Publicació:23/01/2007
http://www.juliedoiron.com

Recentment el public mallorqí ha tengut l’oportunitat de veure en directe com se las gasta Julie Doiron en un concert que deixà molt satisfeta la nombrosa parròquia que assistí al petit Cafè Lisboa. Precisament en aquesta visita l’artista canadenca es trobava al bell mig d’una gira de presentació del seu nou treball. “Woke Myself Up” (Jagjaguwar, 2007) és la continuació a “Goodnight Nobody” (Jagjaguwar, 2004) i és ja el setè disc de la seva carrera en solitari.

Comparativament als anteriors treballs, “Woke Myself Up” respira un optimisme superior. Se nota que na Julie passa una etapa de la seva vida especialment estable i conformada. Pot paréixer contradictori perquè parla de la separació, però de vegades es veu que una separació és la manera d’aconseguir una certa pau mental. A més a més, l’aportació dels seus antics companys se nota molt i la instrumentació -guitarres, bateria, etc- el fan molt més digerible (recordem que fou la baixista original del grup Eric’s Trip, un grup de post-grunge lo-fi amb una certa repercussió).

Precisament el tema que obre el disc i li dóna el nom és un dels temes que més a banda de rock sóna, tot i que na Julie va cantant una lletra d’allò més quotidià (“I woke myself up just to see you sleep, just to hear the quiet and just to have a look”). És precisament en aquests temes quotidians en els quals aquesta dona es troba més a gust i les seves plàcides lletres són realment delicioses. És meravellós adonar-se de la bellesa que hi pot haver en la senzillesa, i na Julie domina aquest territori i el tema “Yer Kids”, que no és més que una missiva al seu ex-home i pare dels seus fills, ho demostra. Aquest tema en particular, un dels meus preferits, és un exemple perfecte de la integració de la banda com a suport d’una cançó d’autor. No sé si ho he dit abans, però si hi ha quelcom que fa especial aquesta artista és la seva veu. En Joan Vich diu que és capaç de fer plorar les pedres. Sé el que vol dir, realment amb aquesta veu te pot tocar l’ànima, i això és el que fa a “I Left Town” un tema on està sola amb l’acústica i en el que podem sentir miular al seu moix de fons. Però com es diu “las chicas son guerreras” i per a na Julie això és la dupla formada per “No More” i “Don’t Wanna Be Liked By You”, els dos temes on es planta davant el que no li va bé. “Dark Horse” és folkie, personal i atemporal. “The Wrong Guy” és un tema rescatat del seu EP a mitges amb Okkervil River (un EP que us recoman perquè conté alguns dels seus millors temes), si allà era una versió 100% acústica, aquí és un tema amb la banda que dóna èmfasi dramàtic als interludis instrumentals. El disc es tanca oficialment (hi ha un tema “secret”) amb una altra certificació de la separació del seu home amb un preciós tema melanconiós i acústic, una altra joia d’aquest disc, “Me And My Friend”.

Va ser una gran experiència veure na Julie en directe, però si hi ha l’oportunitat de veure-la amb banda segur que seria genial.