Publicació: 09/05/2008
http://www.theweatherundergroundband.com

A la fi m’he llençat a revisar els treballs discogràfics d’aquesta banda que em té captivat. He esperat una mica perquè estava a punt de caure el tercer EP i ara que el tenc entre mans ja podem destripar-los bé, un a un.

Abans una mica de situació. The Weather Underground són una banda de quatre persones de California. El seu líder és el carismàtic Harley Prechtel-Cortez, un cantant-compositor que és qui dóna personalitat i carisma a la banda, completa la banda tres reforços instrumentalment potents com són el guitarrista Shoichi Bagley, el baixista Ryan Kirkpatrick i el potent bateria Diego Guerrero.

The Weather Underground és un grup de rock potent i en certa forma no puc evitar de comparar-los amb The Nash per aquesta forma alhora potent i delicada, melòdica i energètica d’encarar cada un dels seus temes.

Discogràficament només tenen 3 EPs, els dos primers aparegueren l’any passat: When I Was A Soldier i Psalms And Shanties. El darrer tot just acaba de publicar-se: Bird In The Hand. Com sigui que cada un conté 5 temes, tenim ja prou material com per fer una revisió conjunta.

L’estil de TWU recull elements clau del punk clàssic, especialment de The Clash amb influències també de la mítica banda americana MC5, i complementa això amb un esperit molt obert, especialment a influències dels grans cantautors (i escriptors) dels seixanta i setanta: Leonard Cohen, Tom Waits, Nick Drake. Finalment, com deia quan parlava de The Nash, cal ajuntar un gust especial per les melodies de cert toc glammy (New York Dolls, Bowie, The Velvet Underground).

Com vos deia abans també, si hi ha una cosa que se’t queda clavada al cap és la personal i versàtil veu d’un punt tremolós de Harley, i com no la intensitat i contundència amb la que cada membre executa la seva part. TWU conjuguen allò tan extraordinari del millor rock, una energia i unes ganes descaradament juvenils amb una saviesa i una autoconsciència absolutament madures.

Entrant a barraca als EPs. When I Was A Soldier arrenca fort amb Howmanyoperations; potser arriba a la màxima expressió del que són ells mateixos a la rítmica When I Was A Soldier on la melodia, ara fermada, ara desfermada, et porta al seu territori; Turncoat’s Palace és la meva favorita per escoltar pel carrer amb l’MP3, cada volta que la pos puig el volum a tope i sóc el rei, proveu-ho. Se tanca amb Nickel And Dime, una altra mostra, aquesta volta amb lleugera intervenció d’un piano, del que és fer grans melodies xiulables. Quant a Psalms & Shanties, arrenca amb la tremenda Neal Cassady, amb aquest udol amb eco tan enganxivol de Harley; amb The Outsider Benches tenim un altre exemple on clímax i anticlímax doten de vida un tema que no se ressumeix amb la fórmula cor-vers-cor i viatja més enllà; Something’s Gotta Give a mitjes entre el número rock i la cançó de crooner és tot un exercici d’estil d’innegable atractiu i amplia els registres del seu cantant. Potser a causa dels experiments que conté (Fight Song i Little Sparrows In Boyle Heights) el darrer EP fins a la data sigui el menys reeixit, però també dins Bird In The Hand hi ha joies. Una és el tema que dóna nom al disc, que també és un tema ple de contundència i textures, on se poden apreciar netes influències de The Jesus And Mary Chain a la part instrumental (no és l’únic tema!). L’altra és el tema que tanca el disc, la hímnica All Ye People. Fantàstica i èpica.

Diuen que en directe són la bomba, i qui sap si potser algun dia tendrem una oportunitat de veure’ls, però mentre no puc més que recomanar-vos que els compreu aquests EPs que us arribaran de forma hiperartesanal i a un bon preu si els comprau tots tres junts a la seva web.

Vídeo del tema Neal Cassady