Publicació:15/05/2007
http://www.myspace.com/jackpot

Aquest ha estat l’any dels descobriments. Fa unes quantes setmanes que tenia intenció de fer la crítica d’aquest disc. Aquest no podia quedar sense revisar perquè si al manco algú que llegeix això s’interessi per Jackpot ja tendrem l’objectiu aconseguit. Darrere Jackpot hi ha, com sol passar, un cantautor. En aquest cas, l’home que mou els fils es diu Rusty Miller, el seu nom ja és una mica evocador del seu art.

En l’època en què mos trobam parlar d’innovador o experimental seria bastant gratuït, només dir que Jackpot basculen entre l’americana, el rock psicodèlic, el folk californià dels seixanta/setanta i la imprescindible herència de Neil Young. Jackpot no són precisament acabats d’arribar i tot que els hagi descobert recentment, aquest és el seu cinquè disc. Una de les curiositats d’aquest disc és que a banda dels deu temes que el conformen, quan el compres tens accés a uns fitxers en format d’audio per iPod. Es tracta d’un segon disc de 12 temes amb la qual cosa “Moonbreath” es tracta realment d’un disc doble. Hi ha una altra cosa que crida l’atenció i és la pobresa del disseny gràfic del CD, sembla que Rusty Miller li hagi encomanat al fill de la seva al·lota perquè té el Photoshop instal·lat pirata, però bé, aquí hem vengut a parlar de música.

Hi ha força diferència entre els disc 1 i 2. El primer és molt més “experimental”, mentre que el segon és molt més “americana”. Tot comença amb un tema que té un vídeoclip de la mateixa factura que la portada amb un encant kitch apreciable. Se diu Chemical Reaction i el podeu veure aquí. Segueix un altre dels bon temes Tongue Tied i ja ens estam entonant i veient que a Jackpot els agrada el catxondeo, el rock’n'roll i la festa. Vital Signs i Sensory Overlord són juganeres i Personal Assistant hi ha unes lletres ben divertides. Jugging Boulders pareix dels Flaming Groovies, una altra influència que persisteix en Mojito Blues. Els darrers dos temes d’aquesta primera part no són tan atractius.

I el segon disc arrenca amb un melancòlic tema amb harmònica i acústica anomenat Invisible Train, el mateix feeling acapara Don’t Make Me Feel So Bad. Womanly Sleepers és potser el millor tema d’aquesta segona part i tant la intro com la veu de Rusty estan immillorables. Amb Fine Mood no baixa el llistó i per moments començ a pensar en Doug Sahm i en què potser faria música com Miller si hagués coincidit de generació. Instumentalment Waiting Like A Sponge és deutora de Dylan, Flake Out em recorda als Rolling Stones i I’m Alone comença amb un riff deutor dels Beatles. Però no són tres dels millors temes, que sí ho és la brillant Get My Life Together, una altra de les joietes que té aquest magnífic disc. Ni els Lemmonheads se salven d’entrar en la trituradora de Miller i Fingers Crossed ho prova. Després de molta marxa un tema relaxat d’afinació poc convencional tanca Moonbreath, una balada que em recorda molt als Replacements.

Exageradament diria que és tota una repassada, i amb segell propi, a una bona part de la música que ha conformat la nostra història, exageradament clar.