, un tema single rítmic, ballable i “molón”. A banda de Dimmer, l’altre tema que m’ha deixat descol·locat i enamorat és South China Moon, preciós i ultra-cool, que et remet a una calorosa nit d’estiu, amb una exagerada i provocadora pronuncia de les “t” finals (night, bright, quite, etc). Un tema molt “de banda” és Dirt On Your News Shoes, bonic folk-pop. Però, en canvi, persisitirà molt més en la memòria de tothom qui l’escolti l’espasmòdica The Ancient Commonsense Of Things, un tema fet per perdurar i ser recordat. La sensual veu de Darbie Nowatka -qui hauria de cantar les veus principals a més temes- omple la tropical True Or False que recorda al bo de Paul Simon dels 80 (dues vegades el mateix dia he recordat aquest menut gran home… modes?), i és que la següent i folkie Rooftop Brawl em recorda, en canvi, a l’època de Simon & Garfunkel (que sí que sí), però més moderna i ballable. He de reconèixer que m’agraden els temes com Don’t Hideaway amb aquest ritme de fer petar els dits i bellugar el cap.

En resum, “Grrr…” és un disc impecable que hauria de situar Bishop Allen al capdemunt del pop, amb referents immediats com The Decemberists o Okkervil River, però en versió lleugera, són un dels grups interessants del panorama, i els podreu veure el 27 d’abril a l’Auditorium cortesia de Pecan Pie.

Us deix amb True Or False, d’una original sessió en una mena de vinoteca, esper que vos animi. Podeu veure tota la sessió al web de Art In The Age.

Art In The Age Presents…Bishop Allen “True or False” Live from Art In The Age on Vimeo.

S’acaba de publicar el segon treball d’Elvis Perkins, artista del qual és inevitable recordar que és el fill del malograt actor Anthony Perkins. Contra altres opinions que podreu llegit aquí i allà, crec que aquest segon treball, titulat amb el mateix nom que coneixem el grup, és a dir “Elvis Perkins In Dearland” (XL, 2009), supera amb escreix aquell primer i prometedor “Ash Wednesday” (XL, 2007).  Record que a la crítica que fèrem en aquell moment comentàvem que si bé el disc patia d’una certa irregularitat, en canvi el seu directe convencia 100%. Doncs aquest disc, en tot, recorda molt més al que és un directe de la banda d’Elvis Perkins.

Les referències estilístiques als grans cantautors del folk americà dels 60 i 70: Bon Dylan, Leonard Cohen, Tom Waits, o, fins i tot, Paul Simon, continuen i es refermen. Referències que no fa més que reforçar el mateix Elvis amb la seva imatge d’intel·lectual post-universitari (ulleretes a lo Lennon, bufanda de punt, etc.) i és que Elvis és sobretot un novaiorquès universal, d’aquests que agraden tant de visitar el vell continent (París, Londres, Berlín) a l’estil de Woody Allen.

Però xerrem de música. En principi no trobareu gaires diferències entre el seu primer treball i aquest que ara presenta. Si de cas, una producció més crua, que fa la sensació de tenir-lo a casa tocant, un toc una mica més camperol que l’aproxima de tant en tant a The Band, però en essencia, el mateix Elvis del primer disc. Quant als temes, l’inicial i primer single Shampoo és brillant, un dels millors temes de folk-rock de l’any, segur. Segueix la intranscendent, per bé que destacada tornada de referències tropicals, Hey, un bonic contrapunt a la serietat que ens té acostumats. M’agrada també la declarativa I Heard Your Voice In Dresden per lo que té d’emblemàtica amb aquests udols característics i un aire un xic a espiritual. El nivell no baixa amb Send My Fond Regards To Lonelyville, un tema que sembla ideal per començar un concert intimista. Amb I’ll Be Arriving, plena de sorolls, s’acosta a Tom Waits. Amb Chains Chains Chains confirmam una banda i un cantautor en estat de gràcia, les mil i una referències convertides en quelcom d’únic (Tim Hardin i Fred Neil també sonen per aquí). El festival no atura amb Doomsday, un tema positiu a pesar del títol i que em fa pensar en una mena de comitiva d’inauguració de l’arribada del ferrocarril a un remot poblet de l’Oest (a sota el podeu veure en vídeo, què en pensau?). Un parell de temes més que no desmereixen i una clausura del disc amb la suavitat de How’s Forever Been Baby.

Seria molt xulo poder tornar a veure Elvis Perkins ara. Està en un moment de gràcia. I seria molt guapo pensar en ell tocant a Mallorca… ja veurem!

“Doomsday” d’Elvis Perkins (Gold Room Session)

Aquest és i no és el primer treball de la banda californiana Red Cortez. És a dir, sí ho és, però la mateixa banda a mitjans de 2008 encara es deia The Weather Underground i ja havien publicat tres EPs meravellosos que vàrem revisar des de Pecan Pie. Però entre que el guitarrista solista de la banda, Shoichi Bagley, els va deixar i que el nom de The Weather Underground portava unes connotacions, especialment al bell mig de la campanya electoral, que la banda no volia haver de justificar a cada entrevista, la decisió de canviar de nom pareixia la més correcta.

Nou nom, nou guitarrista, Calvin J. Love, i primer EP aquest Hands To The Wall, que tristament és el seu treball menys inspirat fins a dia d’avui. Qualsevol dels tres EPs de The Weather Underground tenia més xispa que aquest fosc treball. Dels cinc temes inclosos: In The Fall, Fell On The Floor, Laughing Streetcar, World At Rest i All The Difference em qued definitivament amb la èpica i melanconiosa primera cançó, un tema amb ecos als Pearl Jam època “Yield”. Podria estar ben bé dissimulada entre alguns dels grans temes d’aquell disc com “Whishlist” o “In Hiding” (definitivament “Yield” és un disc a reivindicar).

La resta de temes no estan a l’altura dels grans moments de TWU, però no hem de perdre l’esperança en Red Cortez perquè el cervell de la banda, Harley Prechtel-Cortez, continua al comandament i això és garantia que Hands To The Wall no representa més que un accident i que la banda reeixirà. El cert és que tot i que encara desconeguts, Red Cortez estan a punt de fer el salt. Aquest EP no ajuda, però quan arribi el proper enregistrament estaran a punt.

Per cert, dos mesos abans de l’EP va apareixer un vídeo i MP3 gratuït bastant bo. El tema, End Of An Error, és molt xulo i el vídeo, fet per estudiants d’una escola d’art, és molt graciós. Aquí el podeu veure: