Publicació: 26/09/2009

http://www.myspace.com/blueberryweb

Ja era hora que poguéssim tenir entre mans aquest disc! Si sou seguidors de la banda catalana des del temps d’aquell magnífic disc de country-rock fresc com era “Thanks” (2006, Lucinda) vos haureu menjat les ungles com jo pel temps que ha passat entre aquell il·lussionant aventura islandesa de la banda per enregistrar el disc i la seva publicació. Més de dos anys de temps que delaten les dificultats d’una banda del nostre país per editar un CD. És tan complicat! Però lo important és que ha acabat bé i tots els que volguem podem tenir una còpia d’aquest “Giants” (2009, Lucinda) a les mans.

Escoltant-ho un es demana com és possible que una banda canvií tant per seguir sent la mateixa. M’explicaré. Com deia abans, “Thanks” era un recital de bon rock-americà en l’onda de Tom Petty, mentre que aquí no trobam ni rastre d’allò, que es veu substituït per un pop elegant i sofisticat i tot lo contrari a espontani, és a dir, pensat i estudiat. De fet a les primeres escoltes em va costar adaptar-me al canvi, però després de diverses escoltes i fixant-me ben bé en els detalls, he acabat per caure seduït per aquest disc.

Comentar que la banda sona sòlida, que na Maria Bennàssar (la cantant pollencina del grup) canta més segura i millor. El disc arrenca amb un dels seus millors temes, una wilconiana BCN amb un treball de tota la banda als compasos inicials que deixa boca-badat. Quina passada. Quan entra la delicada veu de na Maria i l’acordió sabem que estam davant una petita joia, de les que apreciarem quan més vegades fruïm. C’Mon és d’aquests temes que s’enganxa amb una tornada infecciosa. Més endavant arriba Pornstar, que és el primer single i que, en canvi, no em crida massa l’atenció. Ben al contrari que el tema que s’amaga just al darrere, Anytime, una meravella un poc massa deutora al principi de Dear Prudence dels Beatles, però que com un fillet, creix i es fa independent i millora a mesura que es fa gran fins arribar a una tornada màgica. Freaks és una altra bonica cançó, de caire melancòlic, que té un aire com a cançó de dona que ha perdut el seu marit en alta mar. Té quelcom d’irlandès. L’altra cançó que queda enganxada al cap és Giants amb aquest riff de baix amb tan de swing i amb uns canvis molt ben parits i amb uns gran coros. Preciosa. Tanca el disc una altra inoblidable melodia que sota el títol de Man Of The Year ens permet veure un registre de veu diferent de na Maria Bennàssar. Comença com una cançó íntima de na Maria, sola al piano i quan ens convenç que la cançó està genial com està, un crescendo amb tota la banda et posa les dents llargues. Hi ha un ultimíssim tema amagat al final que ve a ser una versió instrumental del home de l’any.

Balanç. Un grandíssim disc que cal jutjar per ell mateix i no en relació a l’anterior. Personalment només dos emperons: perquè no han posat més cançons cantades a duo entre el guitarrista Ivo Iglesias i Maria? Són genials les del primer disc. I segon, Blueberry Hill està demostrat que són una gran banda de rock. A més, en aquest disc, demostren que també ho són de pop. Serà possible que en un proper enregistrament trobin un punt mig?

Actuació de Blueberry Hill al programa Ànima del Canal 33: