La immediata visita del cantautor canadenc Gabriel Minnikin és una fantàstica oportunitat per publicar la crítica del seu darrer disc, “Wandering Midnight” aparegut a finals de l’any passat i només adquirible en format digital a través de la web www.zunior.com.

Aquest és el segon disc en solitari del que fou membre de la gran banda de country alternatiu The Guthries. El primer, “Hard Feelings” (2004) va ser l’excusa perquè Pecan Pie inauguràs les seves activitats i aquest segon ho és perquè ens visiti de nou.

Que en persona és una home afable, rialler i simpàtic és una cosa que no es pot deduir directament de la seva música, que sovint és espessa i profunda, molt marcada per aquesta veu tan cavernosa que posseeix. En aquest nou enregistrament no podia ser d’altra manera… però ho és una mica. Gabe modula la veu perquè no resulti tan inaccessible i aconsegueix al mateix temps més textures i matisos. A més, hi ha un cert aire més optimista o esperançador en aquest enregistrament.

Quant a la instrumentació, Gabe ha repetit jugada i és ben clar que les instrumentacions minimalistes no van amb ell. Flautes, trompetes, banjos, piano, violins, cellos, glockenspiel i molts més instruments acompanyen la guitarra acústica en un tot que a voltes sembla encertadíssim i en alguna ocasió excessiu fins al punt d’amagar una mica l’essència de la cançó.

Però el disc arrenca amb Montague un tema pur folk-rock molt animat amb guitarra elèctrica i bateria, i coros a càrrec de la germaneta Ruth (qui, per cert, l’acompanya amb més o menys protagonisme a quasi tots els temes del disc). Un tema estiuenc fins a on ho poden ser els temes de’n Gabe. Amb forma de cançó de bressol Two Fifteen amb melodia de piano i arranjament de cordes és un dels més bonics temes que ha escrit Gabe, delicat. Blackwater Sky és un altre tema de folk però amb esperit de tema ideal per tocar en un pub irlandès, doncs demana aquests coros de tot l’auditori i creix a poc a poc als voltants d’un senzill i efectiu riff de guitarra al que segueixen mil i un instruments (violí, pianola, pedal-steel…). Que és un tema “tavernari” queda prou clar quan al final se sent renou de tassons de vidre. Un altre tema que m’ha agradat des de la primera vegada que el vaig escoltar és Seventy Six. Senzill, curt i directe és l’exemple perfecte del material que produeix Gabe com a cantautor i en aquest cas no està excessivament adornat. A Chimney Weeping trobam un tema que en principi sembla anodí però que, coincidint amb l’entrada de Ruth, s’obre fins a esdevenir una de les melodies més guapes i tristes del disc amb un corus que diu “do you think it’s easy for me to live alone and unforgiven”. Un altre punt fort se troba a X, una altra nostàlgica melodia acompanyada de cordes i vents. Hi hauria més temes a destacar, però bé, allò que sí voldria que quedàs clar és que aquest home domina la cançó americana, sembla que li surt tan natural com si formàs part d’ell mateix.

Segons els crèdits del disc, hi han participat tots els seus ex-companys dels Guthries (potser molts d’ells a l’animada Blackwater Sky), però és una pena que no hagin gaudit de més protagonisme, dit això amb excepció de Ruth Minnikin que sí té un destacat paper.

Per només 9 dòlars americans (que al canvi deuen ser uns 6 o 7 euros) us podeu baixar el disc i preparar-vos pels concerts que The Minnikins (Ruth i Gabe) faran a Mallorca. Valgui també aquest vídeo del tema X com a avançament:

Publicació:01/10/2007
http://thedeadbeatclub.co.uk

The Dead Beat Club és una altra banda escocesa molt a tenir en compte. “Random Heartfelt Trinkets” és el seu disc de debut i va aparèixer l’any passat. Fins a la data havien publicat dos EPs, al primer d’ells ja apareixia un dels seus “hits”, el tema “Circa 1985″. Encapçalen la banda una parella amb molta personalitat, la cantant Shona Brodie i el guitarrista i cantant Andy Tucker, un home de forta presència escènica.

Han descrit el so de la banda com a anti-trendy i no puc estar més d’acord amb l’epítet. Certament The Dead Beat Club practiquen un folk-rock amb tocs èpics, un tot atemporal, molt marcat per les veus de Shona i sobretot d’Andy, que a moments semblaria voler emular Meat Loaf. Amb això darrer evidentment estic sent un exagerat, però si escoltau (i veieu) Andy Tucker sabreu a què m’estic referint.

Com deia, “Random Heartfelt Trinkets” és el seu primer llarga durada i la veritat és que els ha quedat un disc que, sense ser, rodó, és un disc ple de bones melodies i, sobretot, un disc molt agradable d’escoltar. De fet, abans de fer aquesta crítica, el disc ha passat de ser un disc d’una escolta puntual i poc a poc m’he trobat que amb els mesos, cada vegada estava tornant a posar el disc de fons mentre faig feina amb l’ordinador. Em resulta molt confortable.

Com passa en aquests casos, és difícil destacar alguns temes perquè el to es manté tot l’enregistrament, però així i tot podem destacar la cançó que l’obre Sometimes; la preciosa construcció de folk britànic que és Broken Heels (al meu gust només espenyada per uns cors que no em convencen); també està Sidetracked amb una melodia més pop que porta el segell dels germans Taylor de Dropkick, col·laboradors en aquest disc; també diria que els Taylor estan darrere del ritme bluegrassy de la bonica Last Man To Fall; i, finalment, destacar el bonic tema final Coming Up For Air.

Com anti-trendies que són, els Dead Beat Club no coparan les portades de cap revista de pop d’enlloc de món, però amb el seu folk, les seves melodies, aquesta sensació de que són una colla d’amics fent música honesta, a poc a poc s’han fet un lloc al manco dins del meu espai musical personal… a lo millor ho poden fer al vostre.

Publicació:15/05/2007
http://www.myspace.com/jackpot

Aquest ha estat l’any dels descobriments. Fa unes quantes setmanes que tenia intenció de fer la crítica d’aquest disc. Aquest no podia quedar sense revisar perquè si al manco algú que llegeix això s’interessi per Jackpot ja tendrem l’objectiu aconseguit. Darrere Jackpot hi ha, com sol passar, un cantautor. En aquest cas, l’home que mou els fils es diu Rusty Miller, el seu nom ja és una mica evocador del seu art.

En l’època en què mos trobam parlar d’innovador o experimental seria bastant gratuït, només dir que Jackpot basculen entre l’americana, el rock psicodèlic, el folk californià dels seixanta/setanta i la imprescindible herència de Neil Young. Jackpot no són precisament acabats d’arribar i tot que els hagi descobert recentment, aquest és el seu cinquè disc. Una de les curiositats d’aquest disc és que a banda dels deu temes que el conformen, quan el compres tens accés a uns fitxers en format d’audio per iPod. Es tracta d’un segon disc de 12 temes amb la qual cosa “Moonbreath” es tracta realment d’un disc doble. Hi ha una altra cosa que crida l’atenció i és la pobresa del disseny gràfic del CD, sembla que Rusty Miller li hagi encomanat al fill de la seva al·lota perquè té el Photoshop instal·lat pirata, però bé, aquí hem vengut a parlar de música.

Hi ha força diferència entre els disc 1 i 2. El primer és molt més “experimental”, mentre que el segon és molt més “americana”. Tot comença amb un tema que té un vídeoclip de la mateixa factura que la portada amb un encant kitch apreciable. Se diu Chemical Reaction i el podeu veure aquí. Segueix un altre dels bon temes Tongue Tied i ja ens estam entonant i veient que a Jackpot els agrada el catxondeo, el rock’n'roll i la festa. Vital Signs i Sensory Overlord són juganeres i Personal Assistant hi ha unes lletres ben divertides. Jugging Boulders pareix dels Flaming Groovies, una altra influència que persisteix en Mojito Blues. Els darrers dos temes d’aquesta primera part no són tan atractius.

I el segon disc arrenca amb un melancòlic tema amb harmònica i acústica anomenat Invisible Train, el mateix feeling acapara Don’t Make Me Feel So Bad. Womanly Sleepers és potser el millor tema d’aquesta segona part i tant la intro com la veu de Rusty estan immillorables. Amb Fine Mood no baixa el llistó i per moments començ a pensar en Doug Sahm i en què potser faria música com Miller si hagués coincidit de generació. Instumentalment Waiting Like A Sponge és deutora de Dylan, Flake Out em recorda als Rolling Stones i I’m Alone comença amb un riff deutor dels Beatles. Però no són tres dels millors temes, que sí ho és la brillant Get My Life Together, una altra de les joietes que té aquest magnífic disc. Ni els Lemmonheads se salven d’entrar en la trituradora de Miller i Fingers Crossed ho prova. Després de molta marxa un tema relaxat d’afinació poc convencional tanca Moonbreath, una balada que em recorda molt als Replacements.

Exageradament diria que és tota una repassada, i amb segell propi, a una bona part de la música que ha conformat la nostra història, exageradament clar.

Publicació:31/05/2007
http://www.thefelicebrothers.com

És tot un plaer que passa de tant en tant, trobar-se amb una banda que no coneixies de res i que són capaços de sorprendre’t i saber que aquell nom no se t’ha d’oblidar i que ràpidament l’has de cercar pel MySpace per fer-te amic (sic). L’altre dia repassant la llista del millor de l’any segons la web Americana UK em vaig interessar per una banda descrita per comparació amb The Band de l’època clàssica, però tot atorgant-li el valor de no ser uns imitadors sinó originals i actuals. Poc més se pot afegir. Bé, sí, després d’haver vist les fotos dels germans Felice (sembla que aquests ho són de veres, els quatre!) m’agrada la comparació que vaig trobar en una altra web on deien que se semblaven a en Vincent Gallo i certament tenen molt marcada aquesta estètica tan de Nova York.

Matada la curiostat amb aquest disc, “Tonight At The Arizona” (2007, Loose), només refermar que les opinions són totalment encertades i que efectivament aquest disc conté talent propi prou com perquè els resultats superin l’evident i inevitable comparació amb Dylan i la seva banda i ràpidament passis a apreciar-los per ells mateixos. Crec sincerament que el disc no fa mèrit al que realment han de ser aquests quatre germans de la rivera del riu Hudson i que un directe ha de ser brutal. El disc té alts i baixos i entre els alts s’ha de destacar la genial i aferradissa Ballad Of Lou The Welterweight un tema que ja hauria firmat The Band però que té una tornada de lo més canalla que mai havia escoltat. Atenció: “Powder your nose/Pull down your pantyhose/Let me love you from behind/my darling/ Powder your nose/Put on your pantyhose/We’re going down to my bout/my darling.”. A part ens trobam amb altres grans moments com T For Texas, Mercy, Going Going Gone. Un bon encert és que el tema que tanca el disc ens permeti assaborir el que potser una festa amb els germans Felice perquè Take This Hammer està apropiadament enregistrada en directe.

Possiblement els canalles The Felice Brothers tenen la imatge ideal com per convertir-se en una bomba qualsevol dia que un publicista els trobi. Mentrestant disfruteu-los a tope!!!

Publicació:12/06/2007
http://frankelmusic.com

Frankel és el nom artístic de Michael Orendy un músic força desconegut de la ciutat de Los Angeles. Frankel practica un folk-pop elegant i setanter que recorda a aquells cantautors com Randy Newman o Harry Nilsson. Vaig topar amb aquest artista a través de la seva amistat (en el sentit MySpace) amb Raymond Richards, líder d’una banda adorable anomenada The Idaho Falls. Richards té instal·lat a cada un estudi de gravació batiat com a Red Rockets Glare i al seu MySpace ens parla dels enregistraments que allà se fan… com per exemple el de Frankel.

Dit això, “Lullaby For The Passerby” és el primer llarga durada de Frankel (a banda només hi ha l’EP Chatterbox). No es tracta d’nu disc de l’any ni res semblant. És un disc de pop-folk força relaxat i amb moments anodins que desllueixen el global. Hi ha un parell de temes que serveixen com a teló de fons d’un sopar amb amics, però que no enganxen si se’ls escolta: Found Out, Tooth Decay, Lullaby i Becoming You, per exemple. Aleshores perquè dedicar-li una crítica? Doncs perquè hi ha un parell de temes realment reeixits que poden il·luminar-te un dia i fer esboçar un somriure vital en un matí gris. Estic parlant sobre tot de Red Part of Town que de la mà d’un sincopat ritme de guitarra i banjo amb reminiscències de rag-time et porta inconscientment a seguir-lo amb la cama i la mà. Un tema brillant. I similarment es pot dir del tema que obre el disc, Thermostat un bonic pop amb classe i un toc de distinció.

En realitat és poc per fer parlar d’un bon disc, però demostra que Frankel la pot encertar i que és un artista a seguir. Ja veurem que serà lo següent.

Publicació:06/09/2007
http://www.myspace.com/melancholymechanics

Avui en dia, tot projecte musical tira endavant per la caparrudesa dels seus integrants. No es pot esperar que una discogràfica vengui a la teva porta, ni tan sols pots esperar que es fixin amb tu si els envies la maqueta, així que molts artistes opten per l’autoedició. Tal és el cas d’alguns dels grups que hem revisat a s’Altraweb com els escocesos Dropkick o els americans Hymns i en el mateix cas es troben els autòctons Melancholy Mechanics, l’àlbum de debut dels quals ha sortit enguany sota el títol de “Life Before Prius”.

Pels que no conegueu als Mechanics dir-vos que es tracta d’un quartet afincat a la Serra de Tramuntana (sic) i que el seu bessó el formen el cantautor Alberto Santolaria i el guitarrista solista Joan Tomás. Tot i que l’origen dels temes està en composicions d’Alberto la veritat és que el resultat final és un treball clarament de banda de rock.

Si entram a descobrir el disc el primer que centra l’atenció és la veu d’Alberto, que destaca per la seva capacitat de transmetre sentiment. És una veu amb prou personalitat, amb un lleuger toc emo que dóna molta vida a les cançons. Si ens fixam en la instrumentació, aquesta està molt ben ubicada, sempre en la seva mesura, tot i que no haguessin estat de més alguns passatges més alliberats, menys polits. En general es tracta d’un disc que ofereix uns resultats quant al so molt per sobre de l’altura del que podria esperar-se d’un primer enregistrament d’un grup novell i ben segur que la mà tant dels germans Tejedor de Casa Rusa com del productor John Tirado alguna cosa han tengut a veure.

I ja si ens posam a revisar els temes, el primer que es detecta és la varietat estilística que hi ha entre els 11 talls que el composen. Moltes i diverses influències: des del rock dur fins a l’indie-pop. Pens que potser en algun aspecte pugui ser un disc una mica prematur, perquè es pot apreciar com la banda encara està resercant el seu propi só. Però al mateix temps ofereix alguns temes que ben segur passaran a formar part del repertori permanent de la banda i, personalment, em satisfaria que els prenguessin com a referent per assentar les bases del seu estil. M’estic referint a temes com “Heroin”, un tema curt, preciós, èpic i brutal; no li va gens darrere “Sometimes” on de bell nou tenim un portentós Alberto; o com amb “Thank You” una altra joia amb un excel·lent treball de guitarres i una melodia brillant. Hi ha altres temes destacats com “Come With Me”, “Fall Down”, “Cabaret”, “Train”… pràcticament tots els temes son apreciables, però el trio que destacava primer em sembla el millor de la seva producció.

A pesar de la seva recent publicació, aquest disc que podeu adquirir als concerts de Melancholy Mechanics i a través de la seva adreça de correu mailmelancholymechanics@gmail.com té ja un any de vida des que es va enregistrar. Esperem que en breu els Mechanics s’animin a passar per l’estudi, ni que sigui per fer un single o EP en que puguin demostrar la seva evolució en un any.

Publicació:11/09/2007
http://www.oakleyhall.net

Vàrem anar al Primavera Sound d’enguany amb molta il·lussió de veure Oakley Hall en directe… i en vàrem quedar un poc decebuts. Les impressions d’aquell dia foren que no eren tan potents com als discs i que el seu frontman Patrick Sullivan no estava a l’altura. També podem pensar que, senzillament, no fou el seu dia. Preferesc pensar-ho així perquè aquest nou enregistrament, el quart ja en la seva ràpida carrera, segueix la línia ascendent dels anteriors i se situa com un dels meus discs de l’any: potent i delicat; ple de qualitat i força, es mou entre el rock potent estil Steppenwolf, el southern-rock de The Allman Brothers Band i el folk més intimista. No són pròpiament una banda revival perquè incorporen sons provinents de la música més actual; però gairebé i per exemple la psicodèlica portada, en la mateixa línia de les anteriors.

I és que si bé al Primavera no foren així; la veritat és que I’ll Follow You (2007, Merge) és arrollador i un fantàstic debut a la selecta discogràfica Merge que s’apunta un altre encert fitxant aquesta banda de Brooklyn. Déu n’hi do la de territoris que exploren Oakley Hall en aquest treball. Cada tema és un mon i és tractat d’aquesta manera. Excel·lent producció, veus i instrumentació mai minimalista però sense entrar en cap exhuberància. Crec que és una producció quasi perfecta a la que només hi ha un però: l’excés de perfeccionisme pot haver restat un xic de calidesa o naturalitat, però res important.

Com ha de ser, I’ll Follow You comença amb una encisadora melodia progressiva de Sullivan anomenada “Marine Life” que quan supera la introducció ataca amb un riff d’aquells que fan història; però no ens despistem perquè a la segona trobam el tema més potent del disc, “No Dreams”, pur Steppenwolf (o Black Mountain). Només un poc més enllà hi ha “Angela” un tema folk de base potent que posa, per la seva extraordinària bellesa, els pèls de punta amb unes veus de Rachel Cox impressionants. El recital continua amb “Free Radicals Lament” un tema on les veus i els instruments semblen arribar des de darrere una paret, una altra joieta. La psicodèlia amb tots els seus infinits colors arriba amb el tema que dóna nom al disc i que et fa somiar amb una nit a la platja californiana mirant els estels conduit per l’embruixadora veu de Sullivan. Ben al contrari la melodia de “First Frost” s’allunya del sud i s’acosta al nord tot recordant a companys de generació com The Heavy Blinkers o Broken Social Scene. Potser l’única taca grisa la constitueixen els darrers tres temes del disc, molt menys brillants i acomodaticis, que recorden als menys atractius moments del rock sinfònic i progressiu.

Potser si enlloc d’aquest final, Oakley Hall haguessin mantingut el nivell, aquest seria el disc de l’any. En qualsevol cas, és un gran treball que se pot recomanar amb molta confiança.

Publicació:29/05/2007
http://www.myspace.com/snowglobe

No està gens malament descobrir una banda amb la frescura d’Snowglobe que fa la música que sembla que els passa per l’arc de triomf fer, i que no està mal. Desenfadats i eclèctitcs, no és d’extranyar que s’asocií el seu nom amb The Flaming Lips. Però, Snowglobe són bàsicament dos cantautors i amics de la universitat: Tim Regan i Brad Postlethwaite. En general la seva és una música directa, temes pop-rock que no arriben als tres minuts, profusament adornats amb instrumentacions diverses que envolten la cançó real. Aquesta, la cançó, la melodia, és força clàssica i accessible. En els temes de Regan s’aprecia un “rock” molt més estàndard i influenciat pels clàssics (Tom Petty, Bruce Springsteen) i amb una veu que recorda molt molt a Jakob Dylan, mentre que les composicions de Postlethwaite són molt més etèries i remeten fàcilment a Sufjan Stevens. Tot i que la instrumentació circundant és comuna, apareixen indistintament teclats de tota mena, campanes, violins, metalls, fent del resultat una mena de so a lo Okkervil River, la veritat és que un no deixa de pensar que aquí hi ha dos grups diferents, de tan marcada que és la diferència entre els dos líders d’Snowglobe.

Però l’oïda de Doing The Distance (2007, Makeshift) és realment agradable i inclou temes molt apreciables com Loaded Gun (pur Wallflowers); la progressiva Baby; la bellísima Aimless Sailor on poden apreciar-se les influències creuades de George Harrison i Neil Young; Rock Song que fa honor al seu nom; amb Big Machine ens trobam amb els Okkervil River més lluminosos.

Comentar que aquest disc fou enregistrat el 2004 però que per problemes discogràfics no ha vist la llum fins aquest any. Mentrestant, la banda no ha estat de braços plegats i ha tret un altre disc Oxytocin del qual potser parlarem un altre dia.

Publicació:31/08/2007
http://www.elcapitanland.com

No fa ni cinc minuts que he acabat de parlar d’un dels grups amb tota certesa triomfadors de l’any The National, però ara deixeu-me que canvií radicalment de posició per ocupar-nos d’una de les milers de bandes que són ignorades pel gran públic però on jo trob personalment molt més gaudi. En aquest cas parlarem d’una banda californiana (darrerament a California no deixen de sortir grups interessants) anomenada El Capitan.

Abans que res situar que El Capitan per molt que tenguin nom espanyol i siguin de california no penseu que fan res que tengui a veure amb el tex-mex ni semblant. Lo seu és un rock americà amb tocs de folk, de psicodèlia, de melodies pop i amb un cantant de veu nasal i accent molt molt americà. “Stickeen” ha aparegut a través d’una discogràfica jove i interessant que té al seu reduït catàleg altres artistes interessants com Lee Bob Watson, Aaron Ross o Marie Sioux. Petits però selectius.

“Stickeen” és un disc molt accessible i també molt curt, només 8 cançons i n’hi ha dues o tres que directament sobren, però la resta són fantàstiques. Comença amb un dels millors temes, l’alegra i popies “Happy All The Time”, amb una melodia a la guitarra acústica amb un gir twangy d’aquestes que se t’aferra i amb uns corus infantils molt ben engirgolats que repeteixen “moonshine moonshine”. Segueix amb un altre tema brillant, una mena d’himne rocker que ha de ser fantàstic en directe i se diu “Black Ice”. Un tema molt més relaxat, que recorda en el seu desenvolupament a Neil Young és “Wait On Me”. Mentre “17 Year Cicada” és una clucada d’ull a la psicodèlia californiana dels seixanta. La millor cara, però, no torna fins al penúltim tema del disc, un altre himne que ben bé podria estar dedicat a alguna mallorquina perquè se diu “Catalina”. Finalment tanca el disc un mig-temps melòdic anomenat “Take Cover” conduit per un melotron i una veu xiuxiuejant.

Per ventura l’únic emperò amb El Capitan és que sovint sembla que estan reescrivint la mateixa cançó: ara més ràpida, ara més lenta, ara més rockera, ara més melòdica, però que carai, és una gran cançó! Deixeu-me que us recomani que compreu els discs de grups petits com El Capitan per internet perquè segur que els ajudau a tirar endavant i 15 euros invertits en El Capitan juraria que seran molt més ben invertits que en Wilco, per dir algo.

Publicació:22/05/2007
http://www.americanmary.com

És extrany que en els darrers anys no hagués entrat dins s’Altraweb cap crítica dels discs de The National, però amb “Boxer” (Beggars Banquet, 2007) ha arribat el seu moment. No especialment perquè aquest enregistrament sigui radicalment diferent als seus anteriors discs (especialment els dos darrers), sinó perquè sense que The National s’hagin mogut gaire del seu so, allò tan eteri i, en canvi, fàcilment identificable per tot que és “l’escena” s’ha acostat a ells… i els ha trobat en un bon moment de forma.

Què vull dir amb això? Doncs que potser aquest és el moment de The National per a triomfar i crec que ho aprofitaran per alçar-se com a un dels grups que un ha de conéixer per estar al dia i “Boxer” apareixerà en les llistes més prestigioses del millor de 2007. Segur.

No us marejaré més i passarem a opinar una mica del disc i el grup. Cançons que provenen del folk-rock, ambientació “noir”, bases rítmiques sincopades amb aires del que s’anomenava rock-industrial i un “deje” molt cool que remet a antics grups de culte com Joy Division són les credencials instrumentals, mentre que un cantant portentós amb una veu que ix de les cavernes i es troba a mig camí entre Sinatra i Nick Cave, és el tret més destacat d’aquest grup. “Boxer” comença amb els temes més intensos: “Fake Empire”, “Mistaken For Strangers” o “Squalor Victoria” on The National empren perfectament la tensió emocional com a catalitzador dels temes. Personalment preferesc els molt pocs temes on aquest efectisme no és tan evident com per exemple a “Slow Show”, el meu tema preferit.

Possiblement “Boxer” soni molt rodó, poderós i la personalitat del vocalista Mark Berninger sigui molt interessant, i, fins i tot, estaria d’acord en què The National han de ser una banda de directe impressionant, però no és la mena d’estil que em fascini.