Publicació:01/11/2006
http://www.ruthminnikin.ca

La màgia del folk de na Ruth Minnikin prové de la infinita malenconia que desprèn la seva veu. És indiferent si està cantant un tema més country, més folkie o més pop (que tot ho toca), el tema és que t’envaeix una sensació de tristor, fins i tot de llàstima perquè sembla que aquesta dona les hagi passat realment negres en la seva vida. Reconec no saber-ho en absolut, però això és el que pot semblar. “Folk Art” és el segon llarga durada d’aquesta cantautora canadenca i segueix en la línia del seu anterior treball, “Marooned And Blue”, del 2004 i del primer EP, senzillament titulat “Ruth Minnikin” de 2003. En tots tres casos es tracta d’enregistraments fets de forma molt artesanal, fets en molt poc temps, ajudada per uns quans amics i amb un acabat absolutament amateur, autopublicat i distribuït només a través de la seva pàgina web (molt cutre per cert) i en els concerts.

Reconstruirem una mica la història per explicar qui és Ruth Minnikin. Als fidels lectors de s’Altraweb els sonarà el nom de The Guthries efímera i seminal banda canadenca d’allò que als anys 90 es va donar en anomenar el country alternatiu. Bé doncs Ruth era una de les seves peces fonamentals. La quàdrupla de cantautors es completava amb una sèrie d’artistes que des d’aleshores segueixen pul·lulant en el món de la música. Tenim en Matt Mays i la seva banda El Torpedo intentant fer-se un nom important en el món del rock. Tenim el Dale Murray que ho va intentar en solitari sense gaire èxit i que ara es troba en les files dels recomanables Cuff The Duke, tenim en Gabe Minnikin que segueix la seva carrera en solitari i que va estrenar les promocions de Pecan Pie pel juny de 2005, i tenim na Ruth, la seva germana, que no només porta aquesta carrera en solitari que abans descrivíem, sinó que a més és membre fixa del grup de pop orquestral The Heavy Blinkers i col·laboradora habitual de la cantautora Kate Maki.

Però tornem a “Folk Art”. Obre i tanca el disc una tornada instrumental anomenada Bad Dreams que faria les delícies de Tim Burton on sonen guitarra, trompeta, castanyetes, percussió i un theremin. Durant tot el disc la instrumentació és força homogènia i tot i que arriben a sonar molts instruments, la veritat és que ho fan d’una forma molt discreta, acústica i sense llevar un bri de protagonisme a la veu de na Ruth, esporàdicament acompanyada de la del seu germà Gabe. El disc conté realment pocs temes, si llevam els instrumentals ens queden només 7 temes. Entre ells hi ha alguns realment inspirats com Chicken Cooped Up In Country Music o Nunny Jones, però hi ha un tema digne de figurar entre els millors temes del 2006 (llàstima que l’haguem conegut el 2007). Se titula Stairs i és una de les cançons més meravelloses que mai no havia escoltat. Gràcies Ruth per fer-la!