Una de les moltes bandes sorgides els darrers anys de l’escena underground angelina són The Monolators. Els caps visibles de la banda són el matrimoni format per Eli Chartkoff a les veus i guitarres i Mary Chartkoff a la bateria. La banda es completa amb altres persones tot completant una formació clàssica de rock. Don’t Dance (Monolator Music/Ninja Star, 2008) és el tercer llarga durada de la seva carrera i el més reeixit fins a la data. La banda de L.A. ha donat una mica de cera al seu so “lletjós”, però aconseguint al mateix temps no perdre ni l’espontaneïtat ni aquells punts clau que els converteixen en una banda que dóna gust escoltar.

I quines són aquestes claus?

Primer un estil descaradament “cool” que passa per mesclar el so del rock’n'roll dels anys 50 amb el punk de la costa oest americana d’entredècades 70/80 i un so més contemporani. Tot això des d’una òptica totalment lúdica i ballable (contra lo que diu el títol del disc) i una màxima: estam aquí per passar-nos-ho bé.

Se nota molt que darrera la taula de l’estudi ha estat el savi Raymond Richards (Idaho Falls, Mojave 3, Parson Red Heads) que és el responsable d’haver aconseguit aquest so tan polit que sense cap complex mescla folk, rock, punk, surf i ska.

Màxim protagonisme també per a la veu de l’espigat líder, el carismàtic Eli Chartkoff, una veu que ens recorda a un Johnny Rotten menys mal lletós però que manté aquesta sensació que si estàs a primera fila acabaràs regat de la seva saliva.

Dels temes destacaria l’opertura rítmica i percussiva de “I Must Be Dreaming”, “Don’t Dance”, “Hearts Going Steady”, “CA 3A 569″ (la història d’un robot enamorat d’una humana) i “Duchess”. Potser només sobra la versió “electrònica” o “disco” de “Don’t Dance” que tanca el disc, una raresa que no aporta més que una nota freak, en, per la resta, un disc realment fresc i ballable.

Per cert, m’encanten les lletres incomplensibles, lleugeres i sofisticades dels Monolators (a sota un exemple de “Hearts Going Steady”). Aquesta banda hauria de tenir un bon grapat de seguidors a Mallorca. Sé perquè ho dic!

Elevator elevator elevator won’t you ever ever come?
I’m up on four with the home décor and she’s back down on one
Women’s shoes and lipstick tubes and curtains by the rung
I spend my days in an endless haze and it makes me come undone

Abans de tancar la crítica recomanar-vos que si voleu fer-vos amb algun treball dels Monolators ben bé podríeu començar pel seu Ep de 2007 Train, una autèntica bomba de punk ballable amb els temes “You Look Good On The Train” o “Eagle Fighting Zebra“. Trallazos que no se poden escoltar asseguts.

I per acabar vos deix amb vídeo de directe on se pot apreciar força bé la locura dels Monolators:

Ens encanten les llistes! Estic fart de llegir gent lamentar-se d’haver de fer llistes… a Pecan Pie ens flipen les llistes; ens fan repassar tot el que hem escoltat un any, ens fan mirar la data del CD per no xerrar d’un disc de 2007 pensant que és de 2008… i ens encanten les llistes del altres, per descobrir allò que no havíem vist.

A més, fer llistes és com debatre sobre si Hulk és més fort que Superman: no durà enlloc però ens divertirem una estona!

Au idò, sense més dilació aquí teniu algunes llistes:

Millor disc de 2008:
1. “Travel In Herds” Hymns
2. “Friday Night Lights” Attic Lights
3. “In Field & Town” Hayden
4. “L’Experiència Gratificant” Senior i el Cor Brutal
5. “Owl & Timber” The Parson Red Heads
6. “Lucky” Nada Surf
7. “Breaks To The Moon” The Shivers
8. “Dot The I” Dropkick
9. “Loveshines Firefly” Petit
10. “The Felice Brothers” The Felice Brothers

Millors cançons de 2008:
1. “Quan no saps lo que tens” Senior i el Cor Brutal
2. “Good Vibes” Dropkick
3. “Walkie Talkie” Attic Lights
4. “All Ye People” The Weather Underground / Red Cortez
5. “Try Try Try” The Accident That Led Me To The World

Concerts:
1. Jeff Tweedy @ Auditòrium de Palma
2. The Hazey Janes & My Dear Flotsam @ Teatre de Lloseta
3. Nada Surf @ Teatre de Lloseta
4. La Búsqueda @ Claustre de St. Francesc de Muro
5. Senior i el Cor Brutal @ Sa Congregació de Sa Pobla

Altres:
1. El nou folk-rock cantat en català de Senior, Isaac Ulam, Oliva Trencada, etc.
2. Nous grups mallorquins com l’Espinale, Marlovers o Astrolabio.
3. La programació de Fona, i sobretot el fantàstic sold-out del 3×33
4. Decepcions: El cartell de Sant Sebastià 08 (i 09!), no tenir una bona sala de concerts a Palma

Per cert, no deixeu d’enviar-nos les vostres llistes… queremos saber! ))

Als prolífics germans Taylor no hi ha qui els aturi i abans d’acabar el 2008 han publicat un nou llarga durada, que vé afegir-se a l’altre LP d’enguany, “Dot The I”, ja revisat en aquest web, i a l’EP “Killing Time”. Com de costum en cada treball d’aquests escocesos d’Edimburg, cada enregistrament està artesanalment fet per ells mateixos fins al darrer detall, i el fet que el segell suec Sound Asleep l’hagi publicat, no deixa de ser encara un producte artesanal de la banda.

Pels que llegeixen sobre aquesta original banda escocesa, comentar que està formada pels germans Alastair (guitarra i veus) i Andrew Taylor (bateria, veus i múltiples instruments) i pel no-germà Ross Taylor (guitarra i veus). Els dos primers són els membres originals de la banda i la seva música és un power-pop fresc i directe, amb tocs de country alternatiu, molt guitarrer i profundament influènciat per aquesta mena de “padrins” del pop escocès que són els Teenage Fanclub; mentre que Ross prové del grup The Sundowns, efímera i brillantíssima banda de rock americà que se separà prematurament; de les seves cendres ha sorgit el grup The Wynntown Marshals que ja hem portat a Mallorca. Tanca el quartet el baixista Scot Tobin, abans al grup Slowjet, que ha substituït a Start Low, baixista fins a aquest enregistrament.

Aquest és el tercer enregistrament en què Ross és membre de Dropkick i si bé al principi pareixia que estiguessis escoltant dues bandes diferents quan eres cançons dels germans o quan eren temes de’n Ross, poc a poc s’ha anat produint una sinèrgia que ha donat lloc a que el so Dropkick sigui actualment un aliatge del netament “americana” d’un i el més pop dels altres. I crec que això ha fet crèixer la banda.

Entrant a sac amb “Patchwork”, aquest disc és el complementari a “Dot The I”. Aquell era un disc primaveral, pop; mentre que aquest és adequadament otonyal. Dóna cabuda a les melodies més malenconioses i folk del grup. Arrenca el disc amb la preciosa melodia d’aires a balada western “Nowhere Girl”, composada per Alastair i Ross i recuperada del bonus CD de “Turning Circles”, el seu LP de 2007. “Making Time To Talk” és una composició d’Andrew cantada per Ross i una mena de carta adreçada a algú perdut, mentre que “Breakdown” és el primer respir veritablement pop amb uns cors realment encertats estil Beatles. Avançam una miqueta i ens trobam amb la primera composició a soles de Ross, una meravellosa i trista cançó de rock “Lucky That The Heart” on agraeix que el cor no duri gaire… cant trist on els hi hagi. “Lucky” té la particularitat que està cantada a mitges amb Andy Tucker, l’imponent cantant d’una altra gran banda escocesa, The Dead Beat Club, dels que també revisarem el seu disc de debut. Un altre tema destacable és el que dóna nom al disc “Patchwork”, una agradable tornada de folk-pop a càrrec d’Andrew. Un pas més enllà, la més profunda malenconia torna amb “The State That Remains” on de bell nou podem adonar-nos de la fantàstica veu de Ross Taylor i de com és capaç de crear les més belles melodies. Seria injust no fixar-se en que els temes d’Alastair tenen un nivell més alt que mai, com ho demostra amb “What’s Going On”. El darrer tema signat per Ross, “To You”, torna a ser una altra brillant mostra de cantautor d’arrels i vistes les seves aportacions per aquest disc, se pot apreciar que hi ha una forta influència dels Jayhawks etapa “Rainy Day Music”. El disc es tanca amb la millor aportació d’Andrew, una “Travelling Song” que amb un riff d’eco western va creixent a poc a poc.

Un altre gran disc en la carrera de Dropkick, i una passeta més que els acosta al dia que podran tocar a la nostra illeta… ja falta menys!

Aquest segon enregistrament d’Oliva Trencada pren la forma de llibre-disc-DVD amb un motiu molt concret: musicar poemes de la poetessa mallorquina Maria Antònia Salvà en el cinquantè aniversari de la seva desaparició. En principi sembla un arriscat format pel que tot just és el segon llarga durada de la banda encapçalada per Pep Toni Ferrer, ja que per un costat es publica en un format agosarat i, per altra banda, suposa la submissió de les composicions, no tan sols a unes lletres escrites fa gairebé un segle, sinó musicalment adaptades a una ambientació específica que ha de ser versemblant amb el poemari adaptat. I com se n’ha sortit, en la meva opinió? Doncs molt bé!

Per començar, en aquest enregistrament queda ben palès que hi ha una banda ben formada i sòlida, per altra banda Pep Toni ha trobat la seva veu (que a estones és com un lament de va i vé que pareixen ones que reboten contra la costa rocosa), i la producció, el so, està perfectament equilibrat. És un enregistrament que troba Oliva Trencada en un punt de maduració molt superior al de “La música de la Calma” (Fona, 2007).

Entrant a parlar del contingut, certament la poesia de Maria Antònia Salvà és interessant. Els temes que hi trobam tenen a veure amb la pagesia d’aquella època; un mode de vida dur, de contacte directe amb una naturalesa que podia ser generosa o cruel, però que, en qualsevol cas, marca fermament la vida de les persones que en vivien, d’ella. És una poesia nostàlgica i onírica. Les músiques composades per Oliva Trencada s’han d’adaptar en aquest entorn i ho fan a la perfecció. Un folk mallorquí, més folk i més mallorquí que mai, perfectament assimilades les bases musicals de la tradició anglosaxona que Pep Toni Ferrer porta a dins. Dir ben clarament que dins d’aquest disc trobarem alguns dels temes que ben segur passaran a formar part del seu millor cançoner, però per contra, indefectiblement han desaparegut trets d’Oliva Trencada que apreci molt i que aquí, evidentment no hi són. Estic parlant d’aquesta vessant de cantautor de l’actualitat mallorquina/palmesana, vista amb un ull entre innocent i entremaliat, i aquest punt un xic naïf, fins i tot m’atreviria a dir, un xic “manga”, i, com no, del component més “rock”. Malauradament, aquests aspectes han desaparegut en aquest enregistrament… podríem dir que “per exigències del guió”.

Però com deia abans, hi ha un bon grapat de cançons que no m’estaré de dir que són senzillament brillants. Arrenca el disc amb un “El bé de l’aigua”, amb una fronterera melodia que recorda a aquell extraordinari grup anglès que es deia Lincoln, algú sap que se’n va fer? Potser el tema que em té més enamorat és “No-Ni-Nó”, amb una melodia preciosa, uns dels millors temes bressol que mai he escoltat, una bonica cançó on si arribam a albirar aquest component naïf del que parlava. Igualment meravellosa és la tornada 100% mallorquina de “Casa Pagesa”, un altre dels encerts del disc portada, amb va-i-vé, per una melodia al piano. “Enigma” és també fantàstica i una oportunitat per a tota la banda de lluir-se, un d’aquests temes que demana a crits ésser tocat en directe i deixar-se anar més enllà d’on s’arriba en l’enregistrament, pot convertir-se en el moment Crazy Horse d’un concert! “Lluneta de pagès”, tema que dóna nom al disc, és una tornada molt apreciable que encisa pel que té de balada western, amb xiuleig a lo Morricone inclosa. Certament la darrera part del disc és una mica ensopida i no arriba a l’altíssim nivell dels temes que hem destacat.

Tornant al principi, ja vos deia que aquest ambiciós projecte consta d’un CD -que és el que hem revisat aquí-, un llibre amb els poemes, acompanyat d’unes boniques il·lustracions, i un DVD d’un concert d’Oliva Trencada amb col·laboració de l’escriptora Maria Antònia Oliver. Aquest producte el podeu adquirir a través de la web de Fona, però existeix una edició de només el CD que podeu comprar directament de les mans dels artistes als seus concerts.

Aplaudim aquest CD però ens quedem amb les ganes d’un proper producte on Oliva Trencada en sigui l’autor total!

“El bé de l’aigua” en directe a Heliogàbal

Que aquest sigui el primer disc d’una banda no ha estat mai tan extrany com en aquest cas. Quants d’anys fa que toquen Petit? Tres? Quatre? Record el primer concert que els vaig veure al Lisboa on Joan Castells -aka Joan Petit- es feia acompanyar de Pep Toni Ferrer (ara Oliva Trencada), Kike Pérez i Michael Mesquida, tots ell (re)coneguts músics de l’escena rock mallorquina. És cert que pel camí va aparèixer un testimoni d’aquella època en forma d’EP artesanal: “Soulsaver Bird”. Tot i les grans crítiques que rebia Petit en aquells primers mesos amb participacions a concursos, amb bons resultats per cert, els temps han estats difícils per a Petit, de forma que la banda ha sofert diverses destruccions i reconstruccions i l’estabilitat de la formació sempre sembla penjar d’un fil. I enmig d’aquest complicat procés la persistència de Joan Castells ha permès que finalment el primer llarga durada veiés la llum.

I, fins a cert punt sorprenetment, és un gran disc. Les composicions de Petit sempre han estat molt bones, sempre han estat lo millor. Castells té un talent especial per a les cançons, un talent que molts músics més experimentats no tendran mai, el talent del veritable cantautor. Entrant a parlar del disc, té un so homogeni, amb una instrumentació molt mesurada, mai parca. Les múltiples influències convergeixen en un producte que no és ni un disc de rock americà, ni un disc de cantautor, és com un disc d’una banda imaginària que estigués ja de tornada després d’haver passat una època de rock directe i canyer, després d’haver-se prostituït a fer un disc pop a la moda i que finalment treu un disc que deixa testimoni del que realment volen dir… però és un primer disc! És molt difícil parlar-ne…

“Faster” és exemplar: rock’n'roll furiós i distorsionat, i delicadesa i mesura alhora, i melodia, molta melodia. “Empty”, en canvi, potser sobra. És testimoni de la primera època i tot i que ja no se sembla a qui era fa 3 anys, potser queda anacrònica dins aquest treball. “People In Love” és tot el contrari, és el que són Petit en el moment d’enregistrar el disc: un grup en evolució que troba nous sons més enllà del folk-rock d’arrels americanes i juga amb saviesa amb el llegat britànic. “Sixteen” amb una bonica melodia de piano és una altra brillant cançó que no tothom seria capaç de crear; mentre que “Just Enough”, també al piano, melanconiosa ella, és una cançó feta perquè la canti una veu femenina. En Joan hauria de convidar na Lisa Germano per cantar-la. Pop i rock se donen de la mà a “Seeds” com una promesa de ser un d’aquests temes que en directe tota la banda disfruta de cantar i tocar. I “Flatspin” és un preciós tancament per aquest primer disc, acústica i pelada, atmosfèrica.

Sincerament pens que aquest és millor disc del que Petit podia oferir. És un gran disc. Si la formació actual amb Llorenç Rosselló a la guitarra, Gaspar Reixach al baix i Bernat Company a la bateria s’estabilitza finalment i comencen a tocar amb regularitat, aleshores potser siguin certes aquestes esperances que tants crítics músicals i periodistes especialitzats hi han dipositat. Veurem què passa! Mentrestant el que està ben clar és que “Loveshines Firefly” és el millor disc que ha vist la llum enguany a Mallorca.

“People In Love”

Matt Curreri & The Exfriends no m’haurien d’agradar. Se suposa que sóc un roquer, un tipus dur i aquesta musiqueta entre pop i folk amable està una mica lluny del que se suposa que m’hauria d’entrar… De veres que els Exfriends són bastant “soft”… i m’agraden. Qué hi farem!

En Matt Curreri és un novaiorquès transplantat a California, provinent de família musical (el seu germà Paul i la seva cunyada Devon Sproule són també artistes) i ja té un seguit de discs al darrere (aquest és el quart). La seva música beu molt de gent com Ben Kweller o Ben Lee, potser menys perfeccionada, bastant més folkie i absolutament gens pretenciosa. Manté un to molt indie (en el sentit de “independent”) en les músiques i les lletres… en el concepte de tot el disc, i d’una forma lenta però segura, aquest disc s’ha fet un lloquet entre tot el que escolt els darrers mesos.

No és un disc rodó perquè hi ha temes directament oblidables, d’aquells que escoltes la primera vegada i després ja te’ls saltes perquè et fan peresa, però la primera meitat del disc està molt molt bé. Si hagués mantingut el nivell tot el disc, aquest potser seria un dels discs més interessants de l’any. Així i tot, pens que ben promocionat Matt Curreri & The Exfriends podria gaudir d’un considerable èxit similar al que han tengut, per exemple, els Decemberists.

El disc arrenca amb la declarativa i simlpe “Yeah Yeah” que enllaça directament amb “Joy Of Life” que dóna nom i és un dels temes més aferradissos del disc. Qui l’escolti no tendrà més remei que anar cantant “I live for the joy of life, the joy of life i live for you” mentre instruments de tota mena: guitarres, teclats, trompetes, percussions sonen marcant la melodia a mode d’himne. La cosa manté el to amb “Dirty Stayout”, un pop-folk que lleugerament pot recordar The Proclaimers. Als Decemberists, en canvi, me fa pensar Curreri quan entona el “la la la” amb que comença “Hope For The Future”. I una mica d’inofensiu i controlat rock arriba tot seguit amb “Cry When I Die”, potser menys inspirada, però ràpidament compensada per “Happy When I’m Gone” un crooner-rock. I aquí acaba lo millor del disc. Cap al final me torna a agradar molt “I’ll Be Here” amb aquesta sensació de que menys pot ser més i que no cal omplir-ho tot de notes i instruments, basta amb posar cada cosa al seu lloc (i aquí pens que té molt a veure la ma del productor i vell conegut Raymond Richards).

Deia al meu blog personal que Attic Lights són la millor banda del món. Esper que estengueu doncs lo molt que m’ha costat atacar aquesta crítica, perquè des del principi estic rendit a ells, no puc, per molt que ho intenti, ésser objectiu.

Attic Lights és una banda de Glasgow. La seva música té dues influències fonamentals: Teenage Fanclub i The Zombies. La primera és la banda de capçalera de tota una nova generació del rock escocès: guitarres afilades, harmonies vocals i grans veus. Els segons, també escocesos, són una banda mítica dels seixanta que reunia en un sol concepte l’actitud rock dels Stones i les melodies pop dels Beatles, tot afegint unes mesurades dosis de psicodèlia. Tot ben remenat i passat pel sedaçs d’uns compositors de pop brillantíssims i amb una frescura “juvenil” que recorda als primers Beatles: Attic Lights. Hi ha molts més grups escocesos que tenen un talent impressionant ara mateix, grups joves amb moltes ganes de menjar-se el món, però ningú no es pot comparar a Noel, Tim, Jamie, Colin i Kev.

Si el que vos agraden són les ànimes torturades, les atmosferes opressives… la cançó d’autor autocomplaent… fugiu per cames perquè el que Attic Lights ofereixen és la dolçor d’un matí càlid i refrescant de primavera. El teu dia se pot girar com un calcetí si et deixes dur pel seu encant.

“Friday Night Lights” (Island Records) és tot just el primer llarga durada dels Attics i és un disc de molt bella factura. Els Attics han estat en mans de Freddie McDonnald (BMX Bandits, Teenage Fanclub) i els meus temors inicials que el seu so una mica “rude” quedàs polit al disc s’han esvaït. Efectivament han polit el seu so, però en línies generals això no els ha restat gens de la força original, cosa que parla bé de la feina de producció. La majoria dels temes que conformen el disc ja els coneixíem, fos perquè apareixien als seus EPs i singles o fos perquè els varen tocar a la seva actuació de Mallorca.

Els únics realment nous són “Send Those Dark Eyes This Way”, una bonica balada al piano i el hit immediat “Walkie Talkie”, un tema per ballar com un posseït. Dels ja coneguts només m’ha decebut una mica la versió de “Wendy” que de tan paròdica com és cal el vídeo per entendre-la, no basta amb l’audio. Per contra, un tema que no destacava dels EPs com “Winter On” tanca ara de forma magnífica aquest primer treball i deixa amb ganes de molt molt més.

A Pecan Pie ens morim de ganes de tornar a portar-los a l’illa perquè tant els que els vàreu veure com els que vos ho vàreu perdre pogueu gaudir d’aquesta entranyable banda. Tant de bo facem realitat aquest somni.

“Wendy”

David Vandervelde fou un dels artistes revelació de l’any passat. Aquell interessantíssim “The Moonstation House Band” (2007, Secretly Canadian) ens revelava aquest home com una màquina a tota potència de glam-rock. Una revitalització tan insospitada com benvinguda. Si aquell disc ens portà de tornada els millors temps de Bowie o T.Rex, aquest segon treball del nord-americà ens ha tornat a agafar de peu girat.

“Waiting For The Sunrise” (2008, Secretly Canadian) és, també, una mirada enrere, però aquest cop les reminiscències vénen d’altres orígens. Sorprenent i màgicament, Vandervelde s’ha basat, sobretot, en Ron Wood. No és, ja en parlarem, la única referència, però és, de totes les influències presents, la de Wood la que més m’ha sorprès i més il·lussió m’ha fet trobar. El conegut guitarrista dels Rolling Stones és molt menys conegut com a cantautor a la seva època dels Faces (amb Ronnie Lane i Rod Steward) i com a cantautor en solitari, amb una irregular carrera de la que se poden rescatar alguns enregistraments com l’imprescindible “I’ve Got My Own Album To Do” (1974, Warner), disc de qui Jay Farrar ja va rescatar Mystifies Me per al primer disc de Son Volt l’any 1995. Però seria injust etiquetar David Vandervelde com a “revival” per lo de peyoratiu de l’expressió. No, Vandervelde és un autor de cançons extraordinari i la seva una opció perfectament vàlida.

Entrant en el disc, la sonoritat barroca del sobrecarregat primer enregistrament ha deixat lloc a una producció molt més continguda, sovint fins i tot acústica i molt polida. I Will Be Fine és potser el tema més “soul” del disc, amb una melodia psicodèlica al piano. Preferesc molt més California Breezee, un tema composat pel seu aliat i ex-Wilco Jay Bennett. Amb Hit The Road torna el Vandervelde més electrificat, amplificat i atmosfèric. Old Turns és potser l’exemple més flagrant de manlleu a Ron Wood, mentre que la preciosa Someone Like You pren coses de Neil Young i és el revival més descarat que he escoltat fins a la data dels entranyables Jayhawks. Més endavant apareix un tema que repèn el so més elegant de T.Rex, Cryin’ Like The Rain, mentre que a Need For You són Crosby, Stills & Nash qui et vénen al cap, i Neil Young apareix com un ens intangible a Lyin’ In Bed.

Males crítiques ha rebut aquest disc en la majoria de mitjans, però a mi amb la seva primera part del disc em va deixar atrapat. Cert és que no és un disc redó, però la trilogia Someone Like You, Hit The Road i Califormia Breezee són dels meus temes preferits d’enguany!

Als països catalans hi ha sàvia nova per a la música folk. I es tracta d’un seguit d’artistes que abans de res són uns desacomplexats perquè canten en català, però no tenen la més mínima intenció de plegar-se als desitjos de manipulació política ni artística. Segurament ni els artistes i ni el públic “estàndard” del folk en català se n’adonaria, però hi són i amb talent aconsegueixen una renovació. A Mallorca tenim la punta de llança de n’Oliva Trencada, al país valencià tenim al rocker Senior (que està a punt de publicar disc) i de la Catalunya vella ens arriba Issac Ulam, nom rere el qual s’amaga no només el seu líder i cantautor, sinó tota una banda entre qui es compta el també gironí Jose Domingo (de qui hem pogut gaudir diverses vegades a la nostra illa).

La proposta que Isaac Ulam ens fa en aquest primer treball “En els prats més llunyans” és arriscada i personal. Un disc de folk americà i de cançó d’autor, molt arrelat en el bo i millor dels seixanta i setanta (Cohen, Neil, Kristofferson, Buckley, Drake,…), amb aquell punt hippie, i éssent al mateix temps un artista amb un llenguatge molt personal. La música que podeu escoltar és doncs de caire acústic, amb predomini de la guitarra acústica i les veus d’Isaac (profunda) i de Simona Bennett (entre angelical i espectral). Diversos instruments apareixen aquí i allà, en la seva justa mesura, aportant les textures adequades, el paisatge. Però el seu punt fort són les melodies i les lletres, molt treballades i al mateix temps molt naturals i que denoten un gran treball d’autor de cançons.

Arrenca el disc amb Llop acompanyat dels adients udols, però el disc guanya alçaria amb Petita Pellroja amb un gran riff de guitarra i una melodia encisadora que apareix i desapareix fent-se sentir com estirat i deixat anar. El nivell es manté amb Temps, amb una lletra preciosa i enigmàtica, que ben bé podria haver estat una versió d’un tema aparegut en una pel·lícula de Peckinpah. El següent gran tema que trobam, i potser el més genial del disc, és Com els gats, un tema que recorda fortíssimament Will Oldham però amb una lletra fermament catalana, fent seva la teoria que no hi ha com contar una història propera, casolana, per arribar a ser universal. Bonica combinació fan Ulam i Bennett a Noies índies, un altre bonic tema, però personalment m’arriba al coret el tema dedicat a un dels més entranyables personatges del western de l’èpica hippie, aquell barbat Robert Redford entestat en viure en solitud de la caça i de la pesca i casat amb una indígena que es deia Jeremiah Johnson i que, al pobre, li tocaven passar tota mena de caliportals. Un personatge i una pel·lícula entranyables que homenatja Ulam aquí.

La caixa del CD d’“En els prats més llunyans” és també un encert ja que representa en certa manera el que es pot trobar a dins: una recreació en sèpia i onírica del món dels pioners americans, aquells que travessaven les rocalloses en la recerca de camins, de trampers, cercadors d’or, d’històries entrecreudades entre els exploradors i els natius. Original i fresc.

The Poem Is You és una d’aquestes bandes-col·lectiu. Oficialment són sis però al disc hi participen 8 músics. El principal artífex del grup és el cantant Daniel Donald Bocek, que aporta un toc molt personal amb la seva personal veu, una veu madura (respecte la seva edat, doncs deu tenir els vint-i-pocs) i una veu que aporta un toc de pur western americà que és el millor d’aquesta banda. També és noticiable que ens trobam davant una banda alemanya i és que hi poc exemples de bandes del vell continent que es decideixin per la cançó americana com ells fan.

The Promised South (K&F Records) és però un disc massa ple d’irregularitats. No pots evitar enamorar-te de l’enganxívol himne western-pop The Ballad Of Old Harold Part II i poc després lamentar-te que gran part del disc no s’hi assembli, i no només ho dic perquè el nivell no continuï tan alt, no és això, és que ni tan sols des del punt de vista estilístic The Poem Is You són congruents.

Dit això, cal salvar aquest disc i aquesta banda perquè ens trobam altres temes igualment interessants com Ninety-Nine Problems, un tema folk conduït per la preciosa veu de l’altre puntal del grup, Marie Grabrielle, qui també canta l’estimulant Down The Hall, una altra demostració de que The Poem Is You són capaços de trobar un difícil punt mig entre diversos camins: el pop, el folk, el western i el cumbaià Déu meu.

En l’altra part de la balança ens trobam amb algun veritable desastre com Waterman’s Mill, un estrany tema entre electrònic i tropical (!) que no té gràcia miri per on es miri, o l’anodina instrumental de Duel For Guitars #2, o l’avorrida balada The Promised South Part II, per no dir de Riots, l’inútil tema instrumental que tanca el disc. Massa temes que no pinten res ni en aquest disc ni en cap altre i que espenyen l’escolta, per no dir que emprenyen.

La qual cosa em fa pensar que a The Poem Is You hi ha una esquizofrènia, potser dos caps compositors amb estils (i talent) a les antípodes un de l’altre, o bé senzillament és un grup que hauria de prendre molt en consideració cada tema que enregistra perquè els moments lletjos desllueixen els moments brillants (què n’hi ha i són molt brillants!). O potser només necessiten madurar.

The Promised South és el segon disc. L’any passat varen publicar …And The Earth Shall Weep, un disc molt inferior i que cau en els mateixos errors que The Promised South, però que conté un tema destacable i de prou talent: Muddy Waters.

Aquí vos deix amb una graciosa interpretació del seu hit The Ballad Of Old Harold Part II en aquest estil que La Blogothéque han fet tan famós i que és tan imitat: