Publicació: 06/04/2010

http://www.myspace.com/drdog

Ja deu fer un parell d’anys que un bon amic, un tal Tomeu Gomila, em va dir que escoltàs aquest grup que m’agradaria. M’ho vaig apuntar mentalment (error!) i pensant que després hi pensaria, me va fugir del cap. Ha hagut d’arribar el dia de veure’ls en directe al Primavera Sound d’enguany per fer-me recordar de tot plegat.

Shame shame! Però gràcies a Déu que he arribat a trobar-me amb ells. Quanta raó tenia el meu amic! Ara en sóc fan.

Dr. Dog són una gran banda. “Shame Shame” (Anti, 2010) és ja el seu sisè llarga durada -porten des del 2001 en marxa- i només l’exemple més recent del gran nivell que tenen. El primer que cal dir és que la banda practica un pop-folk amb molta inspiració sixties i les justes gotes de psicodèlia. Dr. Dog està formada per cinc membres i té dos líders. Per una banda està el baixista Toby Leaman i per l’altra el guitarrista Scott McMicken. Les seves personalitats es tradueixen en cançons tan diferents que quasi estam davant de dues bandes. Els temes de Leaman estan més en l’estil dels Humble Pie d’Steve Marriott, amb un punt sempre èpic i roquer. Per la seva banda el misteriós McMicken, sempre amagat darrera d’unes grans ulleres de sol, està més influenciat pels grans cantautors de folk i indie com Ronnie Lane, Gram Parsons o Alex Chilton. McMicken és un d’aquests no-tan-estrany casos en que un bateria ha passat al davant de la formació (com Dave Pirner de Soul Asylum o L.A. de… L.A.).

No és gratuït recordar ara Dave Pirner i és que el tipus de música que fan Dr. Dog em fa recordar una certa època, aquells primers anys d’allò que es va donar en anomenar “americana”, on bandes com Soul Asylum o The Jayhawks eren els reis. No és que sonin com ells, és que hi ha quelcom en el seu so i en la seva actitud que m’ho recorda molt i molt. Ja posats als que sí que em recorden molt és als enyorats Golden Smog on Pirner, Murphy, Louris, Tweedy i Johnson passaven el temps lliure de les seves respectives bandes passant-s’ho bé. I aquesta sensació de passar-s’ho bé la transmeten Dr. Dog.

Per altra banda, en les veus, especialment en els coros, m’han fet recordar els meus estimats Attic Lights, uns altres reis de les melodies vocals. També com amb els escocesos, la producció és molt important per a Dr. Dog. Els discs estan hiperadornats, plens d’instruments i efectes a les veus, molt Beatles en la seva època més psicodèlica.

Per entrem a “Shame Shame” que comença amb Stranger, fantàstic inici, vitalista i èpic a càrrec de Leaman. De la resta de les seves aportacions em qued amb la sofisticada Someday i el tema que tanca i dóna nom al disc, Shame Shame, una gran cançó, de les que van guanyant i creixent. Quant a les aportacions de McMicken -qui per cert té una veu mimètica amb Danny George Wilson- em qued amb la nostàlgica Shadow People, la molt ronnielaneniana Where’d All The Time Go? i la rítmica i ballable Mirror Mirror, una passada.

Seria preciós poder gaudir a Mallorca d’aquesta banda. Jo crec que un dia “cauran”, no?

Com a mostra del seu talent, podeu guaitar aquest vídeoclip: