Publicació:31/10/2006
http://www.lasecretplace.com

Welcome Halloween (Dreamville Records, 2006) és el tercer treball de L.A.. El mallorquí Lluís A. Segura, alterego de L.A., està treballant dur i aquest ja és el seu tercer enregistrament en tres anys… i aquesta vegada a més a més és un disc doble! Si a això hi juntam la seva activitat com a bateria de The Nash, Glycerine i Los Valendas la veritat és que un se demana si aquest home té temps per dinar cada dia. Centrem-nos. El primer que crida l’atenció d’aquest enregistrament és que, com ja és costum, el producte final està cuidat en tots els detalls. Doble digipack de cartró, llibret interior amb les lletres, dibuix de la coberta del CD simulant un vinil, etc. Aquesta dura part del treball de disseny i concepte corre a càrrec del dissenyador Carlos Padilla i el mateix L.A. (“as one”). Als dibuixos que il?lustren el digipack (amb portada desplegable) i el llibret interior hi ha deixat la seva emprempta l’artista búlgara Iskra Karadzhova amb una certa inspiració burtoniana. En definitiva un bonic envoltori pels CDs. I que trobem a dins?

Welcome Halloween és fins a la data el treball més desfermat del seu autor ja que ens presenta una diversitat de registres superior als seus precedents treballs. M?ha costat fer aquesta crítica perquè un disc doble sempre és més mal de pair que un de senzill. Una de les primeres coses que cal avariguar és si l?autor ha volgut distribuir d?alguna forma els temes entre els dos discs. Després de diverses escoltes un diria que no, al manco no conscientment (en Lluís em pot desautoritzar en qualsevol moment), però el que és evident és que en el primer disc hi ha molts dels temes més cridaners, mentre que en el segon hi ha un nombre superior de temes delicats i intimistes. Entrarem a repassar-los, però abans comentar un parell de punts més. Primer, la veu, com ja s’ha demostrat durant aquest any en què L.A. ha tocat tants directes, és un punt fort i té més registres que mai. Una altra diferència respecte els anteriors treballs és que Lluís no toca aquesta vegada tots els intruments de tots els temes del disc i aparéixen multitud d’amics en els diversos temes. Entre aquests hi ha molts dels seus companys dels directes en banda, els Dirty Diamonds (Javi Ruiz, Kike Pérez, Angel Cubero), també hi ha la col?laboració del saxofonista Manolo Cuesta, el pianista Emili Gené i, per damunt de tots, el qui ha estat màxim col?laborador darrera la taula de mescles i “gurú” declarat de L.A., Antoni Noguera (Los Valendas).

Ara sí, tornant al tema concret de les cançons. Globalment és un disc molt ben balancejat entre temes rockers amb fusta de hits, temes intimistes estil cantautor, temes un xic més experimentals i un gran nombre de mig temps. Al primer disc, com déiem, trobem la majoria dels hits: “What I’m Fighting For?” és el primer single i realment és un tema que ràpidament se’t clava a la memòria, però no és l’únic. Just un poc abans tenim ?So Dramatic?, un dels temes més roquers i pretesament el segon single, i acabam el repàs dels hits del primer disc amb el meu tema preferit, un ?Hopeless Situation?, un mig-temps èpic que recorda els millors Pearl Jam dels seus inicis. Hi ha una mica d?espai també per a petites sorpreses com és la molt agradable ?Too Many Reasons?, un tema amb aires entre folk i jazzie i que és indicatiu d?una de les noves facetes d?L.A..

Si fins aquí estic realment meravellat de la progressió de L.A. és quan posam la cara B (el disc 2 vaja) quan aquest treball creix de forma impressionant, gràcies a una col?lecció de temes que estan a un nivell tan alt com qualsevol altre treball que hagi pogut escoltar enguany. Tot i que aquest segon disc comença amb ?Resurrection Song?, un tema marxós amb algun que altre record a Neil Young i un cert aire psicodèlic, i que ben segur ha de funcionar molt bé en directe, no deixa de ser una excepció en un segon disc ple de temes diferents, molt més originals. Per llevar-se el capell, realment petites genialitats destinades a perviure en la memòria són ?Your Flowers In A Vase?, ?A Walk In The Park? (de vell nou en la confluència del jazz i el folk), ?Lost In The Marketplace? i ?About July?, quatre temes que conformen el millor de Welcome Halloween en la meva opinió.

És curiós com,al mateix temps que aquest és el disc que més de veritat mostra tot el que L.A. porta dins, és també aquell en què més influències directes podem trobar. L?empremta de Pearl Jam és molt evident, aires de Wilco, Ryan Adams, la veu de Shawn Smith de Brad, Neil Young i, fins i tot, Coldplay (algú m?ha recomanat que escolti ?We Never Change? del disc Parachutes del 2000). Crec que aquest disc podria arribar ben lluny si L.A., acompanyat pels Dirty Diamonds, són capaços de moure?l pel país, i, perquè no, fora d?ell. El que tenc clar és que Welcome Halloween és perfectament exportable perquè no té res que envejar a cap dels productes que es puguin generar des de les illes britàniques o el país de l?oncle Sam.