Publicació:27/04/2007
http://theparsonredheads.com

En aquest afany descobridor de petites gemes desconegudes que podríem agrupar sota el nom de Tot Allò Que No Trobaràs A Pitchfork (llàstima que soni a títol de pel·lícula d’Isabel Coixet) avui us fem partícep d’un grup que ens toca el coret per les seves bones intencions. Es tracta del col·lectiu The Parson Red Heads amb seu a la ciutat de les llums, Los Angeles, capital del daurat estat de California.

Els Parson Red Heads són bàsicament una família, hi ha els germans Erin i Evan Way, la dona d’aquest Brette Marie i els amics, com si fossin de la família Charlie Hester, Sam Fowles i Dane Garrard; per a l’enregistrament del disc, a més, han comptat amb el reforç gens menyspreable de Raymond Richards (que no és cap desconegut, premi per a qui ens digui d’on coneixem aquest home) i Aaron Ballard. Per refermar el sentiment familiar, quan aquesta comuna toca pel món tots es fan dir de llinatge Parsons.

I a qué sonen? Doncs sonen a country, folk, rock, psicodèlia i pop, tot passat pel sedaç californià: en les guitarres, en les veus, en el bon rollo. Si el disc dóna aquesta sensació, veure’ls en directe ha de ser lo més: vegeu les fotos que tenen penjades al seu MySpace on he arribat a comptar nou persones sobre l’escenari. Parlem una mica del disc. Hi ha un toc atmosfèric en tot el conjunt, donat per la producció, però també per una forma específica que té de cantar Evan que sembla emular, en to molt més relaxat, aquell David Bowie de “Heroes”, bé, només pel que fa a l’efecte, de fet la seva veu recorda més a la de’n Paul Simon de finals dels seixanta. Una mica abans de la publicació de “King Giraffe” (Yukon, 2007) els PRH enregistraren un EP titulat “Field Mouse Carnival” (Yukon, 2006) que encara no he pogut localitzar, però que vist els resultats de l’LP em pos a cercar.

Cançó per cançó resulta clar que el to aguanta tot el disc sense estridències, essent força linial amb uns ups i downs que ben bé podrien reproduir en concert. Els millors ups els posen la sincopada “Days Of My Youth” amb uns riffs molt Beatles (un referent claríssim tot el disc), la més èpica i creixent “Forever”, la meva preferida, amb un altre riff marca de la casa amb un desenvolupament molt psicodèlic és “Say Goodnight” un grandíssim tema. Un folk a mesura del grup és “Hey Man (Dry Off)”, un tema molt més down però brillant en el seu desenvolupament que et remet a una posta de sol vegent el sol caure dins el Pacífic des d’una solitària platja californiana.

Supós que serà una utopia pensar que mai un grup com aquest caigui per Europa. Quin promotor més boig duria un grup de nou persones absolutament desconegut? Però somiar en veure’ls qualque dia és molt maco.