Publicació: 19/09/2006 i 22/07/2008
http://www.myspace.com/theavettbrothers

Dos EPs fan un LP, no? Almanco això deu ésser el que pensen The Avett Brothers quan han publicat en el temps de dos anys dos EPs anomenats The Gleam i Second Gleam, cada un d’ells amb 6 temes. Un altre dia m’agradaria dir quatre paraules sobre el renaixement de l’EP, però avui he volgut portar als Avett Brothers amb el seu més recent enregistrament.

Vaig conèixer als Avett Brothers d’una de les millors formes que hi ha, un amic me’ls va presentar. En Joan Cabot es pensava que m’agradarien (a ell li agraden molt!) i realment em varen deixar perplex primer, i entusiasmat acte seguit.

The Avett Brothers juguen al “despiste”. Amb les seves profuses barbes i la seva pinta de boig dels Apalatxes podrien fer-te pensar en el neo-hippisme tan cool de disseny de Devendra Banhart, quan la realitat no pot estar -per fortuna- més lluny. Altra sorpresa que me’n vaig emportar és que aquesta banda dugués publicats, a part dels EPs, fins a set àlbums, dos d’ells en directe, des de 2002.

I entrant en la música que fan, els Avett Brothers fan un folk i un pop molt tranquil, extremament delicat, acústic i cuidat fins al detall, en el que destaca, per damunt de tot, les precioses veus dels germans Scott i Seth Avett. Fornit d’elements del bluegrass, la seva és una música que sóna tan màgicament contemporània com evocadora del seixanta i arrelada en la tradició de la cançó americana del camp -i de l’esglèsia-, per oposició al folk de ciutat més dylanià.

Tot sembla indicar que l’EP Second Gleam (o Gleam II) és la despedida d’una manera de fer més artesanal perquè després d’autopublicar-se els treballs sota el segell Ramseur, el savoir-faire dels germans ha cridat l’atenció del tot poderós Rick Rubin que ja els ha fitxat per American Recordings. Si The Gleam és un treball de bella factura, potser Gleam II sigui el seu treball més preciosista. Instrumentació folk, melodies instantànies, delicadesa i malenconia (només la justa) fan que temes com Tear Down The House, Bella Dona o Souls Like The Wheels (quants músics voldrien haver sonat així, ni que fos un cop a la seva vida?) sonin tan autèntics com a despedida; despedida d’una manera de fer casolana, artesanal i plena d’amor.

Segur que el seu proper disc amb American Recordings serà la bomba, però apreciar The Gleam i Second Gleam és com aquell pastís que et feia la padrina quan eres petit i que per molt que vagis a restaurants de luxe mai no tornarà a haver un pastís com aquell… ja m’enteneu.

The Avett Brothers: Murder In The City