Publicació: 10/03/2009
http://www.myspace.com/elvisperkins

S’acaba de publicar el segon treball d’Elvis Perkins, artista del qual és inevitable recordar que és el fill del malograt actor Anthony Perkins. Contra altres opinions que podreu llegit aquí i allà, crec que aquest segon treball, titulat amb el mateix nom que coneixem el grup, és a dir “Elvis Perkins In Dearland” (XL, 2009), supera amb escreix aquell primer i prometedor “Ash Wednesday” (XL, 2007).  Record que a la crítica que fèrem en aquell moment comentàvem que si bé el disc patia d’una certa irregularitat, en canvi el seu directe convencia 100%. Doncs aquest disc, en tot, recorda molt més al que és un directe de la banda d’Elvis Perkins.

Les referències estilístiques als grans cantautors del folk americà dels 60 i 70: Bon Dylan, Leonard Cohen, Tom Waits, o, fins i tot, Paul Simon, continuen i es refermen. Referències que no fa més que reforçar el mateix Elvis amb la seva imatge d’intel·lectual post-universitari (ulleretes a lo Lennon, bufanda de punt, etc.) i és que Elvis és sobretot un novaiorquès universal, d’aquests que agraden tant de visitar el vell continent (París, Londres, Berlín) a l’estil de Woody Allen.

Però xerrem de música. En principi no trobareu gaires diferències entre el seu primer treball i aquest que ara presenta. Si de cas, una producció més crua, que fa la sensació de tenir-lo a casa tocant, un toc una mica més camperol que l’aproxima de tant en tant a The Band, però en essencia, el mateix Elvis del primer disc. Quant als temes, l’inicial i primer single Shampoo és brillant, un dels millors temes de folk-rock de l’any, segur. Segueix la intranscendent, per bé que destacada tornada de referències tropicals, Hey, un bonic contrapunt a la serietat que ens té acostumats. M’agrada també la declarativa I Heard Your Voice In Dresden per lo que té d’emblemàtica amb aquests udols característics i un aire un xic a espiritual. El nivell no baixa amb Send My Fond Regards To Lonelyville, un tema que sembla ideal per començar un concert intimista. Amb I’ll Be Arriving, plena de sorolls, s’acosta a Tom Waits. Amb Chains Chains Chains confirmam una banda i un cantautor en estat de gràcia, les mil i una referències convertides en quelcom d’únic (Tim Hardin i Fred Neil també sonen per aquí). El festival no atura amb Doomsday, un tema positiu a pesar del títol i que em fa pensar en una mena de comitiva d’inauguració de l’arribada del ferrocarril a un remot poblet de l’Oest (a sota el podeu veure en vídeo, què en pensau?). Un parell de temes més que no desmereixen i una clausura del disc amb la suavitat de How’s Forever Been Baby.

Seria molt xulo poder tornar a veure Elvis Perkins ara. Està en un moment de gràcia. I seria molt guapo pensar en ell tocant a Mallorca… ja veurem!

“Doomsday” d’Elvis Perkins (Gold Room Session)