Publicació: 2008
http://www.myspace.com/isaaculam

Als països catalans hi ha sàvia nova per a la música folk. I es tracta d’un seguit d’artistes que abans de res són uns desacomplexats perquè canten en català, però no tenen la més mínima intenció de plegar-se als desitjos de manipulació política ni artística. Segurament ni els artistes i ni el públic “estàndard” del folk en català se n’adonaria, però hi són i amb talent aconsegueixen una renovació. A Mallorca tenim la punta de llança de n’Oliva Trencada, al país valencià tenim al rocker Senior (que està a punt de publicar disc) i de la Catalunya vella ens arriba Issac Ulam, nom rere el qual s’amaga no només el seu líder i cantautor, sinó tota una banda entre qui es compta el també gironí Jose Domingo (de qui hem pogut gaudir diverses vegades a la nostra illa).

La proposta que Isaac Ulam ens fa en aquest primer treball “En els prats més llunyans” és arriscada i personal. Un disc de folk americà i de cançó d’autor, molt arrelat en el bo i millor dels seixanta i setanta (Cohen, Neil, Kristofferson, Buckley, Drake,…), amb aquell punt hippie, i éssent al mateix temps un artista amb un llenguatge molt personal. La música que podeu escoltar és doncs de caire acústic, amb predomini de la guitarra acústica i les veus d’Isaac (profunda) i de Simona Bennett (entre angelical i espectral). Diversos instruments apareixen aquí i allà, en la seva justa mesura, aportant les textures adequades, el paisatge. Però el seu punt fort són les melodies i les lletres, molt treballades i al mateix temps molt naturals i que denoten un gran treball d’autor de cançons.

Arrenca el disc amb Llop acompanyat dels adients udols, però el disc guanya alçaria amb Petita Pellroja amb un gran riff de guitarra i una melodia encisadora que apareix i desapareix fent-se sentir com estirat i deixat anar. El nivell es manté amb Temps, amb una lletra preciosa i enigmàtica, que ben bé podria haver estat una versió d’un tema aparegut en una pel·lícula de Peckinpah. El següent gran tema que trobam, i potser el més genial del disc, és Com els gats, un tema que recorda fortíssimament Will Oldham però amb una lletra fermament catalana, fent seva la teoria que no hi ha com contar una història propera, casolana, per arribar a ser universal. Bonica combinació fan Ulam i Bennett a Noies índies, un altre bonic tema, però personalment m’arriba al coret el tema dedicat a un dels més entranyables personatges del western de l’èpica hippie, aquell barbat Robert Redford entestat en viure en solitud de la caça i de la pesca i casat amb una indígena que es deia Jeremiah Johnson i que, al pobre, li tocaven passar tota mena de caliportals. Un personatge i una pel·lícula entranyables que homenatja Ulam aquí.

La caixa del CD d’“En els prats més llunyans” és també un encert ja que representa en certa manera el que es pot trobar a dins: una recreació en sèpia i onírica del món dels pioners americans, aquells que travessaven les rocalloses en la recerca de camins, de trampers, cercadors d’or, d’històries entrecreudades entre els exploradors i els natius. Original i fresc.