Publicació: 13/10/2008
http://www.myspace.com/atticlights

Deia al meu blog personal que Attic Lights són la millor banda del món. Esper que estengueu doncs lo molt que m’ha costat atacar aquesta crítica, perquè des del principi estic rendit a ells, no puc, per molt que ho intenti, ésser objectiu.

Attic Lights és una banda de Glasgow. La seva música té dues influències fonamentals: Teenage Fanclub i The Zombies. La primera és la banda de capçalera de tota una nova generació del rock escocès: guitarres afilades, harmonies vocals i grans veus. Els segons, també escocesos, són una banda mítica dels seixanta que reunia en un sol concepte l’actitud rock dels Stones i les melodies pop dels Beatles, tot afegint unes mesurades dosis de psicodèlia. Tot ben remenat i passat pel sedaçs d’uns compositors de pop brillantíssims i amb una frescura “juvenil” que recorda als primers Beatles: Attic Lights. Hi ha molts més grups escocesos que tenen un talent impressionant ara mateix, grups joves amb moltes ganes de menjar-se el món, però ningú no es pot comparar a Noel, Tim, Jamie, Colin i Kev.

Si el que vos agraden són les ànimes torturades, les atmosferes opressives… la cançó d’autor autocomplaent… fugiu per cames perquè el que Attic Lights ofereixen és la dolçor d’un matí càlid i refrescant de primavera. El teu dia se pot girar com un calcetí si et deixes dur pel seu encant.

“Friday Night Lights” (Island Records) és tot just el primer llarga durada dels Attics i és un disc de molt bella factura. Els Attics han estat en mans de Freddie McDonnald (BMX Bandits, Teenage Fanclub) i els meus temors inicials que el seu so una mica “rude” quedàs polit al disc s’han esvaït. Efectivament han polit el seu so, però en línies generals això no els ha restat gens de la força original, cosa que parla bé de la feina de producció. La majoria dels temes que conformen el disc ja els coneixíem, fos perquè apareixien als seus EPs i singles o fos perquè els varen tocar a la seva actuació de Mallorca.

Els únics realment nous són “Send Those Dark Eyes This Way”, una bonica balada al piano i el hit immediat “Walkie Talkie”, un tema per ballar com un posseït. Dels ja coneguts només m’ha decebut una mica la versió de “Wendy” que de tan paròdica com és cal el vídeo per entendre-la, no basta amb l’audio. Per contra, un tema que no destacava dels EPs com “Winter On” tanca ara de forma magnífica aquest primer treball i deixa amb ganes de molt molt més.

A Pecan Pie ens morim de ganes de tornar a portar-los a l’illa perquè tant els que els vàreu veure com els que vos ho vàreu perdre pogueu gaudir d’aquesta entranyable banda. Tant de bo facem realitat aquest somni.

“Wendy”