Publicació: 29/02/2008
http://www.theaccidentthatledmetotheworld.com

Sempre és un plaer que una recomanació et faci descobrir nova bona música i gràcies a la web Americana-UK he arribat a aquests al·lots. El nom de la banda és tan llarg com bo de recordar: The Accident That Led Me To The World i el disc és diu The Island Gospel. Es tracta d’un trio que toca exclusivament en acústic i que té com a membres al cantautor, guitarra i veu Mark Mandeville, a Raianne Richards al clarinet, segona guitarra i veus i al contrabaixista Zack Ciras. The Accident (abreviarem) tenen publicats dos enregistraments, el segon del qual, aquest The Island Gospel (Nobody’s Favourite Records, 2008) és una autèntica delícia. El primer, amb el mateix nom del trio, no resulta ni la meitat d’espectacular.

Espectacular? Sí, perquè només amb unes veus i uns pocs instruments acústics és molt mal de fer aconseguir que les composicions brillin com ho fan a The Island Gospel. La producció és nítida, cada instrument sona perfectament, minimalista en el seu just punt, i dóna èmfasi a les boniques veus de Mark i Raianne. L’estil, un folk rock intemporal amb influències de cançó espiritual, de la cançó clàssica (del rag-time per exemple) i de la cançó d’autor. Per situar una miqueta més podríem comparar The Accident amb gent com Will Oldham o Damien Jurado per com aconsegueixen un estil tan mal de classificar com fàcilment identificable i, al mateix temps, només poden ésser ells. The Accident doren cada una de les cançons com una història que cal explicar perquè el món en sigui conscient, amb convicció. És curiós com al mateix temps sembla pop, folk i cançó d’autor.

Del disc destaca el tema d’entrada i que dóna nom al disc The Island Gospel, però la primera gemma de veritat és el tema Life As An Anchor on aquesta delicada manera de composar temes acústics (i de cantar a duo) em fa recordar immediatament als grans Dolly Varden. I potser sigui Try Try Try el tema que hagi situat Mark Mandeville a l’olimp personal de qui escriu aquestes línies com un dels millors cantautors. Menys de 3 minuts que posen la pell de gallina amb un tema que evoca el que representa dins del meu cor la paraula western (que no són ben bé indios i vaquers sinó que parla del paradís promès i potser perdut). I el nivell no devalla amb la consecutiva Nervous Hands, quan era molt difícil continuar sense decebre. Del que queda de disc he de destacar Time And Space on la vessant més noir del grup es va present i Statues, el tema que tanca el disc amb protagonisme d’un banjo.

Potser l’únic emperò és que el discurs de The Accident és poc variat i l’escolta del disc sencer cansa, però hi ha una sèrie de temes tan brillantment composats i interpretats que no puc sinó recomanar que us feu amb The Island Gospel, potser més adient per a les fredes nits de l’hivern que per a les dates en què ens trobem.

Us deix amb un vídeo d’alguns dels seus temes: