Publicació:22/02/2005
http://www.ben-lee.com

He de començar sincerant-me. Mai abans d’aquest disc havia sentit xerrar de Ben Lee, un cantautor australià amb una carrera que arrancà el 1995 amb el seu disc “Grandpaw Would” i que amb el seu disc d’enguany (de febrer, ja fa força mesos que està al carrer), el que fa sis, ha arribat a un públic molt més ample que amb els 5 anteriors. La raó és ben evident, Lee ha estat fitxat per la discogràfica americana New West Records, i aquesta ha apostat pel seu fitxatge fent una bona promoció d’aquest disc, “Awake Is The New Sleep”. Vagi de passada que pels amants de l’americana més pura New West és una de les discogràfiques que més val la pena controlar perquè té entre les seves files gent com Old 97s, Tim Easton, Drive-By Truckers, Chuck Prohpet etc.

Bé doncs amb un background gairebé zero sobre Ben Lee (només el coneixia per un molt recomanable EP amb Ben Kweller i Ben Folds sota el nom The Bens) he començat a escoltar el seu darrer disc, i el primer que se m’ocorre és que és un disc molt bo. El descriuré una mica. Ben Lee és sobretot un bon cantautor i se val d’una guitarra acústica i un bon repertori de cançons, per altra banda Lee és, definitivament, més pop que americana. El disc és força relaxat, Lee va tranquilament contant i cantant les seves històries. En alguns aspectes em recorda a molta gent: Elvis Costello, John Wesley Harding o inclús Joe Pernice i també, però menys a Matthew Sweet, per la seva forma pop de composar. La diferència amb aquest és però l’aspecte formal final ja que mentre Sweet porta el seu pop a les guitarres elèctriques i al rock, Lee les porta al seu terreny més intimista i recollit. Una cosa és veure similituds amb altres artistes i una altra és que s’ha d’admetre que Lee té una personalitat molt seva i una manera de fer pròpia.

Quant als temes del disc, n’hi ha un, “Catch My Disease”, que passa molt ràpidament a ser un dels meus temes preferits de l’any. Alegre i pop, una mica com comentàvem no fa massa del darrer disc de Chris Mills, un d’aquests temes que et fa dir: “em cau simpàtic aquest al·lot”. De tota forma el disc havia començat amb “Whatever It Is” un tema més tranquil que m’ha recordat també a Chuck Prophet i amb “Gamble Everything For Love”, un altre tema entre la cançó de cantautor i el pop encantadora. Més endavant apareix un altre bon tema “No Right Angles” o una més marxosa “Close I’ve Come”. De cap al final apareix una altra de les meves favorites “We’re All In This Together” on canta a duo amb una fèmina i porta un ritme sincopat i elegant. El disc segueix aquesta línia que el fa tan agradable però que, a l’hora, mostra quin és l’àmbit, reduït, en què se mou Lee. En definitiva que aquest disc és, segons he pogut apreciar, el disc d’un cantautor consolidat, que resulta realment agradable i que segur que guanya en directe.