Publicació:05/10/2005
http://www.deathvessel.com

Sota l’estrany nom de Death Vessel no s’amaga cap banda sueca de death-metal ni a prop fer-s’hi. Ben aviat a l’altre extrem es troba la “banda” (ho deixarem entre cometes ja que de fet és la feina d’un sol cervell acompanyat per alguns bons músics) liderada per Joel Thibodeau, un home (sí sí, home) natural de la novaiorquesa ciutat de Brooklyn que practica un dels folks que més m’ha conseguit atrapar dels darrers temps. Abans que us llanceu a escoltar-lo (cosa que us recoman molt) us he d’advertir una segona vegada, Joel Thibodeau és un home, no insistiu. La cosa és que la seva veu és la d’una dona. No és que sigui més o menys fina o clara, és que és la veu d’una dona. De fet, diria que una de les inspiracions de Joel en cantar és la també cantant folk Gillian Welch que té sobrada reputació i reconeixement d’ençà que s’ocupà de posar la seva veu a la banda sonora d’aquella pel·lícula dels germans Coen que es deia O Brother.

Aquest primer disc de Death Vessel és un disc d’un to molt acústic, instrumentat en el seu punt just, ni és massa nu ni gens opulent. La producció és natural i molt clara, éssent la femenina i també molt expressiva veu de Joel el fil conductor del disc. Els temes són clarament folk, alguns d’ells amb tocs de bluegrass i, fins i tot, hi ha una mica de rag-time, com per exemple a un dels temes més bells del disc “Mandan Dink” que podria pertànyer a un film de dibuixos animats. El tema que obre el disc, “Mean Steak” és d’una delicadesa acústica que l’acosta a la manera de fer de Neil Finn o Steve Dawson. Un altre dels grans temes d’aquest disc és “Break The Empress Crown” al qual, després d’un inici un poc extrany, apareix una preciosa melodia de violí que recorda Karl Broadie i el seu folk rural. Aquest ritme de folk dels Apalaches està present a l’animada “Tidy Nervous Breakdown” on el folk es veu acompanyat d’una tornada força pop. A continuació es troba la única versió del disc, una encertadíssima versió de l’“Snow Don’t Fall” del gran Townes Van Zandt on Thibodeau aconsegueix fer-se seu el tema cantant magníficament. M’encanta aquesta versió! La segueix un altre dels bons temes del disc amb un títol força psicodèlic: “Deep In The Horchata”. Tanca el disc un altre bon tema “White Mole”, una altra melodia preciosa.

Ara que ho veig, pràcticament he anomenat tots els temes d’aquest disc de 10 temes. La veritat és que ha estat una sorpresa trobar aquest disc de fa més d’un any i estic content de saber que ha fitxat recentment per Sub-Pop i que està de gira amb Low. Gira que, per cert, el portarà a Barcelona al proper Primavera Sound. Cal seguir-li la pista!

Publicació:15/08/2005
http://www.stevedawsonmusic.com

Recuperant encara alguns discs del 2005 crec que cal parlar d’aquest disc. He de reconéixer que mai abans d’escoltar aquest disc havia sentit parlar d’Steve Dawson ni del seu grup Dolly Varden però una crítica que posava pels niguls el disc em va decidir a escoltar-lo, i la veritat és que bé va valer la pena. La música que practica Dawson és una mescla d’incluències d’allò més divers: tornades amb aires tradicionals, influència dels Beatles, el soul, el country, el blues. A més la veu i sobretot la forma en què Dawson canta, posant-hi l’ànima i la passió adequada a cada moment, és realment el secret de que aquest disc s’hagi apropiat del meu reproductor durant unes quantes setmanes. Poques vegades he estat tan explícit en una crítica però si us sentiu còmodes amb clàssiques melodies dolces profusament arranjades amb uns tocs de melancolia us heu de fer amb aquest disc. Potser la única pega amb aquest disc és que tot està tan perfectament acabat que no deixa lloc a la sorpresa o al producte mig cru.

Resulta difícil destacar uns temes damunt els altres. Entre els meus preferits hi ha la balada inicial “Temporary”; el tema que dóna nom al disc, una més moguda “Sweet Is The Anchor”; “Friend Like A Wheel”; m’encanta la melodia inicial en “Reignite” que em recorda una mica a “Here Comes The Sun” dels Beatles (de George Harrison en concret) i les tres notes de teclat que sonen quan diu “I’m not alone anymore” i l’acompanyen durant la cançó; també les influències Lennon post Beatles estan presents en la forma de cantar i en molts temes com “Out Of Your Mind” un preciós tema que no desentonaria dins el “Plastic Ono Band” vora “Isolation”. És molt curiós també el tema “Love Is A Blessing” que no entra dins els meus preferits però que crida l’atenció per les influències de soul negre.

Publicació:15/11/2005
http://ctokic.net/pm

Puerto Muerto no és el grup que voldreu escoltar un dia assolejat mentre anau cap a la platja, més aviat és música per un dia gris, plujós i trist. En aquest cas us sentireu acompanyats per una parella de Chicago que factura una música fosca i depriment. Vaja, que amb el nom de la banda no pretenen enganyar ningú. “Puerto Muerto” no són més que Tim Kelley i Christa Meyer, matrimoni que es reparteix totes les funcions en la música que realitzen. Aquest darrer treball que porta per títol “Songs Of Muerto County” i neix com a disc conceptual. Segons Puerto Muerto el disc és la banda sonora que ells haguessin posat al conegut film de terror “La Matanza de Texas” (Tobe Hopper, 1974). La veritat és que potser això sigui més una maniobra publicitària que una altra cosa doncs sembla que el seu disc ha coincidit amb el remuntatge i redistribució del conegut film. Sigui com sigui sí és cert que tot el disc sembla una banda sonora fosca i tenebrosa i amb aquest sentit hi ha un “concepte”.

Si entram en la música trobarem influències clares del conegut Morricone en els temes més “banda-sonòrics” com el que obre el disc “Muerto County” que com se fa en les bandes sonores té un passatge característic que se repeteix llavors durant la banda sonora. A “Ghostee” un trot de cavalls (a la bateria) i unes veus espectrals fan d’aquest tema quelcom conceptualment instrumental (sovint en tot el disc les veus no són més que mers instruments que no canten). No és fins a “Josephine” que no trobam una cançó en el sentit que estam avessats i és d’una particular bellesa, una bellesa que cal dir que cobreix tot aquest treball. La veu de Christa sona clara i potent i contesta amb la veu de baríton de Tim. És un tema preciós. El següent tema a destacar el porta Tim i en la seva forma de fer i cantar recorda un altre tipus sinistre com és l’australià Nick Cave, influència que es torna a trobar a la més rockera “Road Song” on pareix que estigui acompanyat dels contundents Bad Seeds. A “Wondering” Christa canta una mena de rag-time on te la pots imaginar vestida d’època cantant en un teatre dels anys 20. Per acabar voldria destacar especialment el tema que tanca el disc. Es diu “Goodbye” on entre guitarres i mandolines que toquen una tornada amb vocació de tradicional torna a destacar una veu preciosa de Christa que toca la fibra.

En resum un original concepte per a un disc realment apreciable, ple de tenebrosa bellesa que si escoltau en les condicions oportunes us portarà al seu obscur terreny, i us trobareu bé.

Publicació:16/07/2005
http://www.cufftheduke.com

Que al Canadà s’està donant una eclosió de bona música rock és ja quelcom que no passa desaparcebut als ulls de ningú, però també us haurieu d’apuntar que estríctament dins l’americana en aquell gèlid país estan passant coses molt interessants i Cuff The Duke són una d’aquestes coses. Aquesta banda tenia publicat un disc l’any 2002 quan Hayden, un dels millors cantautors d’aquelles terres -cercau “ELK Lake Serenade” (2003)-, se’ls va emportar de gira i va quedar prendat de l’osadia, força i talent d’aquesta colla originària de la ciutat d’Oshawa a l’estat d’Ontario encapçalada per Wayne Petti i va decidir produir el seu segon disc i distribuir-lo a través de la seva pròpia discogràfica, Hardwood Records. Amb un padrí com Hayden i aquest esforç sota el braç decidiren titular el disc amb el nom de la banda, com si fos realment el seu primer disc. Per acabar l’anecdotari comentar que un dels nostres enyorats Guthries, en aquest cas Dale Murray, s’ha afegit recentment a la banda i segur que els dóna el toc de qualitat que podia mancar-lis per triomfar també en directe.

Del disc dir que comença molt fort, amb, possiblement, el millor tema, “The Future Hangs”, que pareix una versió moderna dels Guthries (una veritable referència en tot el disc, com també els canadencs Blue Rodeo). Es tracta d’un tema marxós amb un ritme contagiós i una vocació de tema de directe indiscutible. Quant a la resta de temes a destacar, el nivell se manté alt tot el disc, però sense cap dubte no baixa en absolut amb el segon tema “I Really Want To Help You” on a les anteriors influències podríem afegir uns Okkervil River primitius i vitalistes (època “Don’t Fall In Love…”). Amb el tercer tema Cuff The Duke entren en el terreny de l’humor cínic i fan un tema alt.country-punk perquè “Take My Money And Run” parla de les diferències entre rics i pobres i tracta els primers de lladres i coses pitjor, des d’una òptica desenfadada i naïf. També és destacable “The Ballad Of Poor John Henry” on tornam a l’optimista influència dels Guthries que us farà esboçar un somriure. “Anti-Social” em recorda una mica als Jayhawks dels començaments, dels ja llunyans temps de “Blue Earth”. La festa retorna amb “Belgium Or Peru” un tema guitarrer i alt.country. I finalment destacar el tema que tanca el disc, una balada a la guitarra i els teclats anomenada “It’s Over” que té un desenvolupament creixent amb influències Wilco.

Si, resumint, les influències dels Guthires, Blue Rodeo, Jayhawks, Okkervil River i Wilco no us convèncen per escoltar aquest treball, senyal que tu i jo, definitivament, no vibram per la mateixa música.

Publicació:15/10/2005
http://www.helldorado.no

Si qualque característica tenen la majoria de grups que surten dels països nòrdics és una manca de delicadesa i una contundència que fa recordar els seus antecessors víkings. Aquest és, definitivament, el cas de Helldorado, que amb això se semblen a altres grups d’aquelles latituds com Gluecifer, Turbo Negro o Backyard Babies. Aquest grup norueg liderat per Dag Vagle va publicar el seu tercer llarga durada a finals de 2005 a través de la discogràfica alemanya Glitterhouse. No conec els treballs anteriors de la banda per tant no puc jutjar la seva trajectòria però el que Helldorado demostren amb “The Ballad Of Nora Lee” és que talent en tenen força. Vagle és el compositor i màxim representant d’aquesta banda i està recolzat per una potent base rítmica que són el baix i la bateria de Hans Wassvik i Morten Jackman respectivament.

Si entram en el disc i la qüestió musical que és el que pot interessar més donaré les claus per fer-vos una idea. Imaginau els Soundgarden de l’època “Badmotorfinger” versionant temes dels spaghetti western d’aquells que composava Morricone per a les pel·lícules de Clint Eastwood. Doncs així tendreu una idea força aproximada del que preten fer Helldorado. La veu de Vagle és clarament “grungie”, el so és realment potent (un directe prometedor que seria molt interessant de comprovar) i el toc western omnipresent. Quant als temes, el primer gran tema del disc és el segon, “Just Like Fire”, que en directe pot ser incendiari. El segueix “Helltown” que no se queda curt. El següent, “The Black Winds”, és molt més fosc, lent i dens. No és fins a “Honky Tonk Aliens” que el nivell torna a l’altura (un tema que podríem dir inclús que és “alegre”). La resta segueix la línia amb menys èxit que els temes destacats.

No voldria acabar la crítica sense comentar l’aspecte dels membres de Helldorado i en concret del seu líder. Si et trobes un dia amb Dag Vagle la tendència natural serà de canviar a l’altre costat del carrer perquè aquest tipus fa realment por. En les fotos promocionals porta una imatge entre gai i membre de les SS hitlerianes que imposa realment… i la cara? Déu quina por fa aquest home, passaria ben bé per un ultra-sur. Si algun dia venen a tocar a Mallorca no crec que m’acosti a demanar-li que em signi un disc. Glups.

Publicació:22/11/2005
http://www.mendozaline.com

Ara fa uns dies intentava recordar on vaig sentir per primera vegada dels Mendoza Line però el que creia recordar era erroni així que continu sense recordar-ho, però sí record que de tot d’una vaig pensar que serien una banda de rock fronterer qui sap si formada per mexicans o xicans (com per exemple els Texas Tornados), enganyat pel nom de la banda. Però el cas és que aquesta banda formada a Athens, amb un bon grapat de discs publicats i residents actuals de la ciutat de Nova York té poc a veure amb Mèxic i amb la frontera. La qüestió és que l’any passat vaig acostar-me a la seva música i vaig quedar impressionat del seu treball del 2004 “Fortune” que hauria d’haver revisat per aquí per algun motiu va quedar fora. Aquell treball contenia temes realment impressionants, capaços de ser números 1 de qualsevol llista de hits de pop que se precií (“Fellow Travelers”, “Before I Hit The Wall” i sobretot el parell format per “Road To Insolvency” i “An Architect’s Eye”, una passada). Des d’aleshores he seguit de prop el treball d’aquest grup i la primera meitat aparegué el primer treball de la banda paral·lela dels seus principals cantautors Timothy Bracy i Shannon McArdle que sota el nom de Slow Dazzle donaven sortida a un conjunt de temes d’inspiració clara i declaradament “velvetiana” i que sí revisàrem a s’altraweb.

Bé doncs aquesta prolífica època de Mendoza Line segueix perquè cap a finals de 2005 han publicat un nou àlbum “Full Of Light And Full Of Fire”. Com passa sovint les expectatives preconcebudes davant un treball poden induir-te la primera opinió i el nou disc em va decebre a primera escolta perquè esperava una continuació més linial amb “Fortune”. Per sort les escoltes successives m’han demostrat l’error que estava cometent amb el judici precipitat i apriorístic perquè “Full Of Light…” no és només un treball molt diferent a l’anterior sinó que és un treball molt bo i més complet que aquell i és una demostració de la maduresa compositiva i de l’estat de gràcia dels seus líders, que se reparteixen les composicions gairebé al 50% (amb una nogensmenys estimable aportació d’un tema a càrrec de Paul Deppler). Des del punt de vista de la música hi ha molta més diversitat que a “Fortune” i els temes més pop-rock (com “Name Names”) es succeixen amb temes introspectius (atenció també a unes grans lletres com a “Water Surrounds” o “Pipe Stories”); amb algun tema que caldria portar al hall of fame de la música “americana” (com el “Catch A Collapsing Star” de Tim Bracy que no puc evitar relacionar amb dos personatges que m’estim molt com són Bod Dylan i David Lowery); amb temes on la influència velvetiana d’Slow Dazzle segueix present (com l’energètica “Morbid Craving”); amb una mena d’himne que sóna a tradicional de música irlandesa (“The Lethal Temptress”) i el tema la lletra del qual dóna títol al disc una mena de tornada western com és “Our Love Is Like A Wire” (el tema de Deppler que deiem abans) que si em diuen que la composà Gram Parsons poc abans de morir, m’ho hagués cregut.

En definitiva una banda a tenir molt en compte, que està passant un moment dolç i malauradament no tant tinguda en compte com es mereixeria (i van…) i que podria ser que tenguéssim la sort de poder gaudir en directe de la mà de Pecan Pie aquest any si les coses van bé. Estareu informats en aquesta web.

Publicació:18/04/2005
http://www.hermandune.com

Herman Düne és el (suposat) llinatge del trio que composa aquest original grup de folk provinent d’un dels llocs més inversemblants d’Europa, la freda Suècia. Si David-Ivar, André i Neman són o no germans és un dubte que em queda després de llegida la seva biografia a la web, per cert, una de les webs més originals i completes que he vist. La qüestió és que Herman Düne estan en això des del 1999 i li han tret profit al temps doncs aquest és el disc que fa set, a part de diversos EPs, col·laboracions i un caramull de projectes paral·lels dels germans Herman Düne que pareix impossible. Des de l’any passat Herman Düne acostumen a fer de banda de suport de la cantautora canadenca Julie Doiron i han tret un bon profit d’aquesta col·laboració que els ha donat a conéixer per allà on han anat de gira (els Estats Units i bona part d’Europa, passaren també per Espanya sense venir a Mallorca) i també s’ha materialitzat la col·laboració en un disc, aquest que ens tenim entre mans, en què Julie Doiron fa una bona part de les veus, especialment dels corus i també s’integra com un més de la banda, fent-se càrrec de tocar el baix. També cal dir que si a l’abril va aparéixer aquest llarga durada, un parell de mesos després aparegué “Jackson Heights”, un EP de sis temes que és perfecte complement de l’àlbum perquè conté temes enregistrats en les mateixes sessions de “Not On Top”.

Escoltar aquests dos treballs m’ha trasmès una sensació de frescura i saviesa molt ben combinades. En molts moments el treball de Herman Düne és molt desenfadat, comparable a un altre disc que hem revisat enguany, el dels Idaho Falls i en altres moments és més intens i ens podria recordar més a Okkervil River per exemple. El contrapunt de la veu femenina de Julie Doiron aporta una textura molt important, tant que els temes on no apareix perden gran part de la seva força. La música de Herman Düne és un folk absolutament contempoani, majoritàriament acústic i amb una presència de les veus i de les percusions inhabitual, però també amb algunes traces de rock, i amb una forta influència de moltes tendències dels seixanta, especialment del cantautor del Village Tim Hardin i de l’avantguarda que foren la Velvet Underground, sobretot el seu primer disc amb Nico. Posats a dir algun nom d’avui en dia, em recorden una mica a Iron & Wine, tot i que aquest té una empremta molt més bluesy.

Repassant el disc hi ha alguns temes que sobresurten. El que dóna nom al disc “Not On Top” és un dels millors temes, amb una irrupció d’una guitarra elèctrica tan elegant com apropiada. “Walk, Don’t Run” recorda una altra gran figura com és Will Oldham. Quan arriba “This Will Never Happen” ja estam un poc al·lucinats de la facilitat d’aquesta colla per fer melodies cantables i aferradisses, igualment passa amb “Seven Cities”. Finalment vull destacar “Eleven Stones”, un altre moment d’inspiració brillant i arribats en aquest punt també em vé al cap el nom dels Broken Family Band, companys de segell de Herman Düne perquè aquest “Not On Top” s’ha editat al segell britànic Track & Field. De l’EP també val la pena comentar “Jackson Heights”, el tema que li dóna nom i “Evil Umpire” estan francament bé. Aquesta segona cançó em recorda intensament a “If You Were A Carpenter” de Tim Hardin… massa intensament inclús! És curiós perquè em passa algo similar amb el tema que tanca l’EP “The Enemy’s Gone…”, però no identific el tema al qual tant em recorda.

Publicació:23/05/2005
http://www.havenots.co.uk

Els darrers temps estan arribant moltes bandes que, provinents del Regne Unit, fan una música descaradament “americana”. El nivell d’aquestes bandes és tan alt com qualsevol dels seus col·legues de l’altra banda de l’Atlàntic. Els darrers que he pogut gaudir són els HaveNots i concretament el seu segon llarga durada “Never Say Goodnight”. El primer que cal advertir és que no confongueu aquesta banda amb una banda homònima de USA que se dedica al punk, estil força allunyat del que practica aquesta banda de UK. Els HaveNots estan encapçalats per una parella de vocalistes-guitarristes-cantautors Liam Dullaghan i Sophia Marshall, ambdós de Leicester. El que més caracteritza aquesta banda són les harmonies vocals de Liam i Sophia, especialment la d’aquesta darrera que recorda molt Margo Timmins dels Cowboy Junkies.

Aquest segon disc dels HaveNots té una molt cuidada producció (en la qual ha col·laborat Chris Mills) i hi ha molts detalls d’efectes de so sobre les veus i amb teclats i ha estat editat per un bon segell com és Cooking Vinyl. Els temes van des dels que tenen un marcat toc pop com “Flyers” el primer single o “Papercuts”, el segon. Hi ha però uns altres temes molt més íntims com la preciosa “New Lace Dress” on la veu de Sophia brilla especialment. Un altre dels bons temes del disc és “My Heart Is Like A Day” amb un sò optimista, que recorda al matí d’un dia de primavera. Un altre tema bonic és el que tanca el disc “Let’s Just Start Again” amb un duet vocal que sóna a eco com si hagués estat enregistrat en una església i que em recorda a una cançó dels Eurythmics que no record el títol (algo dels àngels?).

En definitiva un altre bon grup a seguir la pista, i britànics per a més senyes.

Publicació:22/02/2005
http://www.ben-lee.com

He de començar sincerant-me. Mai abans d’aquest disc havia sentit xerrar de Ben Lee, un cantautor australià amb una carrera que arrancà el 1995 amb el seu disc “Grandpaw Would” i que amb el seu disc d’enguany (de febrer, ja fa força mesos que està al carrer), el que fa sis, ha arribat a un públic molt més ample que amb els 5 anteriors. La raó és ben evident, Lee ha estat fitxat per la discogràfica americana New West Records, i aquesta ha apostat pel seu fitxatge fent una bona promoció d’aquest disc, “Awake Is The New Sleep”. Vagi de passada que pels amants de l’americana més pura New West és una de les discogràfiques que més val la pena controlar perquè té entre les seves files gent com Old 97s, Tim Easton, Drive-By Truckers, Chuck Prohpet etc.

Bé doncs amb un background gairebé zero sobre Ben Lee (només el coneixia per un molt recomanable EP amb Ben Kweller i Ben Folds sota el nom The Bens) he començat a escoltar el seu darrer disc, i el primer que se m’ocorre és que és un disc molt bo. El descriuré una mica. Ben Lee és sobretot un bon cantautor i se val d’una guitarra acústica i un bon repertori de cançons, per altra banda Lee és, definitivament, més pop que americana. El disc és força relaxat, Lee va tranquilament contant i cantant les seves històries. En alguns aspectes em recorda a molta gent: Elvis Costello, John Wesley Harding o inclús Joe Pernice i també, però menys a Matthew Sweet, per la seva forma pop de composar. La diferència amb aquest és però l’aspecte formal final ja que mentre Sweet porta el seu pop a les guitarres elèctriques i al rock, Lee les porta al seu terreny més intimista i recollit. Una cosa és veure similituds amb altres artistes i una altra és que s’ha d’admetre que Lee té una personalitat molt seva i una manera de fer pròpia.

Quant als temes del disc, n’hi ha un, “Catch My Disease”, que passa molt ràpidament a ser un dels meus temes preferits de l’any. Alegre i pop, una mica com comentàvem no fa massa del darrer disc de Chris Mills, un d’aquests temes que et fa dir: “em cau simpàtic aquest al·lot”. De tota forma el disc havia començat amb “Whatever It Is” un tema més tranquil que m’ha recordat també a Chuck Prophet i amb “Gamble Everything For Love”, un altre tema entre la cançó de cantautor i el pop encantadora. Més endavant apareix un altre bon tema “No Right Angles” o una més marxosa “Close I’ve Come”. De cap al final apareix una altra de les meves favorites “We’re All In This Together” on canta a duo amb una fèmina i porta un ritme sincopat i elegant. El disc segueix aquesta línia que el fa tan agradable però que, a l’hora, mostra quin és l’àmbit, reduït, en què se mou Lee. En definitiva que aquest disc és, segons he pogut apreciar, el disc d’un cantautor consolidat, que resulta realment agradable i que segur que guanya en directe.

Publicació:07/11/2005
http://www.dreamvillerecords.com

Si no coneixeu en Lluís per la seva recent carrera com a L.A. possiblement el coneixeu com a propietari d’aquella entrenyable tenda de discs anomenada Stereo on se solien fer mini-concerts acústics d’events promoguts per Tomeu Gomila, o potser com el bateria-cantant-líder de Glycerine, o potser com a bateria dels The Nash, o potser com a redactor de l’edició balear del Mondosonoro, o bé com a impulsor i fundador del segell Dreamville Records… o potser és amic vostre! I és que en Lluís és un tipus conegut i molt molt inquiet. Doncs L.A. és el seu darrer projecte, més íntim que Glycerine, també és on el seu talent està fluint més clarament, i ara acaba de sortir el seu segon treball, també autopublicat sota el segell Dreamville.

Hi ha moltes coses a destacar d’aquest segon treball de L.A. i deixau-me començar per la que consider més dolenta: la durada. Aquest segon treball dura menys de mitja hora i si contam en que hi ha dos temes que pràcticament no conten (el preludi “Dream Dancing II” i l’interludi “Gypsy Marching Circus”) converteix el treball en una mena d’EP. A partir d’aquí hi ha moltes més coses a destacar. A pams.

Primer un disseny espectacular del digipack. Una presentació realment cuidada amb un llibret interior amb les lletres tan bonic com l’envoltori. Més coses, el só és molt bo. Els temes estan bàsicament enregistrats a casa seva com el primer i també ell toca tots els instruments, però en aquest segon treball sóna molt millor. Llavors he de destacar com ha millorat la veu de’n Lluís, cada dia sóna millor, tant en directe com enregistrat. I si entram als temes que formen aquest segon treball he de dir que la majoria són grans cançons, però vull destacar-ne algunes. “A Boring Conversation” és un tema potent que no necessita d’una lletra per aguantar-se. Només amb la frase “a boring conversation here” que pareix que clama a una manca d’inspiració a l’hora de posar la lletra, aconsegueix un dels highlights del disc, em recorda al tema “Losering” de Whiskeytown, en aquell cas només amb un parell de paraules. També és curiós que aquest sigui el tema més llarg del disc! El següent tema, “Too Soon”, sóna molt a Ryan Adams una recent i potent influència en L.A. i és un tema que funciona molt bé en directe. Arriba després “Love Affair” que recorda per primera vegada al seu primer treball i és un tema preciós amb una harmònica a la Neil Young i tocant el dobro. “Scarlett” és un tema inspirat per la pel·lícula “Road To Perdition” i en la meva opinió l’única que no acaba d’encaixar en el conjunt. La cosa se redreça amb “C’Mon Little Bird” un altre tema concís i de lletra breu, com una mena de petit poema. “Morning Star” és una versió més accelerada del tema que ja coneixíem a través del segon sampler de Dreamville, particularment em qued amb la versió del sampler. “Heavenly Roses” és possiblement el tema que més recorda la gran influència de Lluís: Pearl Jam i Eddie Vedder en particular. Tanca el disc “Her Taste” per mi un altre encert del disc.

Més temes intensos, mantenint encara el toc “acústic”, històries senzilles i molt talent. Això és el que està dins aquest (massa) curt segon treball de L.A..