Publicació: 7/07/2009

http://www.myspace.com/cassmccombs

A finals d’any va ser quan vaig sentir parlar per primera vegada d’aquest cantautor americà. Va ser al bloc de’n Joan Cabot, que el destacava com de lo milloret que havia vist al festival francès Les Trans Musicales. Quan es Joan diu quelcom com “uno de los mejores compositores americanos del momento” hi ha que parar atenció perquè no ho diu de bades!

Catacombs (2009, Domino) no és sinó el darrer llarga durada de McCombs, qui, en realitat, porta ja mitja dècada en actiu i dos discs més en el seu compte. Lo primer que enganxa de McCombs és la veu, clara però amb un petit punt de languidesa. No és una veu personal com les d’altres cantautors, és més, si sorprèn és per la seva claretat, però té un punt. De fet, aquesta és la paraula que em ve al cap tota l’estona: en Cass McCombs té un punt. Les seves cançons enganxen perquè són absolutament cantables, fins a cert punt són estàndard, però tenen un puntet. Musicalment Catacombs és un disc bàsicament melòdic amb un punt de melancolia. Per fer una comparança criticable diríem que recorda una mica a Chris Isaak. La banda que l’acompanya no deixa de ser un simple acompanyament que pareix molt típic de músics d’estudi, cosa que confirma lo que en Joan Cabot va trobar en directe.

Si entram al disc comença amb Dreams-Come-True-Girl, un dels temes estrella que defineix perfectament aquestes atmosferes “soft”, “lànguides”, en un tema que té una miqueta d’aire a blues de teatre-bar sorgit de la imaginació de David Lynch. Aquest clima domina tot l’enregistrament, on trobam, puntualment, temes que sorgeixen pel seu talent, per la seva melodia, una mica per sobre de la resta. Exemples: Don’t Vote, irònica i al·leccionadora; Harmonia me recorda molt a Ferraby Lionheart, un altre jove monstre del que xerraré ben aviat; Lionkiller Got Married és pel seu ritme contundent i sincopat el tema que més se surt del to general del disc. N’hi ha més, personalment em qued amb Jonesy Boy, potser menys personal que d’altres, amb un to molt Beatles època Let It Be i realment enganxívola. A One Way To Go s’embarca en un tema molt més folk i lluminós que la resta del disc, un tema on em recorda als germans Avett, un tema molt bonic que tanca aquest disc.

Atenció als interessats. Aquest disc de McCombs sembla trencar amb els anteriors, més roquers, cosa totalment desapareguda a Catacombs. Només perquè no us agafi desprevinguts!

Vos deix amb That’s That, un tema del seu anterior treball: