Publicació: 2008
http://www.myspace.com/davidvandervelde

David Vandervelde fou un dels artistes revelació de l’any passat. Aquell interessantíssim “The Moonstation House Band” (2007, Secretly Canadian) ens revelava aquest home com una màquina a tota potència de glam-rock. Una revitalització tan insospitada com benvinguda. Si aquell disc ens portà de tornada els millors temps de Bowie o T.Rex, aquest segon treball del nord-americà ens ha tornat a agafar de peu girat.

“Waiting For The Sunrise” (2008, Secretly Canadian) és, també, una mirada enrere, però aquest cop les reminiscències vénen d’altres orígens. Sorprenent i màgicament, Vandervelde s’ha basat, sobretot, en Ron Wood. No és, ja en parlarem, la única referència, però és, de totes les influències presents, la de Wood la que més m’ha sorprès i més il·lussió m’ha fet trobar. El conegut guitarrista dels Rolling Stones és molt menys conegut com a cantautor a la seva època dels Faces (amb Ronnie Lane i Rod Steward) i com a cantautor en solitari, amb una irregular carrera de la que se poden rescatar alguns enregistraments com l’imprescindible “I’ve Got My Own Album To Do” (1974, Warner), disc de qui Jay Farrar ja va rescatar Mystifies Me per al primer disc de Son Volt l’any 1995. Però seria injust etiquetar David Vandervelde com a “revival” per lo de peyoratiu de l’expressió. No, Vandervelde és un autor de cançons extraordinari i la seva una opció perfectament vàlida.

Entrant en el disc, la sonoritat barroca del sobrecarregat primer enregistrament ha deixat lloc a una producció molt més continguda, sovint fins i tot acústica i molt polida. I Will Be Fine és potser el tema més “soul” del disc, amb una melodia psicodèlica al piano. Preferesc molt més California Breezee, un tema composat pel seu aliat i ex-Wilco Jay Bennett. Amb Hit The Road torna el Vandervelde més electrificat, amplificat i atmosfèric. Old Turns és potser l’exemple més flagrant de manlleu a Ron Wood, mentre que la preciosa Someone Like You pren coses de Neil Young i és el revival més descarat que he escoltat fins a la data dels entranyables Jayhawks. Més endavant apareix un tema que repèn el so més elegant de T.Rex, Cryin’ Like The Rain, mentre que a Need For You són Crosby, Stills & Nash qui et vénen al cap, i Neil Young apareix com un ens intangible a Lyin’ In Bed.

Males crítiques ha rebut aquest disc en la majoria de mitjans, però a mi amb la seva primera part del disc em va deixar atrapat. Cert és que no és un disc redó, però la trilogia Someone Like You, Hit The Road i Califormia Breezee són dels meus temes preferits d’enguany!