Publicació: 29/05/2008
http://www.theshiversnyc.com

En insospitat com de sobte una música pot venir a tu en el millor moment i aportar-te un raig de ternura. Supòs que coneixeu Soulseek. Sabeu que potser teniu una carpeta que se diu “uploads”? Altres usuaris connectats poden deixar-vos música allà. Un bon dia em vaig trobar el disc dels Shivers. A lo millor un altre dia l’hagués eliminada i punt, però aquest cop la vaig escoltar. I fou el millor regal del dia. És romàntic, no? Estic agraït a algú de qui no sé ni tan sols el seu nom d’usuari, però li estic agraït per fer-me aquest regal.

He investigat una mica per poder escriure aquestes línies. The Shivers són un grup de Nova York (hi ha molts més Shivers pel món… em van costar una mica de trobar). El seu frontman i cantautor nom Keith Zarriello i “Breaks To The Moon” és el seu tercer treball.

Diuen a la bio que Keith entrà en el món del rock gràcies a Nirvana i a la Velvet Underground, però només començar el disc queda palès que va deixar aquelles èpoques ben enrere. L’àlbum s’inicia amb la magnífica I Wish I As Never Born, deutora a parts iguales del millor Bowie i dels primers discs de Tom Waits, una petita genialitat amb vocació de clàssic. És només el principi, però és el to del disc. Aquí i allà, entre temes més normals, apareixen obres mestres, cançons boniques, torturades, fermes i intenses com Love Is Good. Crec que la màgia d’aquesta banda està sobretot en el ritme que porten els seus temes, un ritme discretament èpic. Half Invisible és un tema de to western acompanyat d’instrumentacions que fan pensar en una imaginària banda sonora.

El protagonisme vocal el reparteix Keith amb la pianista Jo Schornikow. Ella canta per exemple Feather, un tema on apareixen per primera vegada loops i bases preenregistrades. En la meva opinió no és la seva angelical veu ideal per portar el pes en solitari dels temes, la veu més personal de Keith dóna més matisos a les cançons. Lonely Road és ja un dels més temes preferits de l’any, un d’aquests temes que pareix que sempre han existit. Romàntic sense caure mai en la nyonyeria. Un punt fort en la interpretació vocal de Keith i un tema acústic per escoltar en directe en un bar càlid. En el següent tema, Deserter, interpretat per Jo apareixen noves i insospitades referències, com és el jazz de Chet Baker. I tot seguit la patxanga fa acte de presència amb Hey Mr. Officer!

En definitiva un disc ben variat, que va arribar Déu sap perquè a les meves oïdes i que no puc més que recomanar efusivament.