Publicació: 08/09/2009
http://www.myspace.com/cufftheduke

Avui mateix revisava el nou disc de Hayden i m’ha semblat que era un bon moment per parlar també de Cuff The Duke. Els motius són múltiples: tant uns com els altres són canadencs, Cuff The Duke han publicat els seus darrers discs en el segell personal de Hayden, Hardwood Records i a més aquests varen ser la seva banda d’acompanyament en la seva darrera gira europea.

El primer contacte que vaig tenir amb Cuff The Duke va ser amb el seu segon disc, publicat amb el mateix nom de la banda i que ja vàrem revisar aquí. És curiosa aquesta banda perquè cada nou enregistrament sembla donar una volta al seu so. Si aquell disc de 2005 ens recordava molt The Guthries amb aquest country alternatiu festiu i animat, el seu següent disc, Sidelines Of The City (2007, Hardwood) els situava en una òptica molt més roquera, a estones indie i a d’altres més clàssica, molt estil Tom Petty; i ara es despengen amb un disc amb molta psicodèlia, un aire a Byrds però bastant passats de voltes.

En la primera meitat es troben els temes més interessants com la inicial You Were Right, pur Byrds i amb coros a lo Buffalo Springfield. És un bonic tema que realment pareix facturat el 1966 i no 43 anys més tard. Segueix Follow Me, que té molta més personalitat pròpia i recorda els millors Cuff The Duke, un d’aquells temes on la personal veu de Wayne Petti es condueix amb mestria. Un himne que és el millor del disc. The Words You Ignore és una bonica xiuxiuejant balada, mentre que Listen To Your Heart és una altra mostra de mimetisme amb els Byrds de Roger McGuinn que també té no poques referències a Blue Rodeo, una de les bandes mítiques canadenques de finals dels vuitanta i principis dels noranta.

La resta del disc és irregular i mostra uns Cuff The Duke cercant-se ells mateixos i, tristament, no trobant-se. És, des del meu punt de vista, una pena que una banda amb el talent i el potencial de Cuff The Duke, perdi tant de temps imitant altres artistes enlloc de deixar-se portar pel seu propi estil, que el tenen i que quan es centren poden ser genials.

Aquí vos deix una interpretació en directe del seu millor tema del disc Follow Me: