Publicació: 14/04/2008
http://www.thechampionsoftheworld.org

Fa només un mes que vàrem poder gaudir del concert de Danny & The Champions of the World i ens fa molta il·lussió poder recomanar el seu disc. Si bé el mateix dia del concert els assistents ja el varen poder comprar (i a fe que en varen comprar molts), ara ja ha aparegut oficialment editat pel segell britànic Loose Records.

Una mica d’introducció no està de més.

Danny George Wilson, alma mater d’aquest col·lectiu era fins dates recents més conegut com un dels dos germans Wilson que encapçalaven la banda londinenca Grand Drive (gran banda amb un catàleg súper recomanable, especialment els seus 3 primers treballs). A Grand Drive els mallorquins ja havíem tengut la possibilitat de gaudir dues vegades del seu pop folk de brillants melodies i tons melanconiosos gràcies al Waiting for Waits. I Danny G. Wilson en realitat segueix essent en essència el mateix. Ara que Grand Drive estan (temporalment?) al congelador, s’ha llençat, animat per una colla d’amics a treure endavant un projecte on les seves immediates melodies esdevenen més personals que mai.

Danny & The Champs és allò que es té costum de nomenar supergrup perquè entre els seus integrants trobam destacats membres de diverses bandes de la música britànica. El mateix Danny i el bateria Ben Wiesner vénen de Grand Drive, els germans Robin i Joe Bennett són més coneguts per Goldrush, una altra banda (temporalment?) inactiva que té un disc impressionant anomenat The Heart Is The Place i alhora responsables d’un dels festivals més interessants del panorama britànic, anomenat Truck Festival. A aquests cal afegir membres més o menys estables d’altres bandes com Electric Soft Parade, Brakes o The Magic Numbers i la participació especial de Neal Casal al tema que obre el disc, The Truest Kind.

I passem al disc en sí. Com deiem es tracta de les melodies pop, folk i una mica tristes típiques de’n Danny, però per tenir la idea completa del que és Danny & The Champs s’ha d’afegir la poderosa influència en el resultat final que han tengut els germans Bennett, afegint tota una pàtina de matisos instrumentals molt del seu estil i que meravellosament encaixen a la perfecció en el song-writing de’n Danny. El disc és curt, només vuit temes, però és que no en sobra cap. Tots encaixen a la perfecció. Des del to èpic de The Truest Kind passant per la suavitat optimista de I Still Believe, l’estimulant i creixent The Ghosts And Me cantada encertadament a duo, la melodia de These Days plena d’instruments i de petits detalls fins a la cloenda de to baix Old Tattoo. En tot moment queda clar el moment d’inspiració d’aquest trovador anglès que pren inspiració del gran trovador i tristament looser de les illes, Ronnie Lane i d’una gran banda també dels seixanta i encara més oblidada com és la Incredible String Band.

No puc dir més que aquest és un dels grans discs de l’any.