Publicació:04/12/2006
http://www.mattmays.com

Hi ha coses extranyes en aquest mon i aquest disc i l’home que hi ha al darrere en són un bon exemple. No m’estendré en explicar qui eren els Guthries perquè emprant el cercador d’aquesta web ja us en podreu fer una idea. La qüestió és que quan Matt Mays deixà la banda el 2000 pareixia voler seguir una carrera de singer-songwriter a l’ús en aquells moments i, de fet, el seu primer treball, “Matt Mays” (Sonic, 2003) anava per aquest camí, tot aconseguint un bon disc amb temes amb molta personalitat i una veu realment apreciable. La primera sorpresa arribà amb el seu segon treball “Matt Mays & El Torpedo” (Sonic, 2005) per al qual havia reunit una banda de rock i els resultats foren uns temes molt més agressius, gairebé semblava que volia actualitzar aquell so hard-rock que a finals dels 80 lideraven els Guns N’ Roses. I ara arriba el seu tercer treball, de nou en solitari, que porta per títol “When The Angels Make Contact” i que és també la banda sonora d’un film del mateix títol, atenció, dirigida pel mateix Matt Mays!!!

La sorpresa no acaba aquí perquè entrant en com sóna aquest disc se podria dir, amb la boca petita, que és una tornada enrera, fins al seu primer disc. En part. Ho és perquè torna a cercar la cançó simple (que no simplista, en absolut) amb la instrumentació justa, a voltes acústica, però no sempre. I en part no. Perquè es tracta del primer disc en què els samplers i les bases pre-enregistrades, tenen un paper fonamental. Un altre element important, per a mi, tot i que sigui anecdòtic, és que hi han col·laborat Dale Murray i Serge Samson dels Guthries, posant el seu granet d’arena i qui sap si sentant les bases d’una futura reunificació (falten només els germans Minnikin).

El handicap més gros del disc és el fet de ser banda sonora i el que això suposa d’inclusió de diàlegs, temes instrumentals, temes que no tenen entitat suficient per a un disc però sí per emplenar una escena de film i temes massa allargats. Tot plegat fa que els temes realment interessants es redueixin molt. També passa que el to general del disc és força fosc, en comparació amb els altres treballs més lluminosos del sr. Mays. Axò sí, si el comparam amb el que acabam de revisar de Bright Eyes, aquell és un disc on hi manca talent, del qual Mays no n’està gens mancat.

Els millors temes d’aques disc són The Past que arriba seguint a una intro instrumental i que del qual destaca la veu de Mays, un riff de guitarra i un ritme sincopat. Un gran tema. El tema que dóna nom al disc té força i una certa ràbia continguda. És un altre bon tema. L’acústica, noir i polsosa One For The Motor em recorda molt als discs en solitari de Jay Farrar amb qui Mays té força punts de contacte. Never Saw It Coming recorda, per moments, als vells Guthries. Heroin és un tema lent, acústic i malenconiós. Tanca el disc un altre bon tema, Mornin’ Sun, un tema acústic acompanyat d’òrgan i una guitarra elèctrica, amb un creixement èpic i molt molt de la “frontera”.

En definitiva, potser Matt Mays es troba en el moment més lucid i madur fins a la data i ofereix les millors cançoms, però al mateix temps és un disc excessiu, irregular i amb passatges oblidables.