Publicació:15/10/2005
http://www.helldorado.no

Si qualque característica tenen la majoria de grups que surten dels països nòrdics és una manca de delicadesa i una contundència que fa recordar els seus antecessors víkings. Aquest és, definitivament, el cas de Helldorado, que amb això se semblen a altres grups d’aquelles latituds com Gluecifer, Turbo Negro o Backyard Babies. Aquest grup norueg liderat per Dag Vagle va publicar el seu tercer llarga durada a finals de 2005 a través de la discogràfica alemanya Glitterhouse. No conec els treballs anteriors de la banda per tant no puc jutjar la seva trajectòria però el que Helldorado demostren amb “The Ballad Of Nora Lee” és que talent en tenen força. Vagle és el compositor i màxim representant d’aquesta banda i està recolzat per una potent base rítmica que són el baix i la bateria de Hans Wassvik i Morten Jackman respectivament.

Si entram en el disc i la qüestió musical que és el que pot interessar més donaré les claus per fer-vos una idea. Imaginau els Soundgarden de l’època “Badmotorfinger” versionant temes dels spaghetti western d’aquells que composava Morricone per a les pel·lícules de Clint Eastwood. Doncs així tendreu una idea força aproximada del que preten fer Helldorado. La veu de Vagle és clarament “grungie”, el so és realment potent (un directe prometedor que seria molt interessant de comprovar) i el toc western omnipresent. Quant als temes, el primer gran tema del disc és el segon, “Just Like Fire”, que en directe pot ser incendiari. El segueix “Helltown” que no se queda curt. El següent, “The Black Winds”, és molt més fosc, lent i dens. No és fins a “Honky Tonk Aliens” que el nivell torna a l’altura (un tema que podríem dir inclús que és “alegre”). La resta segueix la línia amb menys èxit que els temes destacats.

No voldria acabar la crítica sense comentar l’aspecte dels membres de Helldorado i en concret del seu líder. Si et trobes un dia amb Dag Vagle la tendència natural serà de canviar a l’altre costat del carrer perquè aquest tipus fa realment por. En les fotos promocionals porta una imatge entre gai i membre de les SS hitlerianes que imposa realment… i la cara? Déu quina por fa aquest home, passaria ben bé per un ultra-sur. Si algun dia venen a tocar a Mallorca no crec que m’acosti a demanar-li que em signi un disc. Glups.