Publicació: 4/8/2008
http://www.myspace.com/thepoemisyou

The Poem Is You és una d’aquestes bandes-col·lectiu. Oficialment són sis però al disc hi participen 8 músics. El principal artífex del grup és el cantant Daniel Donald Bocek, que aporta un toc molt personal amb la seva personal veu, una veu madura (respecte la seva edat, doncs deu tenir els vint-i-pocs) i una veu que aporta un toc de pur western americà que és el millor d’aquesta banda. També és noticiable que ens trobam davant una banda alemanya i és que hi poc exemples de bandes del vell continent que es decideixin per la cançó americana com ells fan.

The Promised South (K&F Records) és però un disc massa ple d’irregularitats. No pots evitar enamorar-te de l’enganxívol himne western-pop The Ballad Of Old Harold Part II i poc després lamentar-te que gran part del disc no s’hi assembli, i no només ho dic perquè el nivell no continuï tan alt, no és això, és que ni tan sols des del punt de vista estilístic The Poem Is You són congruents.

Dit això, cal salvar aquest disc i aquesta banda perquè ens trobam altres temes igualment interessants com Ninety-Nine Problems, un tema folk conduït per la preciosa veu de l’altre puntal del grup, Marie Grabrielle, qui també canta l’estimulant Down The Hall, una altra demostració de que The Poem Is You són capaços de trobar un difícil punt mig entre diversos camins: el pop, el folk, el western i el cumbaià Déu meu.

En l’altra part de la balança ens trobam amb algun veritable desastre com Waterman’s Mill, un estrany tema entre electrònic i tropical (!) que no té gràcia miri per on es miri, o l’anodina instrumental de Duel For Guitars #2, o l’avorrida balada The Promised South Part II, per no dir de Riots, l’inútil tema instrumental que tanca el disc. Massa temes que no pinten res ni en aquest disc ni en cap altre i que espenyen l’escolta, per no dir que emprenyen.

La qual cosa em fa pensar que a The Poem Is You hi ha una esquizofrènia, potser dos caps compositors amb estils (i talent) a les antípodes un de l’altre, o bé senzillament és un grup que hauria de prendre molt en consideració cada tema que enregistra perquè els moments lletjos desllueixen els moments brillants (què n’hi ha i són molt brillants!). O potser només necessiten madurar.

The Promised South és el segon disc. L’any passat varen publicar …And The Earth Shall Weep, un disc molt inferior i que cau en els mateixos errors que The Promised South, però que conté un tema destacable i de prou talent: Muddy Waters.

Aquí vos deix amb una graciosa interpretació del seu hit The Ballad Of Old Harold Part II en aquest estil que La Blogothéque han fet tan famós i que és tan imitat: