Publicació: 29/07/2008
http://www.myspace.com/theexfriends

Matt Curreri & The Exfriends no m’haurien d’agradar. Se suposa que sóc un roquer, un tipus dur i aquesta musiqueta entre pop i folk amable està una mica lluny del que se suposa que m’hauria d’entrar… De veres que els Exfriends són bastant “soft”… i m’agraden. Qué hi farem!

En Matt Curreri és un novaiorquès transplantat a California, provinent de família musical (el seu germà Paul i la seva cunyada Devon Sproule són també artistes) i ja té un seguit de discs al darrere (aquest és el quart). La seva música beu molt de gent com Ben Kweller o Ben Lee, potser menys perfeccionada, bastant més folkie i absolutament gens pretenciosa. Manté un to molt indie (en el sentit de “independent”) en les músiques i les lletres… en el concepte de tot el disc, i d’una forma lenta però segura, aquest disc s’ha fet un lloquet entre tot el que escolt els darrers mesos.

No és un disc rodó perquè hi ha temes directament oblidables, d’aquells que escoltes la primera vegada i després ja te’ls saltes perquè et fan peresa, però la primera meitat del disc està molt molt bé. Si hagués mantingut el nivell tot el disc, aquest potser seria un dels discs més interessants de l’any. Així i tot, pens que ben promocionat Matt Curreri & The Exfriends podria gaudir d’un considerable èxit similar al que han tengut, per exemple, els Decemberists.

El disc arrenca amb la declarativa i simlpe “Yeah Yeah” que enllaça directament amb “Joy Of Life” que dóna nom i és un dels temes més aferradissos del disc. Qui l’escolti no tendrà més remei que anar cantant “I live for the joy of life, the joy of life i live for you” mentre instruments de tota mena: guitarres, teclats, trompetes, percussions sonen marcant la melodia a mode d’himne. La cosa manté el to amb “Dirty Stayout”, un pop-folk que lleugerament pot recordar The Proclaimers. Als Decemberists, en canvi, me fa pensar Curreri quan entona el “la la la” amb que comença “Hope For The Future”. I una mica d’inofensiu i controlat rock arriba tot seguit amb “Cry When I Die”, potser menys inspirada, però ràpidament compensada per “Happy When I’m Gone” un crooner-rock. I aquí acaba lo millor del disc. Cap al final me torna a agradar molt “I’ll Be Here” amb aquesta sensació de que menys pot ser més i que no cal omplir-ho tot de notes i instruments, basta amb posar cada cosa al seu lloc (i aquí pens que té molt a veure la ma del productor i vell conegut Raymond Richards).