Publicació: 27/12/2008
http://www.myspace.com/welovepetit

Que aquest sigui el primer disc d’una banda no ha estat mai tan extrany com en aquest cas. Quants d’anys fa que toquen Petit? Tres? Quatre? Record el primer concert que els vaig veure al Lisboa on Joan Castells -aka Joan Petit- es feia acompanyar de Pep Toni Ferrer (ara Oliva Trencada), Kike Pérez i Michael Mesquida, tots ell (re)coneguts músics de l’escena rock mallorquina. És cert que pel camí va aparèixer un testimoni d’aquella època en forma d’EP artesanal: “Soulsaver Bird”. Tot i les grans crítiques que rebia Petit en aquells primers mesos amb participacions a concursos, amb bons resultats per cert, els temps han estats difícils per a Petit, de forma que la banda ha sofert diverses destruccions i reconstruccions i l’estabilitat de la formació sempre sembla penjar d’un fil. I enmig d’aquest complicat procés la persistència de Joan Castells ha permès que finalment el primer llarga durada veiés la llum.

I, fins a cert punt sorprenetment, és un gran disc. Les composicions de Petit sempre han estat molt bones, sempre han estat lo millor. Castells té un talent especial per a les cançons, un talent que molts músics més experimentats no tendran mai, el talent del veritable cantautor. Entrant a parlar del disc, té un so homogeni, amb una instrumentació molt mesurada, mai parca. Les múltiples influències convergeixen en un producte que no és ni un disc de rock americà, ni un disc de cantautor, és com un disc d’una banda imaginària que estigués ja de tornada després d’haver passat una època de rock directe i canyer, després d’haver-se prostituït a fer un disc pop a la moda i que finalment treu un disc que deixa testimoni del que realment volen dir… però és un primer disc! És molt difícil parlar-ne…

“Faster” és exemplar: rock’n'roll furiós i distorsionat, i delicadesa i mesura alhora, i melodia, molta melodia. “Empty”, en canvi, potser sobra. És testimoni de la primera època i tot i que ja no se sembla a qui era fa 3 anys, potser queda anacrònica dins aquest treball. “People In Love” és tot el contrari, és el que són Petit en el moment d’enregistrar el disc: un grup en evolució que troba nous sons més enllà del folk-rock d’arrels americanes i juga amb saviesa amb el llegat britànic. “Sixteen” amb una bonica melodia de piano és una altra brillant cançó que no tothom seria capaç de crear; mentre que “Just Enough”, també al piano, melanconiosa ella, és una cançó feta perquè la canti una veu femenina. En Joan hauria de convidar na Lisa Germano per cantar-la. Pop i rock se donen de la mà a “Seeds” com una promesa de ser un d’aquests temes que en directe tota la banda disfruta de cantar i tocar. I “Flatspin” és un preciós tancament per aquest primer disc, acústica i pelada, atmosfèrica.

Sincerament pens que aquest és millor disc del que Petit podia oferir. És un gran disc. Si la formació actual amb Llorenç Rosselló a la guitarra, Gaspar Reixach al baix i Bernat Company a la bateria s’estabilitza finalment i comencen a tocar amb regularitat, aleshores potser siguin certes aquestes esperances que tants crítics músicals i periodistes especialitzats hi han dipositat. Veurem què passa! Mentrestant el que està ben clar és que “Loveshines Firefly” és el millor disc que ha vist la llum enguany a Mallorca.

“People In Love”