Publicació:11/09/2007
http://www.oakleyhall.net

Vàrem anar al Primavera Sound d’enguany amb molta il·lussió de veure Oakley Hall en directe… i en vàrem quedar un poc decebuts. Les impressions d’aquell dia foren que no eren tan potents com als discs i que el seu frontman Patrick Sullivan no estava a l’altura. També podem pensar que, senzillament, no fou el seu dia. Preferesc pensar-ho així perquè aquest nou enregistrament, el quart ja en la seva ràpida carrera, segueix la línia ascendent dels anteriors i se situa com un dels meus discs de l’any: potent i delicat; ple de qualitat i força, es mou entre el rock potent estil Steppenwolf, el southern-rock de The Allman Brothers Band i el folk més intimista. No són pròpiament una banda revival perquè incorporen sons provinents de la música més actual; però gairebé i per exemple la psicodèlica portada, en la mateixa línia de les anteriors.

I és que si bé al Primavera no foren així; la veritat és que I’ll Follow You (2007, Merge) és arrollador i un fantàstic debut a la selecta discogràfica Merge que s’apunta un altre encert fitxant aquesta banda de Brooklyn. Déu n’hi do la de territoris que exploren Oakley Hall en aquest treball. Cada tema és un mon i és tractat d’aquesta manera. Excel·lent producció, veus i instrumentació mai minimalista però sense entrar en cap exhuberància. Crec que és una producció quasi perfecta a la que només hi ha un però: l’excés de perfeccionisme pot haver restat un xic de calidesa o naturalitat, però res important.

Com ha de ser, I’ll Follow You comença amb una encisadora melodia progressiva de Sullivan anomenada “Marine Life” que quan supera la introducció ataca amb un riff d’aquells que fan història; però no ens despistem perquè a la segona trobam el tema més potent del disc, “No Dreams”, pur Steppenwolf (o Black Mountain). Només un poc més enllà hi ha “Angela” un tema folk de base potent que posa, per la seva extraordinària bellesa, els pèls de punta amb unes veus de Rachel Cox impressionants. El recital continua amb “Free Radicals Lament” un tema on les veus i els instruments semblen arribar des de darrere una paret, una altra joieta. La psicodèlia amb tots els seus infinits colors arriba amb el tema que dóna nom al disc i que et fa somiar amb una nit a la platja californiana mirant els estels conduit per l’embruixadora veu de Sullivan. Ben al contrari la melodia de “First Frost” s’allunya del sud i s’acosta al nord tot recordant a companys de generació com The Heavy Blinkers o Broken Social Scene. Potser l’única taca grisa la constitueixen els darrers tres temes del disc, molt menys brillants i acomodaticis, que recorden als menys atractius moments del rock sinfònic i progressiu.

Potser si enlloc d’aquest final, Oakley Hall haguessin mantingut el nivell, aquest seria el disc de l’any. En qualsevol cas, és un gran treball que se pot recomanar amb molta confiança.