Data: 25 de desembre de 2008
Lloc: Bluesville (Palma)
Públic: 150 persones (ple!)

La paraula “especial” s’empra sovint, tant que queda una mica desgastada, però crec sincerament que en aquesta ocasió s’esqueia emprar-la ja que, no només es tractava de veure L.A. després de molts mesos d’inactivitat, sinó que el concert tenia lloc en el dia de nadal. Si no m’equivoc des de l’estiu que no hi havia hagut cap oportunitat de veure L.A. en directe i amb totes les expectatives creades als voltants del nou disc de’n Lluís Segura em feia moltes de ganes veure’l.

La primera sorpresa fou veure coa a l’entrada del Bluesville. Si podia un pensar que el dia de nadal la gent no estava per concerts, estau ben errats perquè una ben nombrosa cort de fidels es congregaren a veure L.A. aquella nit. És curiós, i és tot un mèrit de’n Lluís, haver aconseguit una base de seguidors tan fidel. A dins el local estaba ben ple. Només els que havien estat previsors varen aconseguir asseure’s en una de les cadires de prop de l’escenari. Els que arribarem més justs mos haguerem de conformar de veure el concert de drets… però “this is rock’n'roll” així que no passa res.

Des del moment en que la banda (en forma de trio) va aparèixer en escena, va quedar palès que sortirien triomfadors: el públic estava entregat i a en Lluís se’l veia amb més ganes que mai. La banda per a l’ocasió estava formada per Lluís A. Segura a l’acústica i veu, n’Àngel Cubero al baix i Toni Alorda a la bateria. Per les característiques del local, la veritat és que fou un encert.

El repertori va consistir d’una mescla de temes que anava des del primer disc (és fantàstic que encara es mantinguin en actiu temes com “Purified” o “Movie Star”) fins a molts molts temes del seu proper i encara no publicat disc. No publicat, efectivament, però del qual la gent ja sap les lletres, gràcies al MySpace i als pocs concerts que ha donat en Lluís en els darrers mesos.

Com comentava abans, la formació de trio semi-acústic té les seves limitacions, i una repetidament comentada per en Lluís era que no se podia reproduir en directe tota la quantitat de pistes que en les mescles en estudi adornen els seus nous temes… a lo qual jo respondria “ni falta que fa!”, i és que en el cas de L.A. les filigranes no són per emmascarar la manca de veritables cançons; ans al contrari, en Lluís és sobretot un cantautor, un singer-songwriter i ell sol només amb una acústica és perfectament capaç de defensar qualsevol dels temes que composi, per molt que en estudi la cosa quedi molt més treballada.

Res més, a banda de destacar el bon moment de forma d’aquest artista i de desitjar-li tota la sort del món en aquesta aventura del nou disc i la probable projecció a nivell nacional que tindrà. Tot el de bo que arribi, s’ho ha guanyat a pols.