Publicació:10/04/2005
http://www.sterlin.es

És un fet que Mallorca és un territori petit. I també ho és que hi ha a Mallorca una concentració de talent pel pop i el rock superior a la mitjana d’altres llocs de l’estat i del món. I dins aquest petit territori i dins el petit món del pop i el rock d’aquí s’estableixen unes curioses jerarquies i dins la business class d’aquest avió (que no és, per capacitat, ni molt menys el nou airbus) hi ha, entre d’altres, Sexy Sadie i Sunflowers. Per tant, un projecte on participen Toni Toledo dels primers i Adela Peraita cantant dels segons, ha de cridar necessàriament l’atenció. Però Sterlin són, primerament, el projecte personal d’Steve Withers, un cantant anglès provinent de l’escena punk del seu país que per atzars de la vida aterrà a Mallorca i volgué tirar endavant el projecte de muntar un grup per tocar les seves composicions, que un cop superat la vessant punk, s’aproximen al pop-rock més convencional. Escoltada la veu d’Adela, Withers tengué ben clar qui havia de posar veu als seus temes i, després de convençuda Adela, se pot dir que Sterlin deixa de ser el grup de Withers per passar a ser quelcom més semblant a la unió de talents, perquè l’aportació vocal d’Adela canvia totalment allò que podia ser i ho porta al seu territori d’innocència sensual. La resta de músics es van afegint i sortint (cas de Joan Vich) fins a conformar l’aliniació definitiva amb Toledo a la bateria, Juanjo Rosselló al baix i Paco Torres a la guitarra.

Quant a la música, els temes de Withers tenen quelcom d’atemporal (recurs fals per dir que té ben filtrades les músiques precedents dels 60 i 70) i quelcom més de contemporani. O sigui que si escoltant Sterlin pensam en Beatles, Bowie, inclús Dylan, pensam bé. Hi ha molts temes que valen la pena al disc: “Underground”, primer single, és un tema ja pensat com a tal, amb una cadència de mig temps molt ben portada pel piano “a-la-Lennon”, més èpica és “The Loneliest Girl In The World” que dóna nom al disc i que situaria més a prop d’alguna cosa com Oasis, influència que em sembla palesa en tot el disc, per bé que dissimulada mercès a la veu d’Adela. “For You” torna a ser un bonic mig-temps de pop. “Rave On” és una respectuosa però transformada versió d’un tema de Buddy Holly. “They Love You” és d’una envejable perfecció pop, el tema que voldria fer tothom i no tothom sap fer. Després de “Times Comes Around” una altra bona melodia amb el canvi adequat que permet el tema créixer encara ens han amagat un tema extra, “Wellwisher”, canya en pla The Stooges que ens permet pensar que a Sterlin no tot és delicadesa pop i que saben roquejar fort. Precisament trobar-nos aquesta amagada joia em sap greu perquè mostra una cara un poc oculta d’Sterlin que personalment desitjaria que mostrassin molt més al seu següent disc. Un altre emperò que he de fer és la sobreproducció. Crec que Sterlin, a pesar de ser un grup jove, tenen prou química com perquè no calgui produir tant el disc i pens que ha llevat part de la força que una producció més austera hagués permés veure per part d’Sterlin. Només un petit retret per a un grup que es posa al capdevant de l’escena mallorquina i que ben segur tendrà una apropiada projecció internacional.

Ah! Al single d’“Underground” apareix un tema inèdit, “Light You Up”, que permet apreciar una cara més d’Sterlin (adonau-vos que ja no és la primera), un tema acústic a càrrec d’Adela i Steve que permet l’oient imaginar com serien aquelles primeres sessions de contacte quan Sterlin s’estava formant i la química compositor-cantant començava a funcionar. Un vessant, l’acústic, que m’agradaria poder escoltar algun dia en directe.